Quan les Illes eren la terra promesa

El ‘boom’ turístic dels anys seixanta atragué a casa nostra una legió de peninsulars amb ganes de sortir de la pobresa i de progressar

A principi dels seixanta Mallorca ja era coneguda com l’“illa daurada dels obrers”. Ben aviat la primera de les Balears a explotar la “gallina dels ous d’or” s’havia vist mancada de mà d’obra. Pere Canals, de 77 anys, recorda molt bé aquells anys. Natural de Santa Maria, el 1946, amb quatre anys, la seva família s’establí a l’Arenal, el bressol del nostre turisme de masses que retratà en el llibre S’Arenal que he viscut (Documenta Balear, 2006). En aquesta zona el 1956 el pare de Canals hi obrí un dels primers hotels, el Solimar. Ell, al cap d’un any, amb quinze anys, ja n’era el responsable després d’haver passat nou mesos a Londres estudiant anglès. “Vingueren -assegura- a treballar peninsulars, majoritàriament murcians, andalusos i extremenys, que eren els pobres d’Espanya. La necessitat era tal que hi hagué hotels que fins i tot enviaren un autocar en vaixell a la Península amb l’objectiu de recollir personal per venir a fer feina a Mallorca”.

Tanmateix, els primers peninsulars ja havien arribat a casa nostra abans del boom turístic. Ho explica l’historiador Pere Salas: “A Pollença, almanco, molts varen venir a fer el servei militar durant la postguerra. Aleshores ja es varen adonar de l’enorme diferència de nivell de vida que hi havia entre Mallorca i comunitats com Andalusia. Aquí la riquesa estava més repartida i l’esperança de vida era molt més alta. A més, teníem fruita i menjar calent cada dia”. Centrant-se en Pollença, Salas desmenteix alguns tòpics d’aquells castellanoparlants, que serien coneguts com a forasters: “No és vera que vinguessin a treballar a l’hoteleria en ocupacions que els mallorquins no volien. Aprofitant l’experiència acumulada en els seus cortijos de procedència, els primers començaren a fer de pagès en possessions que els locals abandonaren per anar a fer feina de cambrers. Aleshores fer de pagès estava mal vist. Era una feina molt dura, que es feia sense estar assegurat i guanyant menys que arran de mar”.

Un d’aquells primers forasters que començaren a treballar en una possessió va ser el pare de Paco Martínez, natural de Vélez-Rubio, un poble d’Almeria. Avui el fill és un jubilat de 64 anys. “Jo -diu- som el major de quatre germans. El març del 1970, quan tan sols tenia quinze anys, el meu pare m’envià a Mallorca a casa d’uns amics. Jo ja havia estat a França a la verema. En arribar, em vaig posar a fer feina en un hostal de la Colònia de Sant Jordi, regentat per un alemany. Era feliç. Venia d’una família molt humil. A Almeria no passàvem fam, però teníem la necessitat d’aspirar a alguna cosa més. I aquí em vaig trobar amb una bona feina que, a més, incloïa allotjament i menjar gratis”.

Martínez encara recorda quan agafava la bicicleta per anar a Campos a fer girs postals a la seva mare: “Li enviava tot el meu sou i la propina. Passava gust d’ajudar la família”. En acabar la temporada, a l’octubre, el jove almerienc se’n tornava a la seva terra natal. Als altres anys tornaria a Mallorca amb els seus tres germans. A casa nostra acabaria comprant una casa i casant-se amb una al·lota andalusa que havia conegut a la feina.

Era habitual que les primeres dones que treballaren a l’hoteleria fossin de la Península. Sovint es tractava de mares de família que arribaven acompanyant el marit i aprofitaven l’ocasió per guanyar un altre sou. Que les mallorquines casades fessin aquelles feines era vist com una deshonra. Tanmateix, amb el temps aquesta concepció anà canviant i el turisme s’acabà convertint en una eina d’emancipació femenina. L’accés de la dona illenca al treball fora de casa feu que ja no estigués predestinada a casar-se i a ocupar-se tan sols de les tasques domèstiques, sempre sotmesa a la voluntat del marit.

Els nous esclaus

El poeta campaner Damià Huguet dedicaria a aquells nouvinguts un poema titulat precisament Els forasters. El recollí el 1972, a l’obra Home de primera mà : “Han arribat amb la calentor del vellut,/ del sol andalús i de la pròpia dona./ Són homes del sud i venen tristos, feixucs,/ Aferrats com una ungla a la maleta de fusta/ i a la poca roba. Duen la pudor profunda/ del vaixell d’Alacant, del tren d’anar/ en tercera damunt ferro. Bruts de pols seca/ [...] L’eixuta dona vestida de negre i de silenci/ camina aspra, sense pit ni cintura. Els fills, d’ulls grossos,/ negres, magres, van sense enumerar damunt els macs/ del carrer ombrívol. Callen […]”.

La majoria d’aquells treballadors tenia un nivell d’estudis baix, de manera que assumien amb resignació unes condicions laborals sovint infrahumanes. “En aquell temps -recorda Canals- els peninsulars treballaven de les sis del matí a les vuit del vespre. Amb la perspectiva d’avui allò era una explotació horrorosa”. Els sumptuosos hotels també amagaven una altra realitat igual de lamentable que plasmà molt bé el capellà obrer Jaume Santandreu a la seva novel·la Camí de coix, premi Ciutat de Palma del 1979: “Com enganyen les aparences! Qui hauria de dir, quan mires la cara pintada i demostrativa d’un hotel, que allà, al soterrani, dins el budell cular, es mouen i viuen els esclaus del nostre segle, lluny de la família, fermats dia i nit al servei dels clients, explotats en cadena, menjant les sobres, dormint en solls, cobrant una pixarada?”. Per espantar aquelles penes sempre hi havia les sales de festa.

L’efecte cridada motivà a Palma l’aparició de barris obrers com Son Gotleu o el Rafal. El 1969 es crearia el poblat gitano de Son Banya com a solució temporal a un nucli de barraques disperses de la zona de can Pere Antoni. En plena dictadura, no hi havia cap preocupació institucional per a la integració social i cultural d’aquella allau d’immigrants. La societat es dualitzà en dues comunitats, els mallorquins i els forasters, els quals vivien del manà d’un tercer col·lectiu, els guiris. Tot i que es produïren matrimonis mixtos, Paco Martínez parla de “racisme”: “Hi hagué mallorquins que no volien que els seus fills es casassin amb nosaltres. Ens tractaven com si fóssim gitanos. En certa manera, però, jo ho entenc. Hi havia desconfiança cap al desconegut. La cosa, amb tot, canviava si el foraster era un ros alemany”.

Prejudicis

L’almerienc insisteix que sempre s’ha sentit molt ben tractat pels mallorquins. I pel que fa a la llengua, el seu discurs és de respecte: “Mai no vaig tenir problemes amb el català. Jo venia amb la intenció d’aprendre i d’adaptar-me al lloc, no que el lloc s’adaptàs a mi”. Alguns dels seus companys, però, no sempre pensaren com ell: “A la casa on vivia, l’home, que era pagès, tenia molts de prejudicis, s’indignava quan li parlaven en català. Jo aleshores li deia: ‘Matías, no t’enfadis, aquestes persones són a ca seva, no ho fan amb mala fe, simplement no et parlen en castellà perquè no se’n desfan tan bé”.

La crisi internacional del petroli del 1973 fou devastadora per a la indústria turística. Milers de treballadors quedaren sense feina. Alguns tornaren a casa, però la majoria quedà en una terra que ja no els necessitava. Així, mancats de tota ajuda social, es varen veure abocats a sobreviure de qualsevol manera. A poc a poc les bosses de pobresa s’incrementaren i els més desemparats caigueren en les drogues i l’alcohol.

A Martínez, tanmateix, no l’afectà la crisi del 1973. A part de l’hoteleria, també treballà a la finca S’Avall. “Jo -assegura- no vaig fer cap gran fortuna, com sí que feren alguns companys meus. Estaré eternament agraït als mallorquins”. Ara lamenta la destrossa paisatgística que ha deixat la indústria que l’animà a marxar d’Almeria fa cinquanta anys. “Els humans som l’únic animal capaç de destruir-se a si mateix”, se sincera.

La destrossa, però, de l’antiga terra promesa també és moral. Així ja ho considerava el 1967 el polític artanenc Josep Melià Pericàs (1939-2000) en el seu insigne llibre Els mallorquins, rebatejat el 1977 com La nació dels mallorquins : “Això que els nacionalistes corsos en diuen la ‘balearització’ és molt més que un intent de castellanització lingüística. És la destrucció del sentit col·lectiu d’una nació i el seu immolament a l’egoisme individualista dels especuladors, dels que venen un país al foraster a canvi de quatre peces”.

Forasters

Els castellanoparlants que arribaren a Mallorca amb el boom turístic serien coneguts com a forasters -murcians a Eivissa. En un principi, el terme només al·ludia al seu origen ultramarí. Amb el temps, però, adquirí una connotació del tot despectiva. Ho explica l’historiador Pere Salas: “Els mallorquins tenien un sentiment de superioritat respecte d’aquells immigrants que consideraven inferiors econòmicament. Es dirigien, però, a ells, en la seva llengua, el castellà, que era la llengua oficial del país”.

Avui curiosament aquest sentiment de superioritat s’ha capgirat, perquè el terme foraster fa referència als castellanoparlants que mantenen una actitud hostil cap a la nostra cultura. Amb tot, alguns exemples d’adaptació deixen en evidència els illencs més acomplexats. Ja ho diu la cita: “M’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”.

Salas assegura que en un principi alguns forasters se sentiren incòmodes en una comunitat on la parla majoritària era catalana: “Prest, però, s’adonaren que no necessitaven aprendre la llengua autòctona perquè la del franquisme, la que s’aprenia a l’escola, era el castellà. Foren, per tant, els mateixos illencs els qui s’adaptaren a la cultura d’aquells nouvinguts perquè eren els únics que eren bilingües. S’acabà de consumar així el procés de castellanització de la nostra societat iniciat el segle XVIII amb el Decret de Nova Planta”.

L’impacte que tingué en la nostra societat la presència massiva de peninsulars preocupà molt el polític artanenc Josep Melià Pericàs. Així ho reflectí el 1967 en el seu llibre Els mallorquins : “Davant aquesta invasió pacífica reaccionàvem amb la mateixa resignació, o inseguretat, és a dir, amb la mateixa fortalesa amagada que havíem demostrat al llarg de segles de devastacions i conquestes. Amables amb els forasters, dòcils, adaptables als seus costums, transigíem i fèiem cara hospitalària [...]. Havia canviat el nivell econòmic, però els complexos sobrevivien”.

Amb la restitució de la democràcia, el pessimisme de Melià s’accentuà. Basta llegir el pròleg que feu del seu llibre el 1989: “Les evidències mostren que el país no recupera el seu ritme, que la llengua es perd i la societat no sols es desnacionalitza ans que perd inquietuds espirituals i entra en un camí de manca de grans valors de solidaritat”. I el 1990 l’antic home de confiança de Suárez carregava contra els polítics: “Lògicament [l’autonomia] acabà per esser més una autonomia per a la classe política que per al poble, una mamella de càrrecs i una superestructura burocràtica més contra la qual lluitar, i una demostració palpable que els partits polítics no tenien un projecte polític nacional, ni tan sols un model de país”.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF