Els diners perjudiquen la salut i les relacions familiars i socials? Són compatibles amb una ètica de la felicitat? Hi ha un tipus de pobresa que neix de l’abundància? Walter Benjamin (1892-1940) considera que el capitalisme és una religió egoista que rendeix culte permanent als diners. Els diners són un déu omnipotent capaç d’obrar miracles i d’apropiar-se de béns a través del deute. La riquesa i els diners són percebuts sovint com les drogues i addiccions. Els diners són un instrument de corrupció política. Es diu també que els diners desfan llaços comunitaris, són antisocials i insolidaris. Els diners provoquen una fascinació irracional, un desig d’acumulació, més enllà de l’estrictament necessari, amb efectes psicològics greus, que poden arribar a alterar la personalitat. Seria interessant diferenciar que hi ha de natural i d’artificial en l’ànsia d’acumular diners. Els diners s’han convertit en la mesura de totes les coses, en el punt de referència que dona sentit a la vida i a les relacions humanes. Tenir diners és símbol de prestigi i d’estatus social, defineix i crea identitat. No tenir-ne, exclou, margina i empobreix. És possible pensar ecològicament el diner a través d’un proverbi indi, aquell que diu: “únicament després que l’últim arbre hagi estat tallat, que l’últim riu hagi estat enverinat i que l’últim peix hagi estat pescat, la humanitat descobrirà que els diners no es poden menjar”. I, tanmateix, es pot viure sense diners. L’aposta per viure voluntàriament sense diners té en compte gran part d’aquestes crítiques i té arrels filosòfiques i religioses molt profundes que es remunten als filòsofs estoics i epicuris, partidaris de limitar els desigs de béns materials com una via per assolir la felicitat. D’altra banda, Jesús i els pares fundadors de l’Església donaren testimoni de viure de la caritat, de la mateixa manera que sant Francesc. Més modernament, el pensador anarquista Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) defensava a Filosofía de la miseria la supressió dels diners i la configuració d’una societat basada en el mutualisme, un sistema econòmic alternatiu al capitalisme basat en la reciprocitat i l’intercanvi just de productes. Hi ha iniciatives individuals i socials que aposten per viure sense diners. Són experiències anticapitalistes basades en la gratuïtat, la solidaritat i el troc. Mark Boyle aporta el seu testimoni de viure voluntàriament sense nòmina ni compte bancari al llibre Vivir sin dinero (Capitán Swing, 2016). Heidemarie Schwermer va decidir crear una xarxa de solidaritat i ajuda mútua, basada en el troc, que explica al llibre Mi vida sin dinero (Gedisa, 2002) i al documental Living without money, dirigit per Line Halvorsen. Julio Gisbert a Vivir sin empleo (Los Libros del Lince, 2010) planteja alternatives a l’economia de l’ocupació com a resposta a la crisi econòmica de 2008. Finalment, recomanam la lectura de Dinero (Random House, 2008), una crítica il·lustrada a la societat de consum del dibuixant Miguel Brieva.
Francisco Navarro: “En darrera instància, el que dona realment valor al diner és el treball”
Francisco Navarro (Terrassa, 1982) és doctor en Economia Aplicada per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)
Francisco Navarro (Terrassa, 1982) és doctor en Economia Aplicada per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va obtenir el títol de doctor amb una tesi sobre economia ambiental titulada Modelos multisectoriales input-output en el estudio de los impactos ambientales. Una aplicación a la economía de Cataluña. Actualment imparteix docència a la UAB en qualitat de professor associat del departament d’Economia Aplicada. És membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa i investigador del Centro Estratégico Latinoamericano de Geopolítica (CELAG). S’ha especialitzat en l’estudi de les economies llatinoamericanes. A l’entrevista parlam de diners, del seu origen i evolució, de diverses visions crítiques sobre els diners, de les transformacions introduïdes en els diners per les noves tecnologies, de l’aparició de nous tipus de diners, com el bitcoin i altres monedes virtuals, de les monedes locals i, finalment, de l’opció de viure sense diners.
Sovint es parla dels diners com a sinònim de moneda, però hi ha una diferència subtil entre diner i moneda, no és així?
L’economia convencional entén que el diner és qualsevol cosa que serveix per l’intercanvi o per fer pagaments. Però per entendre el que són els diners hem d’anar més enllà del que diu l’economia convencional. Si limites l’abast del diner a aquesta definició no estàs entenent el rol que té el diner a les nostres societats ni tampoc el paper que ha jugat en el naixement i l’evolució del sistema capitalista. L’economia ortodoxa fa referència només a una de les funcions del diner, la de l’intercanvi. El diner com a mitjà d’intercanvi té moltes formes. Una moneda pot ser diners, però també hi ha altres tipus de diners que no tenen una part física, com per exemple, les anotacions en compte, les transferències, els vals comercials, els bitcoins, les targetes de crèdit i les monedes electròniques. El diner acompleix molts de rols socials. I comprendre els rols i la funció del diner és imprescindible per conèixer la nostra societat. La diversitat de rols i de funcions del diner fa que sigui tan complicat d’entendre per part dels economistes. Pensau que una gran part dels economistes i de l’acadèmia no s’han preocupat mai de l’estudi del diner.
Quin és l’origen dels diners i quins béns materials s’han utilitzat com a diners al llarg de la història?
L’origen del diner és una de les preguntes que més controvèrsia desperta entre els economistes. Els economistes ortodoxos diuen, seguint Adam Smith, que el diner va substituir el troc perquè feia els intercanvis més senzills i eficients. Però hi ha altres interpretacions alternatives sobre l’origen del diner. Segons aquestes interpretacions, el diner ha tingut altres orígens i funcions socials. Els diners s’han utilitzat per part dels Estats i les institucions com una forma de control social. Un Estat fa un ús polític del diner quan decideix controlar els intercanvis de la població, obligant, per exemple, els propietaris de terres, a pagar un impost amb un tipus de diner creat per l’Estat mateix i que pot estar fet de qualsevol material, com la fusta. Aquests propietaris, si fabriquen llana, hauran d’intercanviar-la per aconseguir diners per pagar el nou impost. Aleshores, l’Estat els està obligant a entrar en un mercat monetaritzat. Marx als Grundrisse posa l’exemple de comunitats que internament no eren de mercat, sinó amb mercat. En una comunitat de mercat, el diner determina l’esdevenir social; en canvi, en una comunitat amb mercat no s’utilitzen diners com a mitjà d’intercanvi. Aquestes comunitats amb mercat no usaven internament diners, sinó que els reservaven exclusivament per realitzar intercanvis amb altres comunitats. Però l’entrada constant de diner va acabar transformant totalment les relacions socials d’aquestes comunitats, especialment en aquelles comunitats on ja existia un procés d’implantació de mà d’obra i de treball assalariat. En aquestes comunitats, el diner adquireix la funció de salari, de mitjà de pagament del treball. Segons Marx, el salari oculta el treball explotat, això és el ‘fetitxisme de la mercaderia’. Marx va posar en evidència la capacitat del diner per trencar els llaços comunitaris i fundar una societat basada en l’explotació i el treball assalariat. Quant a la segona pregunta, et respondré que els productes que s’han utilitzat com a diner han variat al llarg de la història, però tenen en comú el fet d’estar fabricats d’un material perdurable en el temps i de tenir algun valor intrínsec, com la sal, que a més d’utilitzar-se com diner, permetia conservar els aliments. Posteriorment, es fa servir el diner en metàl·lic, fet d’or i plata, amb un valor intrínsec associat a aquests metalls preciosos. A l’actualitat, el diner ha perdut el seu valor intrínsec, ja no està associat a l’or, és un diner fiduciari sostingut per la confiança en institucions com l’Estat.
Què dona més valor als diners: les limitacions de la seva circulació, la confiança dels qui l’usen en els intercanvis, l’aval de les autoritats econòmiques i polítiques o el treball?
En darrera instància el que dona realment valor al diner és el treball. És veritat que es necessiten unes institucions, com un banc central, que responguin quan hi ha problemes econòmics, com quan es produeix un “corralito”. Però aquesta intervenció de les institucions polítiques i econòmiques sempre serà temporal. Posaré un exemple perquè s’entengui millor la relació entre l’economia real i l’economia financera. Imaginem que som un banc que et concedeix una hipoteca de 100.000 euros per comprar un habitatge. Jo, com a banc, puc crear aquests euros del no-res, i faig una creació de 100.000 euros en l’economia financera. A l’economia real no s’ha generat res, però a l’economia financera s’ha creat diner en el seu rol de crèdit, diner crèdit. Ja tenim una primera desproporció. Tu, m’hauràs de tornar el crèdit amb interessos, i ho faràs durant trenta anys. Com me’ls tornaràs? L’única manera que tens de tornar els diners és treballant en l’economia real. Això vol dir que cada dia, el banc s’apropiarà de part de les teves hores de treball, en temps que el mercat transformarà en diners, que faràs servir per tornar el crèdit bancari. Per tant, el banc quan ens deixa diners crea un dret sobre el valor del nostre treball futur. Aquest valor real estarà alimentant l’economia financera.
Continua sent vàlida la crítica marxista al fetitxisme dels diners?
Sí, i avui més que mai. Darrere qualsevol intercanvi de diners s’oculta una relació social d’explotació. Marx va posar en evidència que una de les funcions més importants del diner és amagar la societat basada en l’explotació. Però, a la vegada, el diner provoca una ‘set de riquesa’, atreu i crea una necessitat d’acumulació i un desig d’accedir a totes les riqueses del món. El diner quan funciona com a capital, en processos d’inversió, el que cerca és créixer. Per què creix el diner? El diner creix a causa de la plusvàlua, que és el fenomen que explica l’explotació. El diner quan funciona com a capital està amagant l’explotació del treball en els processos de producció.
Quina opinió teniu de les monedes locals o socials i dels intercanvis basats en el crèdit mutu com els bancs del temps?
Les monedes locals tenen un gran potencial, però, si volem que siguin realment una alternativa, cal ser conscients que es necessita un sistema productiu i de comerç que funcioni de manera efectiva. Ho dic perquè, si s’utilitza una moneda local en una ciutat, però se segueixen consumint productes que venen de fora, en algun moment les empreses importadores voldran cobrar amb una moneda que els serveixi per fer pagaments a escala global. Jo crec que en aquests moments, les monedes locals són útils per realitzar un procés pedagògic i de sensibilització, són útils per establir llaços socials comunitaris, per crear la consciència del que representa el diner i per comprendre la necessitat de crear alternatives. D’altra banda, el banc del temps pot ser que no sigui tan diferent d’una moneda. Dependrà del que s’estigui intercanviant, del que valgui cada hora de treball. Valdrà el mateix la meva hora de treball que la teva? Si ja no val el mateix, perquè jo he estudiat i tu no, estam introduint desigualtats. Si jo puc acumular hores d’aquest temps, quina diferència hi ha amb el diner? Les comunitats que participin en bancs del temps, hauran de pensar quin tipus d’intercanvi estableixen amb tot el que estigui fora de la seva xarxa, amb els béns produïts i els recursos naturals. Al final, aquestes alternatives locals, per ser viables, han de tenir una translació global.
També s’han creat monedes digitals, com el bitcoin. Podríeu explicar com funcionen les monedes digitals i quins avantatges i inconvenients hi veieu?
El bitcoin és una moneda virtual, en el sentit que es crea un element amb el qual pots invertir. Els bitcoins són monedes creades a la xarxa, a través d’algoritmes matemàtics. Hi ha un control sobre la quantitat de bitcoins en circulació. Els bitcoins tenen un vincle amb l’economia real, perquè es poden comprar amb moneda de curs legal, o es pot invertir en bitcoins esperant que pugi el seu valor. Si al final, el bitcoin té un tipus de canvi amb una moneda que està controlada per una institució capitalista no s’està transformant el sistema econòmic, i el bitcoin s’està convertint en una nova eina d’especulació financera. D’altra banda, per a algunes persones i per a alguns països que tenen bloquejats els canals de transferències internacionals, el bitcoin pot ser un canal per fer pagaments i transferències, però amb un risc molt elevat, perquè al mateix temps s’està utilitzant com un canal d’especulació financera.
Com valorau les experiències de viure sense diners? Són possibles i desitjables?
Mentre les societats siguin societats de mercat, el diner serà necessari. Un es pot plantejar la pregunta de si el diner està tan tacat de capitalisme i de poder que seria recomanable no utilitzar-lo en una societat alternativa. Jo crec que hi ha una part de veritat en els defensors de renunciar als diners. Pens que comunitats amb mercat podrien establir mecanismes d’intercanvi sense diners, que garantissin també la divisió social del treball. Però les monedes locals encara han de resoldre com s’insereixen en una economia global. Qualsevol alternativa econòmica ha de tenir molt present que vivim en un món globalitzat i que difícilment s’anirà ràpidament cap a un escenari de desglobalització. És pràcticament impossible que una societat pugui conviure dins una economia global, sense utilitzar cap mecanisme que faci de diner. Tinc clar que els instruments econòmics i la nova societat s’haurien d’anar construint simultàniament.
