Imatges encisadores

GeògrafUns pocs afortunats han tingut el privilegi d’observar la Terra des de l’espai. El primer fou l’astronauta soviètic Iuri Gagarin, qui el 12 d’abril de 1961, impulsat per un coet Vostok (en rus, a l’est), aconseguia fer una òrbita completa a la Terra. Set anys després, la nit de Nadal de 1968, tres astronautes nord-americans, F. Borman, J. Lovell i B. Anders, a bord de l’Apollo 8, aconseguien entrar en el camp gravitacional de la Lluna on, des de la cara oculta, enregistraven una imatge de la Terra en el moment en què apareixia i s’enlairava sobre l’horitzó lunar. Aquesta fotografia fa pocs dies complí mig segle i ha esdevingut icònica.

Actualment es calcula que fins a 550 astronautes de diferents països han volat a l’espai, entès com una distància de la Terra superior als 100 km. Pel que fa a la resta, ens quedarà el consol de gaudir de les imatges enregistrades durant més de mig segle per vols tripulats així com de la immensa quantitat de satèl·lits artificials que orbiten el nostre planeta de manera ininterrompuda.

La bellesa

Cadascun dels diferents satèl·lits posats en òrbita obeeix a unes funcions específiques: militar, observació de la Terra, telecomunicacions, etc. Les imatges que enregistren i que envien cap a la Terra aporten molta informació, però algunes destaquen també per la seva bellesa. La imatge d’avui és un d’aquests exemples, en què la bellesa del conjunt convida a la contemplació abans que a l’anàlisi.

Es tracta d’una imatge enregistrada dia 16 d’abril de 2013 a les 10.30 h UTC (12.30 hora local) pel sensor OLI del satèl·lit Landsat-8 de la NASA, tot just després de dos mesos del seu enlairament, dia 13 de febrer de 2018. Si us hi fixau, veureu que la imatge està orientada uns 14 graus cap a mestral per facilitar l’enquadrament a la pàgina. Veim una part de l’illa de Mallorca i tot el conjunt de les Pitiüses, destacant les tonalitats verdoses, pròpies de la primavera, que tot just fa unes setmanes acaba de començar. Un cop superat l’equinocci de tardor, el dia ja guanya la nit, i els rajos solars s’enfilen cada cop més amunt de l’horitzó. Durant els equinoccis, l’altura del Sol al migdia coincideix amb la colatitud (diferència angular, expressada en graus, entre la latitud d’un punt i els 90 graus de la latitud polar) i que a les Pitiüses serà d’uns 51 graus.

Així, mentre que la natura es desperta després de l’hivern, la mar ho fa més a poc a poc. A principi d’abril, la temperatura de la superfície de l’aigua del mar a Eivissa és força freda, aproximadament d’uns 14 graus, lluny dels 27 que arribarà a assolir a final d’estiu. És una temperatura prou baixa, adient per generar la formació de boires, com les que dominen gran part de la imatge. En paral·lel, les brises diürnes han començat a obrir algunes clarianes sobre les illes, escalfades pel sol, dibuixant una imatge encisadora.

Un embrió dins l’úter

La plasticitat de la imatge convida a fer volar la imaginació, amb les Pitiüses perfilant un embrió dins l’úter format per la boira sobre la mar Mediterrània. És com si les dues illes es preparassin pel ritual anual d’acollida de milions de visitants a la recerca d’algun tipus de felicitat.

Mentrestant, Mallorca observa el moment des de la distància, una distància que també hi és en el caràcter dels seus habitants, forjat per segles de mar entre les illes, dibuixant maneres particulars d’entendre la vida.

Per acabar, davant la imatge que ens arriba des de 800 km d’altura, allà on regna el silenci absolut, resulta reconfortant quedar-se embadalit per la seva bellesa, relativitzant la importància de la nostra existència i recordant la nostra fortuna per formar-ne part.