“He après a aprendre, a posar-ho tot en qüestió i a ser escèptic”

Entrevista a Joan Mayol, reconegut com un referent en la conservació de la natura a les Balears

Després de treballar 39 anys a l’Administració autonòmica, Joan Mayol s’ha jubilat. Reconegut com un referent en la conservació de la natura a les Balears, el biòleg fa un repàs, en aquesta entrevista, de la seva tasca i de les qüestions que més li preocupen.

Quina part de Joan Mayol queda en el GOB d’avui dia?

Una part infinitesimal, perquè afortunadament el GOB l’han fet milers de persones i té un ADN molt ric. Aquest grup ecologista continuarà sent, per molt de temps, una entitat de conservació de referència. Hi ha poques associacions d’aquest tipus que en altres comunitats autònomes hagin tingut un pes social tan important.

Cap on pensau que hauria d’anar el GOB?

Cap a on vulguin els seus socis. Els seus objectius inicials continuen tenint plena vigència. Cal continuar fent pressió, però també cal continuar amb el naturalisme. Com sovint ha dit en Xavier Pastor, les feines de naturalisme han donat al GOB unes arrels i una connexió especial amb la realitat. Altres entitats ecologistes han tingut una activitat ambientalista més urbana i potser més abstracta. Aquesta ha estat una característica diferencial del GOB.

Les Balears necessiten un museu per conservar les seves col·leccions naturalístiques?

El que necessitam podria ser quelcom més descentralitzat perquè hi ha col·leccions interessants a Artà, Sóller, Costitx, l’Imedea, la UIB... Conservar aquest patrimoni museístic és necessari, amb una gestió professional que ofereixi garanties. Entenc que aquesta funció correspondria al Consell. De fet, ja ha fet una passa amb la unificació del Jardí Botànic i el Museu de Sóller.

Retrocedim de nou en el temps: quins records teniu de la lluita ecologista a Cabrera i la Dragonera?

A Cabrera i a la Dragonera els problemes es varen presentar simultàniament. Era un moment en què la iniciativa urbanística arribava pertot. A Mallorca va sorgir un moviment cultural i un dels seus líders va ser Josep Melià, qui va escriure un article duríssim a ‘La Vanguardia’ contra l’Exèrcit... Bé, tan dur com es podia ser als anys 70. En aquella època un grup de naturalistes vàrem començar a anar a Cabrera i ens adonàrem del seu interès biològic. Josep Antoni Alcover va ser un dels primers a estudiar-la. Érem un grup d’al·lots molt ben acollits per Antoni Alemany, que dirigia Diario de Mallorca i que llavors tenia unes posicions progressistes. Vàrem escriure uns articles sobre Cabrera que no varen agradar gaire als militars.

Per què?

Era l’any 1972 i plantejàvem que Cabrera havia de ser un parc. Semblava una utopia. Llavors no sabíem que les batalles i campanyes que s’obririen en aquella època (Cabrera, la Dragonera, les Salines d’Eivissa, l’Albufera del Grau, es Trenc...) sortirien totes bé. La lluita de Cabrera i la Dragonera es va fer gràcies a la Societat d’Història Natural, però també s’hi va implicar Adena.

Va haver-hi un abans i un després de la visita de Félix Rodríguez de la Fuente a Mallorca?

Jo ja el coneixia d’abans, quan es va fundar Adena el 1969. Ens va ajudar molt; quan ell convocava una reunió hi compareixia tothom. Va venir a Mallorca perquè el 1972 li vàrem escriure una carta. Creà la Comissió per a la Conservació de Cabrera, però qui va fer una feinada de veres va ser Esteve Bardolet, que llavors estava a Foment de Turisme.

L’ampliació marítima del Parc de Cabrera és la culminació de tot?

Una declaració és un instrument, no l’objectiu. És una eina molt potent que s’ha de saber manejar adequadament. És molt important que la gestió sigui unificada i que Cabrera continuï sent el Parc Nacional de les Illes Balears. Hi insistesc, és vital que sigui així, i en aquest sentit faig un avís per a navegants. L’instrument més potent per conservar la Mediterrània és Cabrera.

Els models de protecció de la natura han evolucionat?

Vaig tenir la sort de participar, quan era molt jove, en l’elaboració del Llibre Blanc de Gestió de Natura dels Països Catalans que va coordinar Ramon Folch. Als anys 70 parlar de gestió de la natura era un escàndol acadèmic. Quan jo estudiava, el meu millor professor sens dubte va ser Ramon Margalef, l’ecòleg, que deia que protegir la natura era eliminar qualsevol influència humana. Avui dia no intervenir és impossible, excepte en llocs molt petits i determinats, com una cova càrstica on no ha entrat mai ningú. El millor disseny de gestió és aquell que ha fet la mateixa natura al llarg de la seva història, o sigui, adaptar-se. L’arrel del progrés és l’adaptació, que no vol dir resignació, sinó tenir en compte les circumstàncies per decidir les actuacions que cal desenvolupar.

Cap on va la conservació?

Fa unes setmanes vaig visitar el Parc Nacional de Calanques a Marsella, creat a iniciativa de les comunitats locals i els ajuntaments. Abans els parcs s’imposaven en els territoris, i ara els parcs s’implanten a partir de les iniciatives dels territoris. Això tindrà unes conseqüències enormes, molt efectives, perquè són els mateixos habitants els que entenen la gestió de conservació. Pens que la gestió de la natura va cap aquí.

La percepció social ha canviat?

Ha evolucionat. A les Balears ho hem notat més amb les reserves marines que no en la protecció terrestre. En aquest moments hi ha molts espais litorals de les nostres illes que reclamen reserves marines; també ho reclamen els pescadors. En els anys 90 quan vàrem començar a fer feina en reserves marines era exactament el contrari.

De què estau més satisfet en la vostra tasca de tots aquests anys?

La protecció legal del ferreret va ser simultània a la meva entrada a l’Administració. Un dels primers plans de conservació de tot l’Estat es va fer sobre aquesta espècie. Ara és un referent mundial i el ferreret és l’amfibi que ha millorat més el seu estat de conservació, amb la participació de molta gent.

Els plans de reintroducció són polèmics?

Sovint hi ha hagut enveges. Les reintroduccions han patit un tòpic purista i incomprensible per part d’alguns sectors. Al Regne Unit, BirdLife ha reintroduït l’àguila peixatera, el milà reial, l’àguila marina i moltes altres espècies. En canvi, a Espanya, la seva entitat germana va imposar uns criteris tan restrictius que a la pràctica feien impossible la reintroducció. Però tot va canviar amb l’àguila coabarrada.

Per quins motius?

Va ser un projecte que va funcionar molt bé. Els arguments infantils d’un petit grup acadèmic, que hi estava en contra, deien que valia més la pena gastar els diners en una altra cosa. Jo pens que a la vida tot pot sortir malament; la cirurgia implica riscos. Allò cert és que la reintroducció de l’àguila coabarrada ha estat un èxit històric i ara la població està perfectament assentada.

Què és allò que us ha quedat per fer?

El vell marí és una petita espina que m’enduc. Vaig constatar un bloqueig per part de l’Estat que no ens va deixar actuar. Sincerament, pens que és molt probable que tornem a tenir una població de vell marí a les Balears. El darrer exemplar el varen matar l’any 1958 com si fos un trofeu. Ara això, a més de tenir un càstig penal, estaria molt mal considerat socialment.

Més espines?

En un moment determinat pensàrem reintroduir l’àguila reial, però les proves d’existència d’aquesta espècie a l’època moderna a les Balears són febles i discutibles. D’altra banda, l’economia ramadera de la Serra ho faria inviable. Es Trenc era una altra espina i finalment ho vàrem tirar endavant.

Acceptar el càrrec de conseller d’Agricultura va ser un error?

No, perquè vaig aprendre moltes coses. Vaig fer amics, però també enemics [somriu]. Va ser un experiència molt intensa, amb aspectes desagradables, evidentment, perquè no esperava el nivell d’agressivitat innoble que vaig patir per part de determinades entitats. El problema de fons era el rebuig cap al Pacte de Progrés.

Què queda per fer a les Balears en matèria de conservació?

El més important és intentar millorar. No m’agraden els símils bèl·lics, però tenc la impressió d’haver guanyat moltes batalles, i no estic segur del resultat de la guerra. En molts aspectes de conservació de la natura s’ha avançat moltíssim, però la intensitat d’ús del territori i la massificació ens posa a tots davant d’una cruïlla complicada.

El virot petit s’extingirà?

No. S’està fent tot el que es pot per conservar-lo; és difícil fer més coses. Hi ha problemes generals que el poden afectar, com els plàstics, però no sabem en quina proporció. A més s’estan fent moltes passes amb l’erradicació de rates, sempre amb l’oposició d’animalistes i legalistes.

La introducció d’espècies exòtiques és una amenaça?

Aquest problema no és nou. La desbalearització de la natura ve de l’època romana, no d’ara. Per primera vegada aquest problema s’està afrontant. També és cert que la natura té una certa resiliència. Als anys 80 ens preocupava moltíssim el cranc americà a l’Albufera i actualment és la base d’alimentació dels agrons i d’altres espècies.

Ara ens ha de preocupar el cranc blau?

El cranc blau segurament també s’integrarà a les cadenes tròfiques. Hi ha una polèmica absurda respecte del fet que sigui una espècie invasora i no estigui declarada com a tal. Si es declara invasora ni tan sols els pescadors professionals la podrien capturar i en alguns llocs com el Delta de l’Ebre això seria una catàstrofe.

Els controls de bioseguretat són una solució?

Per a segons quines espècies, sí, però hem de ser conscients de les seves limitacions. Fer bioseguretat completa pot ser viable a Cabrera, però no a Mallorca, on això implicaria una revisió exhaustiva de milers de tones de mercaderies.

Què heu après a la Conselleria de Medi Ambient?

He après a aprendre. En el meu començament sabia menys coses i em pensava saber-les millor, però he après que no, que convé posar-ho tot en qüestió. Amb els anys també he après a ser escèptic.

La Conselleria s’ha modernitzat?

Per descomptat, però ha aparegut una espècie invasora terrible: els advocats. El nivell de formalismes ha multiplicat la burocràcia i ara és més complicat dissenyar els projectes que no executar-los. Aquest problema ens hauria de preocupar a tots; no és només ambiental, sinó social. Hem de simplificar la maquinària administrativa, si no, anam cap al col·lapse. El que fins ara havia fet l’Administració en el futur no ho podrà fer. I no està clar que la societat civil pugui prendre el relleu.

I de la natura, que n’heu après?

Que els problemes de la gestió sempre són problemes humans. És important tenir bons coneixements de sociologia i psicologia per resoldre els problemes d’ecologia.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF