Fracassa la creació de l’Institut d’Estudis Superiors de la Dona

PalmaEn general, les dones tenien una vida social basada en dos pilars. En primer terme, participaven en tota mena d’actes socials aprovats, això sí, per la rígida mentalitat social i eclesiàstica: festes molt tradicionals de Ciutat, misses, funerals, desfilades, processons, passejos, banys, balls, noces, celebracions familiars… Per altra banda, exercien una tasca de voluntariat en organitzacions femenines, religioses o socials. Sempre dedicades a fer el bé a persones vulnerables de les classes socials més desfavorides, encara que mantenien el distanciament social en altres ocasions més compromeses.

La ideologia conservadora imperant era totalment contrària a la incorporació de la dona al món de la política, l’esfera del treball i a la formació més enllà dels primers anys d’ensenyament de les nines. La seva educació estava dedicada a preparar les criatures a fer les feines pròpies de la dona: brodar, cosir, netejar, cuinar… Però gràcies a una iniciativa progressista de l’Ajuntament de Palma, l’any 1915 es va crear l’Institut d’Estudis Superiors de la Dona, un fet realment inversemblant per a l’època. L’Ajuntament va aprovar per unanimitat un pressupost de 2.000 pessetes per iniciar la creació de l’Institut. La proposta tenia el suport de tots els grups polítics, encara que la idea va ser de l’advocat Benet Pons i Fàbregues, republicà i molt present a la premsa ciutadana. A més, en aquell temps era el cronista oficial de Ciutat i secretari de l’Ajuntament de Palma. Les pedagogues que varen dirigir la institució foren Paula Canyelles i Rosa Estaràs. L’Institut s’inaugurà l’estiu del 1915 amb parlaments d’Estaràs, Canyelles i Pons.

Tot i que en un primer moment les cròniques periodístiques varen ser relativament positives, no tardaren a aparèixer articles molt crítics. Poquíssim temps després s’organitzà l’ofensiva conservadora. Els cercles més reaccionaris de Ciutat s’assabentaren del contingut del programa pedagògic de l’Institut. L’ideari del centre era massa liberal en matèria religiosa. A l’Institut, bàsicament, es concedia a les alumnes la llibertat per elegir formar-se en religió o no. Un afront insuportable.

Començà una duríssima campanya des de la premsa ciutadana. L’ofensiva també es va produir en el mateix Ajuntament. I el projecte quedà, finalment, en això, un projecte frustrat. L’ombra de l’Església era encara molt allargada. Aquest fracàs demostrà la meridiana pugna constant entre les idees més modernitzadores i les idees més reactives. Gairebé sempre s’imposava l’ideari conservador i proper a l’Església catòlica. Així i tot, una de les dones vinculades al fallit Institut, Maria Mayol, pocs anys més tard, el 1926, va reeditar la mateixa idea. En aquesta ocasió, ho va poder fer gràcies a la iniciativa privada de l’Associació per a la Cultura de Mallorca, que tingué un paper protagonista en la vida cultural i política de final dels anys vint i principi dels trenta.

Més sort tingué el Museu Pedagògic Provincial de les Balears, creat l’any 1918 i dirigit, en exclusiva, per homes. Així s’entén que funcionàs sense problemes fins a la seva clausura a causa de l’esclafit de la Guerra Civil. I com no podia ser d’altra manera, la seva tasca fou reconeguda per tothom com a un element dinamitzador en la renovació pedagògica de la capital i de totes les Illes Balears.