DIALÈCTIQUESSALVATGES

Hem de lluitar contra l’estupidesa

Què fa que un pensament sigui valent? La capacitat d’afectar i de ser afectat per allò altre

Potser Nietzsche tenia raó quan deia que l’estupidesa és la condició més humana de totes. Podríem definir l’ésser humà com l’“animal estúpid”, aquell que es conforma habitant les impotències i les ignoràncies. I per guanyar terreny a l’estupidesa que tot ho colonitza, no tenim més armes que el pensament, un pensament que per força ha de ser lliure i valent.

Què fa que un pensament sigui valent? La capacitat d’afectar i de ser afectat per allò altre. Un pensament és valent quan interpel·la i es deixa interpel·lar. Quan s’exposa a la mirada dels altres i escolta de manera radical allò que han de dir-li. Pensar és alterar la normalitat, eixamplar els marges. Un pensament valent té la potència de desplaçar el que som i la manera com vivim, per fer-nos més lliures. Sembla que el veritable aprenentatge comença quan deixam de mirar-nos al mirall i ens miram a través dels ulls i de les paraules dels altres. Aprenem quan ens atrevim a pensar amb valentia. I aquest pensament no pot ser de cap manera privat, perquè la valentia més gran és deixar-se tocar per l’alteritat.

Doncs bé, l’educació s’ha reivindicat durant tota la modernitat com el lloc privilegiat des d’on pensar amb valentia, un lloc per fomentar el pensament crític. L’educació era entesa com un baluard contra l’estupidesa, amb l’aposta emancipadora que això comportava. La modernitat il·lustrada feia passar com a sinònims educació i emancipació, però la disciplina i el mercantilisme han anat rivalitzant a poc a poc amb l’emancipació possible. Així, l’escola, com a institució educativa, ha acabat funcionant com una fàbrica d’individus productors/consumidors de la societat capitalista. Ho sabem de fa estona, potser quan la sospita es va fer més escandalosa fou durant els anys 60 i 70, quan van esclatar les crítiques antiautoritàries i antidisciplinàries a la institució escolar. Michel Foucault, Ivan Illich, els Situacionistes... assenyalaven l’esgotament de l’escola com a lloc de resistència i emancipació, i més aviat l’assenyalaven com un espai capturat per la disciplina i la normalització.

Ara que des de les escoles i instituts ensinistram en competències submises i fomentam les habilitats de mercat que han de permetre als estudiants endinsar-se amb eficàcia per la societat capitalista, sabem que les sospites dels anys 70 eren certes i, des de les aules, tenim un repte gran: trobar espai i temps per fer pensar. Fer de l’escola un lloc de resistència, un lloc on sigui possible ensenyar a pensar de manera crítica l’alumnat. Fer de l’educació una pràctica radical de transformació i de creació de sabers, que com a tal, pugui tenir efectes emancipadors. Fer de l’educació un antídot contra la indiferència: que el saber après pugui afectar la relació que tenim amb el món i amb els altres. Que l’educació deixi espai a la valentia, una valentia que només podem cultivar si ens exposam a les inquietuds dels altres, si ens deixam tocar per la diferència.

I hem de saber que la valentia fa por. Ser valents suposa assumir riscos, posar en perill les certeses de les quals som presoners. Suposa, fins i tot, trobar motius per transgredir l’ordre establert, per tombar les baranes de l’impossible, per rompre les fidelitats que l’entorn ens ha fet teixir. No és d’estranyar, per tant, que els militants metòdics de la uniformitat castradora i del dogmatisme exaltat posin en funcionament mecanismes per evitar la valentia i potenciar l’estupidesa. No és d’estranyar que la por de la llibertat els faci demanar a crits un “Pin”, un bloqueig, una cuirassa.

Hem de perseverar sense titubejos, perquè qualsevol revolta que valgui la pena passa per la lluita contra l’estupidesa del propi temps.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF