Jordi Cabré (Barcelona, 1974) és advocat i escriptor. Durant la legislatura passada va ser director general de Promoció i Cooperació Cultural. L'entrevista és a la Casa Fuster. Ell hi encaixa perfectament: vesteix de manera impecable. Acaba de publicar Ara que no ens escolta ningú (Pòrtic). Cabré dialoga amb els fantasmes de Gaudí, Prat de la Riba, Cambó, Macià, Lerroux, Pujols, Vidal de Llobatera i Dalí. El llibre acaba amb una entrevista a Artur Mas.
Per què va decidir fer entrevistes fictícies per parlar del moment actual?
Si ens estem plantejant un referèndum d'autodeterminació no és perquè Rajoy hagi dit que no a Mas, sinó per motius més antics. Els personatges permeten veure les semblances del procés actual amb moments històrics.
Als anys 30 ja hi va haver un altre intent d'independència que va fracassar. Què li fa pensar que ara sí que pot ser possible?
Són 30 anys de democràcia i 30 anys d'autonomia. Els estats han perdut sobirania. Hi ha una maduració natural del catalanisme polític. La diferència amb els temps de Macià és que aleshores la proclamació de l'estat català responia a una ruptura amb un sistema monàrquic molt centralista. Ara la ruptura no és amb una monarquia sinó amb una democràcia que és l'espanyola. Macià es plantejava saltar el mur i les lleis i, fins i tot, la consulta ciutadana. En Mas no salta el mur sinó que obre la porta. Actua de manera constructiva i progressiva.
Espanya continua sent Espanya.
La cultura centralista, que no és ni plurinacional ni pluricultural, és exactament la mateixa. La diferència és que ara això és absolutament irrellevant. Catalunya serà el que vulgui ser, sigui com sigui l'estat espanyol. El caràcter obtús de la política espanyola no serà l'obstacle. Decidirà la voluntat dels catalans.
¿Sense el beneplàcit de l'estat espanyol?
Són 30 anys de democràcia. Espanya no té més remei que assumir que a vegades es perd i a vegades es guanya. No té l'última paraula.
Per què ha decidit no incloure Companys a les entrevistes?
Perquè és una versió adulterada de Macià. Macià és un trencament, un relleu a les formes clàssiques del catalanisme, que havien estat molt pactistes. Companys és un exemple de mala gestió de la governació republicana. No és prou interessant. És molt interessant en termes bèl·lics, de Guerra Civil, de detonant de la guerra, de com no s'ha de gestionar una reclamació de més autosobirania.
I Cambó què aporta?
És l'ensenyament de l'ordre. És a dir, les coses perduren si es fan sòlides i si es fan ordenadament. Construeix el catalanisme polític i aglutina el moviment per primera vegada. Per tant, els catalanistes ho devem tot a Francesc Cambó. El preu que està disposat a assumir, però, és massa alt. Acaba desmotivant la ciutadania, que vivia immersa en una crisi econòmica terrible. Macià va ser simbòlic, però no va ser sòlid.
¿Mas és més hereu de Macià o de Cambó?
Mas ha de gestionar una transició. Ha de fer una mica de Macià: no es pot deixar impressionar per la llei o els poders fàctics que el poden pressionar. Però no ha d'agafar la part idealista i somiadora de Macià. Ara és el moment d'armar-nos de raons i de legalitat. Demostrar que tenim una manera de fer les coses que no passa per sortir al balcó. És el moment de preguntar a la gent què vol. Macià no va preguntar res i va interpretar els anhels. I això sempre té una mica de trampa. Mas és bàsicament prudent. No és un idealista. Això podria ser interpretat com que té més de Cambó. Però Macià és un polític modern. No està disposat a autolimitar-se ni a limitar el poble.
¿I Junqueras què ha heretat de l'ERC de Companys i Macià?
Junqueras pertany a un partit molt idealista, amb un passat molt èpic. Està aconseguint introduir-hi un sentit constructiu. Amb ell, ERC ha adquirit paciència, generositat i visió de país. La independència és impossible sense CiU però també és impossible sense ERC.
A un dels personatges del llibre li diu que Barcelona pateix un conservadorisme invertit. Què vol dir?
Em referia als 30 anys de socialisme. Després de la mort de Franco es va consolidar un model que va culminar als Jocs Olímpics i que va acabar derivant en una política conservadora d'esquerres i dogmàtica. Barcelona no feia de veritable capital del país, anava per lliure i tenia la mirada centrada en un cosmopolitisme mal entès, que renegava del catalanisme tradicional. Es van fer coses tan absurdes com canviar l'escut de la ciutat.
Què aporta Dalí al catalanisme?
Dalí encarna les contradiccions ideològiques. Passa de ser un separatista perillós, que crema una bandera espanyola i vol entrar al govern de Companys, a ser una persona que simpatitza amb el franquisme. Ell va decidir que la política no passaria per sobre del seu triomf personal. Volia triomfar malgrat Franco i va acabar convivint amb Franco. Malgrat tot, no va deixar de donar un missatge profundament català a la resta del món.
