Gervasio Sánchez: "El segrest de periodistes silencia el patiment dels civils sirians"

La revolució siriana ha estat segrestada per grups islamistes que tenen la seva pròpia agenda. S'han fet forts a les zones rebels i han reprimit centenars d'activistes que van protagonitzar l'aixecament contra el règim de Baixar al-Assad. Aquests mateixos grups són els responsables del segrest de Marc Marginedas, periodista d' El Periódico ; Javier Espinosa, corresponsal d'El Mundo,i el fotògraf Ricard Garcia-Vilanova, que han superat els 100 dies de captiveri. El fotoperiodista Gervasio Sánchez va obrir ahir un acte al Col·legi de Periodistes per reclamar que siguin alliberats i solidaritzar-se amb les seves famílies.

Quatre mesos segrestats... i no sabem quan s'acabarà.

Els que els han segrestat mesuren el temps d'una altra manera. Els talibans ja ho diuen: "Vosaltres teniu rellotges i nosaltres som els amos del temps". La seva estratègia és a mitjà o llarg termini. Des de l'estiu hi ha hagut un canvi estratègic al bàndol rebel i els grups islamistes han guanyat més pes. En aquest desequilibri de forces, els periodistes han quedat atrapats, igual que les forces que van protagonitzar l'esclat de la revolució. Ara mateix estem en una situació en què no hi ha interlocutors clars, perquè estem en plena guerra. La nostra esperança és que s'adonin que segrestar periodistes va en contra de la causa de Síria i de la seva mateixa causa.

El segrest de periodistes s'ha convertit en una pràctica sistemàtica a Síria.

Hi ha mig centenar d'estrangers vinculats a la premsa i a organitzacions humanitàries i desenes de periodistes locals segrestats. No han demanat rescat econòmic ni han fet cap reivindicació política, que jo sàpiga. No sabem què volen. No oblidem que això és el resultat d'un problema que va començar fa 25 anys. El conflicte amb Al-Qaida arrenca quan els Estats Units van desentendre's de l'Afganistan, després que marxés l'últim soldat soviètic. Washington havia atret a base de diners i emparant-se en la croada contra els comunistes els grups més radicals, i després van marxar. Això ha desembocat en tot aquest desastre.

¿Cobrir la guerra de Síria és una missió impossible?

El Marc, el Javier i el Ricard són professionals que tenen molta experiència i coneixien molt bé el terreny. Gairebé és una missió impossible: jo sempre he rebutjat el pretext de la perillositat per no cobrir un conflicte, però en aquest cas no tinc gens clar què faria si em toqués decidir si s'hi ha d'enviar algú. I per a nosaltres és molt frustrant, perquè el segrest de periodistes ha imposat una apagada informativa que silencia el patiment dels civils sirians.

La guerra de Síria no interessa?

S'han escrit pàgines i pàgines de Sharon, que feia 8 anys que estava en coma, i s'ha arribat a blanquejar la seva biografia fins a nivells escandalosos. El problema és que el que passa al Pròxim Orient s'explica en funció dels interessos d'un país, que és Israel. Amb Síria passa el mateix que amb la Guerra de l'Iraq, que fins al 2003 es va cobrir molt perquè als Estats Units els interessava. I després se'n va deixar de parlar, perquè era molt perillós. De Síria només n'hem tingut informació gràcies a una sèrie de periodistes que se l'han jugada. I molts d'ells freelances que cobraven autèntiques misèries. És increïble que una part del món on hi ha interessos tan importants sigui un dels llocs on pesa més la desinformació. Síria ha sigut un aliat estratègic dels Estats Units a la regió des de fa dècades i els hi han permès tot.

En temps de crisi els mitjans no volen gastar diners a cobrir conflictes llunyans. I els periodistes estan en el punt de mira de règims o grups armats. ¿És el final del periodisme de conflictes?

No puc dir que s'ha acabat, però sí que està en el pitjor moment que he viscut en tota la meva vida professional. No parlo de tenir corresponsals, em refereixo a l'autoritat que tenia un mitjà quan tenia la capacitat i l'interès d'enviar periodistes allà on passaven coses que s'havien d'explicar. Ara als mitjans tot s'ha tornat pla i no es dedica espai, temps ni diners a temes conflictius, però que són el gran periodisme.

Perquè a la gent no li interessa?

Aquest és un argument barroer. Cada cop que faig una exposició sobre temes durs -desapareguts, mutil·lats per mines, Bòsnia- ve molta gent. Hi ha un interès increïble de tota mena de públic. Una altra cosa és que la gent sigui conscient que sense bon periodisme està condemnada a la manipulació. Als magazins dominicals hi havia moltes pressions, perquè els anunciants no volien aparèixer en reportatges sobre temes socials... I es van fer enquestes i es va veure que eren els temes més valorats pels lectors. Són les pàgines que la gent retalla i es guarda.

On és el problema?

El problema és que no es pot fer bon periodisme sense invertir-hi recursos. I que els bancs, que abans posaven publicitat, ara estan entrant als consells d'administració de molts mitjans. Els mitjans catalans van obviar el que estava passant a Catalunya Caixa i ara està tota la direcció imputada. I tant de bo que vagin a tots a la presó... I la corrupció? Jo voldria saber què passa ara, i no fa 15 anys! Ningú ho explica. La relació d'interessos polítics, mediàtics i econòmics és obscena.