Gínjols i magranes, fruits de tardor

CiutadellaHem entrat a la tardor i és temps de caquis, de magranes i de gínjols, entre altres productes de la terra. A poc a poc els dies es van escurçant, perdem entre dos i tres minuts de sol cada dia, i a final del mes que ve entrarem a l’horari d’hivern amb el canvi d’hora.

Temps de gínjols

Enguany no ha estat un bon any de gínjols. Potser la calor d’aquest estiu ha fet que molts quedassin pansits al mateix arbre i sense collita, especialment aquells de tanques de secà. En canvi, on sí que n’hi ha hagut una bona collita ha estat en aquells arbres sembrats a patis i jardins, que han tingut aigua al llarg de l’estiu.

El gínjol és un dels fruits de la tardor més apreciats a la nostra illa, especialment per als més petits de la casa. Antigament gairebé totes les cases amb pati del nucli antic, i també als de la pagesia hi havia sembrat un ginjoler. Amb els fruits, que es deixaven assecar, es feia un xarop, avui ja perdut, que s’emprava per combatre la tos i els refredats.

També es feia una compota de gínjols, amb els exemplars més madurs, avui també perduda.

I de magranes

La magrana és també una de les fruites més preuades de la tardor. Les seves virtuts curatives fan que sigui una fruita de cada vegada més valorada i consumida. A la nostra illa, els grans de magrana es consumien de postres acompanyats de sucre, canyella en pols i vi dolç o moscatell. També es feia la salsa de magrana agra, amb aquells exemplars no dolços. Una vegada espremudes i passades per un sedàs, se’n guardava el suc, que es mesurava, i es feia una melassa expesa amb la mateixa quantitat de sucre i, després, d’empotar-la aquesta salsa se solia guardar fins a Nadal, quan servia per acompanyar el galls dindi i, sobretot, la porcella.

El seu nom científic ens ve a dir el seu origen i ubicació, Púnica, que és on es trobava Cartago, i granatum perquè té grans. Des d’allà fou conreada a tota la Mediterrània i Àsia, primer, i després de la conquesta d’Amèrica es va dur al nou continent.

És un arbre fort, que pot resistir temperatures de fins a 15 graus sota zero i molt resistent a la secada; per tant, és molt comú trobar-lo a casa nostra. De fet, antigament, gairebé totes les cases tenien al seu pati un magraner. Hi ha registres pol·línics que indiquen que els primers pobladors de l’illa de Menorca ja el coneixien i, com diuen alguns autors, inicialment el magraner devia ser tant un recurs alimentari com una planta sagrada, per la particular forma de flors i fruits. De fet, tradicionalment ha tingut altres usos més enllà de la fruita, des de tallavent fins a arbre medicinal.

Les magranes a la cuina

És una de les fruites dolces típiques de la tardor. La magrana s’empra sovint en la preparació de postres; és molt vistosa, proporciona un toc elegant a l’ensalada de fruites. Combina també perfectament amb gelats, iogurts i formatges. Un exemple és la magrana amb vi dolç o moscatell, que és ben pròpia de la cuina menorquina i mallorquina. Amb els grans de magrana també es poden preparar confitures i melmelades, a més de la salsa de magranes agres, una de les més antigues de la nostra cuina, que és un arrop de magrana que es guardava per a les grans celebracions i era l’acompanyament de porcelles, capons, gallines i galls dindis al forn. Aquesta salsa també acompanyava els rostits de les festes de Nadal i Cap d’Any.

El suc de la magrana és la granadina, molt popular a l’Àfrica del nord i els països de l’Orient Mitjà. La granadina també es fa servir com a ingredient d’alguns còctels. El suc de magrana era ben corrent a la Menorca del segle XVIII. El clergue Lindemann ens diu a la seva Descripció de l’illa de Menorca que els menorquins són afeccionats a beure suc de magrana, que ajuda a davallar les febres i també és molt refrescant.