Societat 05/10/2018

Històries de refugiats amb final feliç

Nuna i Olja Radovanovic són a Mallorca des del 1992, quan varen fugir de la guerra de Iugoslàvia

Maria Llull
3 min
Històries de refugiats amb final feliç

PalmaNuna Radovanovic i les seves filles Olja i Tea no obliden les sensacions de la guerra de Iugoslàvia, malgrat que el pas del temps (quasi 26 anys) ha fet la seva feina i el dolor ha minvat. Totes tres arribaren a Sóller formant part del grup de 34 refugiats bosnians que aconseguiren abandonar l’horror gràcies a la intervenció d’entitats com el Col·lectiu d’Acollida, liderat pel dentista Joan Frau, i la Creu Roja (a tot l’Estat n’hi arribaren 1.500). Va ser el 3 de desembre de 1992 quan un avió d’Air Europa aterrà a Son Sant Joan i les famílies que portava tingueren l’oportunitat de trobar un futur millor a Mallorca, lluny de la seva ciutat, Sarajevo.

“La guerra va començar l’abril de 1992 i per desembre varen oferir a les famílies amb fills abandonar el país i partir cap a Dinamarca o Espanya. Com que jo no tenia cap abric, vaig triar Espanya”, explica Nuna Radovanovic, que abandonà el seu país tota sola amb les seves dues filles, Olja i Tea, que llavors tenien 5 i 9 anys. “Ens varen dur a Belgrad i d’allà vàrem anar a Budapest. Tot estava organitzat per la gent de Sóller. El meu marit hi va quedar dos anys més, i durant aquest temps no vàrem saber en cap moment si era viu o mort perquè a Bòsnia tot estava molt malament”.

Totes tres varen tenir sort perquè, malgrat que són bosnianes, el llinatge que portaven, el del pare, era serbi. Aquest va ser el seu millor passaport per abandonar el país. “Estam segures que amb un llinatge musulmà no hauríem aconseguit mai sortir de Iugoslàvia. Vàrem passar per tot el territori dels serbis, plens de controls amb soldats armats. Estàvem terroritzats”. El pare les va trobar mitjançant un germà de Nuna que vivia a Alemanya. “El meu marit era esportista i aprofità un viatge per disputar un campionat de bitlles per telefonar al meu germà. Ell li va donar el nostre número de telèfon i es va posar en contacte amb nosaltres”, explica.

La rebuda a Sóller va ser entusiasta. “No tenc paraules. Ens ho varen donar tot: casa, menjar, educació... Va ser increïble”, diu Nuna. Els habitatges foren cedits desinteressadament per particulars que no en feien ús. “Vaig anar trobant feinetes i al cap de sis mesos ja teníem els permisos de residència i de treball. Al principi érem uns convidats, però després vàrem poder tirar endavant”, continua narrant.

Els ulls li brillen d’emoció quan parla de Bòsnia. Així i tot, té clar que no tornaria a viure al seu país. “A Bòsnia no hi ha res, però m’agradaria tornar a la meva pàtria per morir”, diu. “Allà gairebé no es pot sobreviure, hi ha poques empreses i trobar feina és gairebé impossible”, precisa.

Des de la guerra “no s’ha arreglat res” i les rivalitats i els odis continuen vigents. “Continuen els mateixos partits, encara que hagin canviat de nom, i ningú no ha fet res per millorar les coses”, diu Nuna. De fet, “la mateixa gent que va començar la guerra” és la que està al capdavant de les institucions.

Les condemnes, com la dels serbis Radovan Karadzic i Ratko Mladic, han començat a arribar, però són lluny de ser suficients per parlar de justícia. “Falta condemnar molta gent. Altres se salven de pagar pel que varen fer per edat o malaltia”, diu. Malgrat tot, no confia que hi hagi “una pau llarga”. “Els polítics no estan preocupats per la pau i el problema de racisme continua”.

Una germana de Nuna va quedar a Bòsnia amb la seva filla, que va morir de part durant la guerra. “Va tenir una hemorràgia i no va rebre atenció”, explica. La germana de Nuna cuidà del seu net fins que va morir.

Adaptació i solidaritat

Contemplar les actuals imatges de refugiats desesperats li causa “molta tristor”. “Tea, la meva filla gran, està ajudant en una organització i ha anat a Grècia. Hem d’ajudar-los”. Tant Tea com Olja es varen adaptar “molt bé” a la vida a l’illa. “A mi em va sorprendre com era la gent de tranquil·la”, diu Nuna entre rialles. “Aquí només he tingut bones experiències”, diu ja més seriosa.

Els records d’Olja, que era molt petita quan va arribar, se centren més en les sensacions que en les coses concretes. “El que més record de Bòsnia és que tenia molta por. Se sentien tirs i bombes i demanava a la meva mare que em tapàs les orelles quan érem als refugis”, diu. “Quan jugàvem al carrer, moltes vegades havíem de sortir d’allà a tota velocitat perquè alguna bomba havia caigut a prop. Els avions em feien moltíssima por”, rememora.

Una vegada arribà a Mallorca, Olja recorda que els nins la “miraven molt”. “Per sort, de seguida vaig tenir amics i vaig aprendre l’idioma. Ara em sent una mallorquina més”, comenta.

stats