Houston, tenim un problema

En el camí cap a la Lluna hi va haver errors fatals que es van emportar vides valuoses i van evidenciar ben aviat l’alt risc associat a la recerca espacial

L’èxit de l’Apol·lo 11 no va arribar sense cost. En el camí cap a la Lluna hi va haver errors fatals que es van emportar vides valuoses i van evidenciar ben aviat l’alt risc associat a la recerca espacial.

A inicis del 1967, els plans de la NASA per arribar a la Lluna abans de la fi de la dècada semblaven ben encarrilats. S’havia acabat amb un gran èxit el programa Gemini i, consegüentment, la demostració que les tres tècniques fonamentals estaven dominades. Era el moment de començar a provar la nova nau Apol·lo. Els pilots eacollits per al vol inaugural eren Virgil Grissom, Ed White i Roger Chaffee. Grissom, un veterà del programa Mercury, era, per a molts, qui tenia més probabilitats de convertir-se en el primer home que posés els peus a la Lluna. White havia estat el primer nord-americà que es va aventurar a fer un passeig espacial fora de la nau. Chaffee era simplement el novell. Seguint la tècnica establerta fins llavors, la cabina de la nau aniria condicionada amb oxigen pur a pressió reduïda. La NASA opinava que el nitrogen era un inconvenient, sobretot pel perill d’embòlia en cas de despressurització de la cabina. A més, la gestió d’una atmosfera normal amb oxigen i nitrogen obligava a utilitzar doble circuit de subministrament de gasos i la pressió atmosfèrica normal hauria exigit una càpsula amb parets més resistents i pesants. Si bé és cert que els russos utilitzaven una barreja atmosfèrica d’oxigen i nitrogen, la qüestió és que ells, amb uns coets tan potents, no havien tingut mai cap problema de pes.

50 anys del primer viatge a la Lluna en 25 xifres

La NASA feia anys que utilitzava oxigen pur sense problemes. El que ningú havia pensat és que, tot i que aquest element per definició no crema, sí que facilita que s’inflamin molts altres materials escassament combustibles. I aquesta és la lliçó que estaven a punt d’aprendre amb un altíssim cost.

El 27 de gener es va fer un assaig general de l’enlairament, previst per a un mes més tard. Els astronautes ja estaven asseguts, la portella (en realitat tres panells subjectats amb dotzenes de cargols) tancada i l’interior de la nau ple d’oxigen pur. Però no tot anava bé. Les comunicacions fallaven o tenien interferències, cosa que va portar Grissom a queixar-se, exasperat: “¿Com volem parlar des de la Lluna si no podem parlar amb l’edifici del costat?”.

Al cap d’uns minuts, en un dels manyocs de cables que corrien pel terra de la càpsula, va saltar una espurna. Probablement a causa d’un aïllant defectuós. En un instant, l’interior de la cabina es va encendre: papers, teles, niló, plàstics, tot va cremar, mentre els astronautes intentaven sense èxit obrir la portella.

Els tècnics que ocupaven la plataforma de servei també es van llançar a obrir-la, tot i el perill que representava un incendi pocs metres per sota del gran coet d’escapament que coronava la càpsula. Però no van poder descargolar tots els cargols que subjectaven l’escotilla. Els gasos tòxics van entrar en els circuits de respiració dels escafandres i els astronautes van perdre el coneixement en pocs segons. Alhora, la pressió interna va augmentar tant que va esquerdar la paret de la cabina i un núvol de fum negre va envair l’àrea de treball, cosa que va dificultar encara més els esforços de rescat. Els cossos dels astronautes van ser retirats, no sense dificultats, diverses hores més tard.

Elevades ofertes per l'osset de peluix de Neil Armstrong (que no fa cap goig!)

Vista amb certa perspectiva, la tragèdia no va ser en va. La investigació posterior va descobrir desenes d’errors en el disseny de la càpsula i flagrants omissions en el control de qualitat. L’any següent, tota la nau va ser redissenyada a fons, eliminant-ne gairebé obsessivament qualsevol material inflamable. És possible que si no hagués estat per aquella catarsi col·lectiva, algun vol hauria patit un accident greu o altre en el camí cap a la Lluna. De fet, és el que va passar amb l’Apol·lo 13, però en aquella ocasió la combinació d’enginy i alternatives, així com l’excel·lent comportament dels equips de bord, van permetre recuperar una tripulació que en altres circumstàncies potser no hauria sobreviscut.

Asfixiats perquè no duien vestit espacial: la tragèdia de la Soiuz 11

La primera missió espacial tripulada que va habitar una estació espacial i que va batre el rècord de permanència a l’espai que es tenia fins aleshores va ser la Soiuz 11 russa. Però la victòria que s’havia apuntat l’URSS en la seva competició espacial amb els Estats Units aviat va quedar tenyida per la catàstrofe. De fet, va ser aquesta competència la que va originar la tragèdia, perquè per aconseguir encabir més astronautes a les mateixes naus el que van fer va ser retirar-los els vestits espacials. La nau es va enlairar el 6 de juny del 1971 i va tornar a la Terra el dia 29 d’aquell mateix mes. Durant l’aterratge hi va haver una fuita d’aire a la cabina i els tres astronautes -Vladislav Vólkov, Gueorgui Dobrovolski i Víktor Patsàiev- van morir asfixiats perquè no diuen el vestit espacial.

Ignició: 5, 4, 3, 2, 1, 0... Ens enlairem!

Challenger, explosió mortal retransmesa en directe

L’explosió del transbordador espacial Challenger, el 28 de gener del 1986, va ser especialment tràgica perquè va ser transmesa en directe per la CNN i repetida una vegada i una altra a les pantalles de tot el món. El coet va explotar 73 segons després d’enlairar-se, a causa d’un error en el segellat que va deixar anar gasos calents que van encendre el tanc de combustible. Desenes de persones, entre ells els familiars dels set tripulants, seguien el llançament des de primera fila al camp del centre espacial Kennedy quan van veure esclatar la nau i una enorme columna de fum va omplir el cel. Va morir tota la tripulació, formada per Francis Scobee, Michael J. Smith, Ronald McNair, Ellison Onizuka, Gregory Jarvis, Judith Resnik i Christa McAuliffe, que havia de ser la primera mestra a l’espai. L’accident va fer aturar tots els vols durant prop de tres anys mentre la comissió Rogers, encarregada per Ronald Reagan, investigava els motius de l’accident.

El Museu d'Història de Catalunya instal·la un planetari per commemorar la missió de l'Apol·lo 11

Komarov, el primer astronauta mort durant un vol real

Però la NASA no va ser l’única agència espacial tocada per la tragèdia. No havien passat ni tres mesos de l’accident del primer Apol·lo quan el desastre va afectar el programa espacial rus. Aquesta vegada va ser en el vol inaugural de la nau Soiuz, la qual, segons els plans de Serguei Koroliov, el dissenyador de coets soviètic, estava destinada a portar cosmonautes fins a la Lluna.

Vladímir Komarov va ser el pilot designat per tripular el primer Soiuz. Altres càpsules similars llançades anteriorment havien tingut tota mena de problemes. Komarov mateix estava convençut que la seva no estava a punt i va arribar a sospesar negar-se a volar. Però el seu reserva era Iuri Gagarin, amb el qual mantenia una gran amistat, de manera que va preferir córrer el risc abans que traspassar-lo a un altre.

El pressentiment de Komarov es va convertir en tràgica realitat. Tot va sortir malament en el vol. Un dels panells solars de la Soiuz no es va desplegar i va anar deixant la nau perillosament baixa d’energia. Va fallar el sensor solar que havia de servir per orientar-la abans de la reentrada. I tampoc va funcionar un motor iònic auxiliar. Vistes les dificultats, els tècnics van cancel·lar el llançament d’una segona Soiuz que s’havia d’acoblar amb la primera i van decidir fer tornar la primera a la Terra.

La maniobra de frenada es va fer com estava previst, així com l’obertura del paracaigudes pilot, per aconseguir una estabilització inicial. Aquest paracaigudes havia d’arrossegar el principal però, increïblement, no va aconseguir treure’l del seu contenidor. Caient a plom, el sistema automàtic va activar el tercer paracaigudes d’emergència. Però les cordes es van enredar amb les del paracaigudes pilot, que continuava estirant infructuosament la cúpula principal. La càpsula es va estavellar contra terra a 200 quilòmetres per hora. Els retrocoets de frenada que havien d’esmorteir l’impacte van explotar, cosa que va produir un incendi que va calcinar els equips i les restes del pilot, que ja no havia pogut sobreviure a l’impacte. El programa rus ja havia patit una primera mort el 1961 en la prova de resistència d’una cabina, que es va incendiar també a causa de l’oxigen pur (no es va saber fins als anys 80 i potser hauria previngut l’accident de l’Apol·lo). Però Komarov va ser el primer astronauta mort durant un vol real.

El centre més gran per al coet més especial

El Columbia es desintegra al tornar a la Terra

L’1 de febrer del 2003 el transbordador espacial Columbia es va desintegrar quan entrava a l’atmosfera tornant de la seva missió a l’espai, que havia durat 22 dies. Va fallar l’aïllant tèrmic de la nau perquè una placa se n’havia desprès durant el llançament. De nou, tota la tripulació va morir, formada per set astronautes: Rick Husband, Willie McCool, Michael Anderson, David Brown, Kalpana Chawla, Laurel Clark i Ilan Ramon, que era el primer astronauta israelià. En els últims minuts que van gravar en vídeo dins de la cabina els astronautes semblaven tranquils, tot i que ja veien a través de les finestres una llum brillant creixent que semblava “un alt forn”. Les restes de la nau van caure sobre l’estat de Texas.

Les cinc coses que has de saber sobre l'arribada a la Lluna, per Rafael Clemente

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF