Intentaré acabar el pròleg del llibre ‘La veu silenciada’

Un dels avantatges d’estar desvinculat de la professió -en el meu cas ho hauria de dir en plural- és disposar d’independència, que permet treballar, tant o més que abans, en tot allò que hom tria lliurement, al ritme que vol, amb l’horari que li resulta més còmode, sense imposicions, aplicat tan sols a allò que l’interessa. Amb franquesa he de dir que no m’espera una setmana ni entremaliada ni atapeïda, i que en bona part serà plaent.

Al llarg de la setmana he d’enllestir els pocs flocalls que resten per tenir a punt d’impremta la segona edició, revisada, actualitzada i més ben explicitada d’un llibre aparegut el 2009 i que -cosa rara!- s’exhaurí: Cuina econòmica. Receptes fàcils per a temps difícils. La nova versió de l’obra serà encara més econòmica i fàcil.

Els temps continuen sent difícils, i no només des del punt de vista econòmic. Ho són especialment per a persones preses, víctimes d’una sentència molt més ajustada a la venjança que no al dret.

La llibertat d’elecció em durà a la restricció de noticiaris manipulats i a gaudir dels articles d’opinió amb els qual em resulta fàcil de sintonitzar, signats per Sebastià Alzamora, Antoni Bassas o Empar Moliner, entre d’altres. Exerciré el dret, mentre duri, d’allunyar-me de mitjans tòxics i corrosius.

Intentaré acabar el pròleg d’un llibre escrit pels amics Albert Carvajal i Antoni Gomila, que apareixerà d’aquí a poques setmanes, sota l’epígraf de La veu silenciada. Tracta de republicans i lliurepensadors de final del segle XIX, un treball molt acurat. Després de llegir-lo m’he demanat si és cert que hem avançat tant, de llavors ençà, quan resten tantes veus silenciades.

En disposar d’altres moments de lleguda prepararé una xerrada per als Amics de les Aules, a principi del mes de desembre, dedicada a la gastronomia mallorquina del temps de Nadal. I si es produeix alguna escletxa més, podré dedicar alguna estona a projectes que venen d’enrere, relacionats amb la nostra història de postguerra.

El dijous al vespre, com cada setmana des de fa molts d’anys, anirem a fer un pa amb oli i a escoltar música en directe al bar Xarop, amb els amics Martí, Biel i Tomeu. La conversa em resulta tan profitosa com el sopar.

Entre les més grans obligacions de la setmana hi haurà la de treure cada matí la cusseta a passejar i acostar-nos a la plaça de Manacor (on hi continua mancant una peixateria), per adquirir productes de proximitat i temporada. Sempre rep -ella- alguna llepolia, la molt eixorivida. A mi em basta amb l’amabilitat de les placeres. Continuant amb les obligacions, a l’horabaixa tornaré a passejar amb la mateixa companya del matí, pels carrerons de Fartàritx, del Barracar, del centre o de l’eixample, sempre descobrint coses noves d’aquest poble únic i sempre ignot.