Publicitat
Publicitat

Juan Porcar: "No sé què vaig fer abans-d'ahir però recordo totes les meves etapes al Dakar"

Expilot del Dakar i conseller delegat d'Alesport, Porcar es va introduir en el món del motor escrivint en la històrica revista 'Solomoto'. Anys més tard es va convertir en el primer català a participar en el Dakar

Les aventures al Dakar li van valer el sobrenom de l' Africà , en una època en què els pilots s'enfrontaven als perills del desert sense els instruments tecnològics que existeixen avui. Més tard va provar les regates transoceàniques, i al mateix temps que competia, feia créixer l'empresa Alesport al costat de Jaime Alguersuari, pare del pilot de Fórmula 1. Ara gestionen una dotzena de revistes i organitzen esdeveniments esportius de primer nivell com el trial i l'enduro indoor de Barcelona, la Titan Desert i la Marató de Barcelona.

Com és la vida al despatx per a algú amb aquest esperit aventurer?

Quan deixes de competir, la falta d'adrenalina et deixa un forat, però el pots omplir en part si tens una feina que també t'apassiona. Sóc un privilegiat, perquè sempre he pogut viure a través de les meves passions, ja fos pilotant quinze anys a l'Àfrica, dirigint una revista o inventant nous esdeveniments esportius.

Què t'ha donat l'esport?

Posar-te en situacions límit t'ensenya moltes coses. Són els moments en què el cos i l'ànima van junts, i això et porta a la felicitat. A vegades, no sé què vaig fer abans-d'ahir; en canvi, puc dir que recordo gairebé totes les etapes que vaig córrer al Dakar. I ara, quan agafo la bici i vaig al Forat del Vent, a Collserola, i en un dia clar veig Montserrat a una banda i el Montseny a l'altra, penso "Què més puc demanar?"

L'afició pel motor venia de família?

No, i ara! Va ser cosa meva. Quan als 12 o 13 anys ja agafava el tren sol i me n'anava a competir ben lluny amb els cotxes d'escalèxtric, els meus pares no ho entenien gaire...

Vas ser el primer pilot català a fer el Dakar. Avui, en canvi, els catalans dominen en la majoria de disciplines de motor. Què ha canviat?

El país. Hem construït una societat fantàstica; potser ens hem equivocat en el tema econòmic i hem de recuperar alguns valors, però el país està construït. I ara no hem de tenir por de prendre decisions. Una de les coses més importants, en l'esport i en la vida, és no actuar amb por. I si ens posem d'acord, si els polítics prenen decisions valentes, tots podem viure d'una manera sostenible. El que no pot ser és continuar com abans, que tothom sortia de les escoles de negocis pensant que seria ric. Hem de recuperar la moralitat, perquè això s'havia convertit en una selva.

I quin paper hi té l'esport?

Un amic em va dir un cop "Per què no muntes un partit polític amb els valors de l'esport?" Els valors de l'esport -solidaritat, esforç, voluntat...- són tan sans que si tothom els seguís podríem canviar la societat.

Aquí quan es parla d'esport, es parla gairebé sempre de futbol. ¿T'hi sents identificat?

El futbol és un gran esport, però a mi no m'apassiona. Un cop vam intentar llançar una revista de futbol i la vam haver de tancar perquè no la sabíem gestionar! La meva vida sempre ha estat vinculada a esports minoritaris . I aquests esports han de buscar el seu espai. El ciclisme, la Fórmula 1, el motor en general... també mouen bones audiències. El que necessitem són artistes, bons esportistes d'aquí. A vegades em diuen, per exemple, que la vela no és un esport mediàtic. I jo els contesto que això canviarà el dia que un català faci una regata èpica. O, si no, que ho preguntin al Kilian Jornet. Ningú feia cap cas a les curses de muntanya fins que ha aparegut algú com ell, que és un megacrac i té carisma.

En els últims anys hi ha hagut un boom de l'esport popular.

Hem entrat en la cultura dels esports outdoor barats. Pensa que per viure una experiència que no oblidaràs mai, com és fer una marató, no necessites gaires diners: les sabatilles i la inscripció. I no és una moda; és una cultura. La persona que fa una marató potser no en tornarà a fer cap més, perquè és dur, però no deixarà mai de córrer.

Tu ets part interessada perquè organitzes una marató... Darrere d'això també hi ha un negoci.

Sí, però no som nosaltres els que entusiasmem la gent perquè faci la marató. La gent s'entusiasma sola. I em sembla fantàstic. Jo, quan veig gent, jove o gran, que treu temps d'on sigui per entrenar-se, encara que sigui de matinada, m'emociono.

Com esteu notant la crisi?

Jo sóc periodista i el tema editorial està complicat per a tothom. Per desgràcia hem hagut d'ajustar plantilla, després d'haver estat 35 anys sense acomiadar ningú. La crisi del sector ha estat tan virulenta que no hem tingut temps de completar l'adaptació digital. Tot i que continuo pensant que la premsa amb bons continguts aguantarà. El que no podem és fer pagar a la gent per continguts que ja coneixen.

També organitzeu grans esdeveniments esportius. Com està el sector dels patrocinis?

Evidentment, amb la crisi s'han reduït molt, i el que ha passat és que s'han concentrat en esdeveniments d'èxit. La marató, per exemple, ha tingut un creixement excepcional en els últims anys i les marques hi confien.

I les administracions?

El meu criteri és que els esdeveniments esportius gestionats per empreses professionals poden tenir un suport públic d'arrencada, però que, si no són rendibles, no es poden sostenir indefinidament. L'administració té altres prioritats.

Visibilitzant l'assetjament sexual
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF