Jaume Barberà: “Si depenem d’un psicofàrmac, perdem llibertat”

BarcelonaUn catedràtic de farmacologia, un psiquiatre premiat, una endocrinòloga i exdiputada, un epidemiòleg de la UAB, un filòsof de la UdG. Són Joan-Ramon Laporte, Jorge L. Tizón, Carme Valls, Miquel Porta, Xavier Antich, els entrevistats d’ (In)satisfets.

Gent perfectament inserida en el sistema. Per què s’emboliquen en un llibre tan crític?

Perquè estan insatisfets de com s’exerceix la seva professió. Consideren que, tal com s’administren, els psicofàrmacs fan mal.

Com arriba vostè al projecte?

Vaig llegir un informe del ministeri de Sanitat sobre l’elevat consum d’ansiolítics i vaig anar a veure el doctor Laporte. Em va dir que Espanya és un dels llocs on es consumeixen més psicofàrmacs i un dels pocs països on els metges de capçalera en recepten. Metges que han fet una carrera de deu anys sense cap unitat didàctica sobre emocions. Per això he escrit (In)satisfets.

Diu que no és un llibre d’autoajuda.

No ho és, aquí no hi trobaràs els deu passos per viure millor. Sí que és una eina. El que hauria de ser aquest llibre és el prospecte de tots els psicofàrmacs.

Modèstia a part...

Sí, sí. Puc dir-ho perquè el que compta són els entrevistats, no jo. I la gent trobarà en aquest llibre la informació que el metge que li recepta els psicofàrmacs no li dóna.

Vostè ha pres mai psicofàrmacs?

Sí, un dentista me’n va receptar.

Un dentista?! Per què?

Perquè quan dormo premo massa les mandíbules, i em va donar Valium.

Li va anar bé?

No. Al final vaig deixar les pastilles i em van fer posar una fèrula de descàrrega, que era la solució adequada. Però és que el dentista també prenia psicofàrmacs.

Ja diuen que els metges no es cuiden gaire.

És per l’estrès. Tots els metges volen fer bé la seva feina, tots. N'estic convençut. Però no poden estar pels pacients, no tenen prou temps perquè no hi ha prou recursos. Tu estàs trist i vas al metge de capçalera. Et fa quatre preguntes i segurament et donarà un psicofàrmac. Quant temps té el metge per a tu? Quants minuts et dedicarà i quants en dedicarà a l’ordinador?

Vol dir que no et miren a la cara?

Exacte. Ho fan per no donar conversa al pacient, perquè s’allargaria la visita i tenen més gent esperant.

El doctor Laporte arriba a dir que els psicofàrmacs, mal utilitzats, poden matar. Això no és alarmisme?

Ho seria si no s’expliqués. Però aquests metges argumenten el que diuen. I tots reconeixen que els psicofàrmacs, ben utilitzats, són una gran eina terapèutica.

Llavors el problema és l’abús.

Sí. S’arriben a receptar psicofàrmacs a nens de 3 anys! I hi ha coses que ningú s’imagina: per què tantes dones grans es trenquen el fèmur?

Ara m’ho dirà vostè.

Perquè prenen psicofàrmacs i van sedades. S’aixequen a la nit per anar al lavabo. S’entrebanquen, cauen i es trenquen el fèmur.

El doctor Tizón és molt crític amb els periodistes. Diu que silenciem moltes opinions crítiques...

És que ho fem. Jo he tingut problemes quan he deixat de silenciar-les.

Home... Quins problemes?

Per exemple amb el doctor Tizón. El vaig entrevistar a Retrats i el Col·legi de Metges es va ofendre. Jo circulo voluntàriament pels laterals.

Hi ha gent que considera el seu estil estrident.

Per a mi, notícia és conflicte. Si hi ha una monja que diu coses que no t’esperes, m’interessa parlar-hi. Així descobrim Teresa Forcades. I Niño Becerra, Tepper, Xevi Verdaguer. Les seves opinions són un sacseig. La meva responsabilitat és assegurar-me que saben de què parlen.

Una conclusió del llibre és que hem de gestionar la frustració. ¿Com es fa? Per exemple, ¿com se sentirà vostè si aquest llibre no es ven?

Bé.

Segur? Li és igual?

Bé, no. No em serà igual perquè hi he treballat molt, i sobretot em sabrà greu pels entrevistats, que m'han dedicat moltes hores.

Però sap que sí que es vendrà. Està pensat per vendre’s per Sant Jordi...

La data d’entrega del llibre era per Reis, per sortir per Sant Jordi. Però crec que no es vendrà gaire.

Però per què?

Perquè no ens agrada que ens diguin què fem malament. Si prens un psicofàrmac, no et ve de gust que vingui un gilipolles de la tele i et digui que ho deixis. Però no podia fer el llibre d’una altra manera. Em van ensenyar a ser honest amb mi mateix. Si no ho fos, hauria d’anar al metge i em donaria psicofàrmacs.

El doctor Porta reclama que siguem proactius contra la “cultura de la pastilla”. Com?

Parlem més amb la gent que tenim al voltant, mengem millor, passegem... Hem de trencar la tendència biologista de la medicina. Si reduïm les persones a les reaccions químiques, això serà el paradís de la indústria farmacèutica.

Amb el panorama que pinta, ¿com pot dir en la contraportada que el llibre és optimista?

Perquè poso èmfasi en la capacitat que tenim de superar les adversitats sense química. Si depenem d’un fàrmac, perdem llibertat.