Societat 08/06/2018

Isabel Tapia: “Hem de rompre l’estereotip repressor de la policia”

Presidenta de l’associació Gaylespol

Sabrina Vidal
4 min
Isabel Tapia: “Hem de rompre l’estereotip repressor de la policia”

PalmaIsabel Tapia és la presidenta de l’associació Gaylespol, una entitat d’àmbit estatal que va néixer l’any 2006 amb la intenció de donar suport a les víctimes de delictes d’odi dins els cossos de seguretat, però també per promoure la formació i la prevenció. Aquest diumenge agafa un avió per venir a Palma, on dilluns una de les seves companyes, la policia local Sonia Vivas, s’enfronta en un judici contra tres excompanys –un d’ells era el seu cap– per un presumpte delicte d’injúries i assetjament.

Continua sent un tema tabú l’homosexualitat dins els cossos de seguretat?

No és tan tabú com abans, però sí que és un tema que en alguns cossos de seguretat no es tracta amb la normalitat que tocaria. Se’n parla, però a molts indrets encara els costa acceptar que un company o companya parli de la seva parella si és del seu mateix sexe.

La Policia Local, Nacional o la Guàrdia Civil… són cossos eminentment masculins encara.

Sí, encara hi ha majoria d’homes, i en el fons són cossos masclistes. És un regne on la força i la virilitat guanyen punts.

Però ha evolucionat això en els darrers anys? Com ho han vist des de l’associació?

Enguany ja hem fet 12 anys. Gaylespol es va fundar el 2006 i ja tenim molt de rodatge. Hi ha un abans i un després. L’any 2008, per exemple, fou important perquè es va fer la primera conferència europea de policies gais i lesbianes a Barcelona, on es va assentar un precedent, com és començar a parlar de l’homosexualitat dins els cossos de seguretat, de la discriminació per aquest motiu, i també es començà a parlar de la no-discriminació i dels delictes d’odi. A més, ja establírem els primers protocols dins els cossos policials per evitar-ne més casos. La Policia abans era un òrgan repressor, perseguia els homosexuals i ara, per sort, estam en un punt on es garanteixen aquests drets.

De què coneixeu Sonia Vivas, una policia local de Palma que va denunciar un cas de delicte d’odi motivat per la seva condició sexual?

Ens vàrem conèixer gràcies al seu interès per l’associació. Ella va dur endavant projectes a Balears, on hi ha socis però on no teníem acció directa de l’associació. Presentà iniciatives molt interessants. A partir d’aquí, gràcies al seu interès i la seva iniciativa, en fou delegada durant un temps fins fa poc. Ho va deixar a causa de la denúncia policial contra uns companys de feina. Se’n va anar –esperem que temporalment– per centrar-se en l’assumpte, que és als jutjats, perquè no vol que afecti l’entitat. Té tot el nostre suport i, de fet, venc per estar amb ella.

Coneixeu casos similars al de Sonia, que acusa tres companys seus de vexacions i persecucions dins l’àmbit laboral, a l’àmbit espanyol?

De tan clars, tan forts… no n’hem tingut coneixement, no ens n’ha arribat cap. Hem vist possibles vexacions on sí que hi hem intervingut. També tenim la tasca d’esbrinar si es tracten de casos de discriminació per orientació sexual o bé és un conflicte laboral. Quan hem estat davant d’algun cas discriminatori, hi hem intervingut a través de la comandància, hem fet una tasca de mediació, i sempre hem intentat resoldre tots els problemes sense haver d’arribar a la via judicial, perquè al cap i a la fi parlam del lloc de feina, del lloc on hem d’anar a guanyar els doblers cada dia.

L’associació que presidiu actua també dins l’àmbit internacional; podríeu comparar la situació d’Espanya amb la resta de països?

Si parlam d’Europa, Espanya està en una situació òptima perquè en general hi ha un reconeixement clar dels drets del col·lectiu LGTBI tant dins com fora dels cossos policials. Ara bé, la situació no és del tot satisfactòria perquè queden coses per arreglar. Ens podem comparar amb països com la Gran Bretanya, Noruega, Dinamarca i Portugal. Hi ha un rànquing de països europeus i l’estat espanyol estava en el novè lloc aquest mes de maig. Però queda feina per fer per arribar a un respecte total, no només a les grans capitals i a les grans plantilles.

En els llocs petits és on més es deu notar.

Sí, és on més problemes tenim i on tal vegada ens reclamen més accions de formació i xerrades amb les associacions LGTBI de les diferents zones. Són aquestes associacions les que estiren més de la lluita.

La vostra tasca deu ser principalment de prevenció i protecció…

Correcte. Gaylespol vol cobrir uns objectius de visibilitat, de lluita contra els delictes d’odi o qualsevol tipus de discriminació i ho fa amb xerrades, tallers i formació interna policial. L’altre dia acabàvem una segona sessió amb la Policia Local de Girona amb una formació per la qual ha passat tota la plantilla. Parlam de legislació, de les situacions que ens podem trobar o sobre com actuar… La formació és bàsica.

Actualment es denuncien els casos d’odi o hi ha por?

Continua havent-hi por d’anar a la policia a denunciar. Por, vergonya… Una mescla de diferents sensacions. La policia sempre ha tingut –parlam de fa anys– un paper repressor i castigador cap al col·lectiu LGTBI. Molta de gent, sobretot gran, encara pot recordar experiències dures. Si els passa alguna cosa, acudiran a una associació o als amics abans que a la policia. Igualment amb la gent jove també costa rompre la barrera d’autoritat que té la policia. I aquest és precisament un dels estereotips que hem de rompre per demostrar que la policia és la garant del drets de la ciutadania, que ens vegin accessibles i transparents.

Probablement, però, es denuncia més ara que abans.

Es denuncia més, però no perquè hi hagi més casos, sinó que en surten més a la llum gràcies a les xarxes socials i que la gent, a poc a poc, es va acostant a les comissaries per denunciar o, com a mínim, per sol·licitar informació sobre el que els està passant, perquè de vegades la mateixa víctima desconeix si les coses que li passen són o no denunciables.

stats