José Manuel Broto: “Encara hi ha motius per ser optimista en aquest món”

A José Manuel Broto (Saragossa, 1949) tothom el coneix pel llinatge. Fins i tot la seva dona li diu Broto. Així ho conta quan el present al fotògraf que m’acompanya per a l’entrevista. Ho diu just a la porta de la galeria Maior de Palma, on acaba d’inaugurar exposició de la seva darrera obra, pintures que ha reunit amb el títol de Geologías, teles i papers tractats amb pintura acrílica i impressions digitals. De cada any més optimista en el color, però també més autoexigent, Broto suma reconeixements com el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, el Premi Goya de Gravat i el Premi Nacional d’Art Gràfic, entre d’altres. Va començar la seva trajectòria artística als anys setanta a Barcelona, on va viure durant tretze anys, després s’establí a París durant dues dècades, i fa poc més de vuit anys que va decidir instal·lar-se a Mallorca. No és un tòpic: assegura que la llum de l’illa influeix en la seva obra.

Quin moment creatiu viviu?

La meva obra és fruit d’una evolució continuada. En cert sentit, faig el que he fet sempre i mai faig el mateix. Si he de definir la meva trajectòria, diria que he anat progressivament de la foscor a la llum. Així que ara estic més content. Ja fa anys que la meva pintura és una exaltació del color. Que consti que el color en la pintura no és per mi un ornament ni un afegit, sinó un element del tot essencial i configurador de l’obra. Deia que estic més content i la meva obra és més optimista, una actitud que mantenc enfront de la depressió general. Encara hi ha motius per ser optimista en aquest món.

Les vostres pintures són abstraccions. Per què heu lligat les darreres obres a la geologia?

És el títol de l’exposició, però així i tot formació, transformació i deformació són conceptes que tenen molt a veure amb l’art. I jo tenc la intenció de formar, transformar i fins i tot deformar.

Color i llum són elements que percebem en els objectes, paisatges o figures que els desprenen. L’abstracció, que vós sempre heu treballat, precisament evita qualsevol referència figurativa.

Per a la llum i el color, per a la pintura com jo la treball, el fet de no tenir un referent figuratiu, en comptes de ser un perjudici, és una alliberació. La pintura té el poder de deixar de ser quelcom mimètic de la realitat. I la pintura abstracta ens va alliberar de la mimesi.

Us resulta curiós que a mesura que l’actualitat torna més líquida, les tendències pictòriques tornen més concretes, més figuratives? Us preocupa trobar-vos al marge de les tendències?

A mi les tendències no em preocupen ni m’ocupen gens. Vaig prendre una decisió, un camí fa molts anys, i el seguesc. Quan jo vaig començar a Barcelona, el regnat de l’art conceptual era molt dogmàtic. Ara no, ara tenim l’avantatge que no hi ha dogmatisme, com a artista pots prendre qualsevol direcció. No hi ha necessitat de reivindicar res, no hi ha lleis. I encara que hi ha gent que es dedica quasi professionalment a denigrar la pintura, el llenguatge demostra vitalitat. D’altra banda, pel que dèieu de les tendències, un no s’ha d’estar defensant tot el temps. De fet, no s’ha de defensar de res. Jo faig el que faig, ho mostr i té l’interès que té. És el que hi ha.

La crítica de l’art comença amb l’autocrítica? Quantes obres destruïu?

Amb molta freqüència tap obres o les torn a fer. I ho faig, a més, sense cap problema. No vull que surti del meu estudi una obra que per mi no estigui perfectament acabada. I esper continuar així. Esper no arribar mai a creure que tot el que faig està bé. A mesura que passen els anys, com més va, més dubt i m’exigesc més. De cap manera voldria pintar d’ofici, ni trobar una fórmula i repetir-la. Vull pensar que sempre començ de nou. Ara ja sé ben cert que com més anys tens, més et costa pintar.

Les generacions més joves arraconen les que les han precedides?

Cadascú té el seu lloc. A mi em sembla perfecte que els més joves facin el seu espai. I el que em sembla millor de tot és que no hàgim de competir salvatgement.

Els museus dediquen poc espai a l’abstracció. Se sent a dir que és innocu. Què en pensau?

Molts museus demostren una preferència per l’espectacularitat i les obres que creen una controvèrsia manifesta. L’abstracció no és innòcua, és pertinent i necessària, la controvèrsia la genera més a l’interior de qui la viu. Jo la visc com un bastió de resistència -passiva, perquè no som agressiu-, perquè em resistesc a deixar de parlar d’harmonies -impossibles, mai no fàcils- i de bellesa.

Us vàreu instal·lar en una illa, Mallorca, per aïllar-vos?

A París també estava aïllat. I a Barcelona, en certa mesura també hi vaig anar per aïllar-me del meu entorn més proper. M’agrada l’estrangeria, em dona la distància que necessit i la independència de no sentir-me abduït per la gent o pel lloc. Mallorca, a més, ha afavorit la meva exaltació del color i la llum. Visc en un lloc amb molta llum, on sent cantar els ocells i la natura entra a l’estudi. Això és molt estimulant. I alhora habit un paisatge tranquil. Mallorca és una illa pacífica.