Filosofia i ficció (II)

L’amor per les històries i narracions és desigual en les diferents tradicions filosòfiques. Es podria dir que la filosofia francesa i l’espanyola s’expressen millor literàriament, mentre que la tradició filosòfica alemanya ho fa conceptualment, a través de la formulació de sistemes de gran complexitat i abstracció, amb algunes importants excepcions. A continuació, compartesc una nova selecció personal de textos de filosofia i ficció amb la pretensió d’incentivar-ne la lectura.

La filosofia espanyola, a diferència de l’alemanya, no ha desenvolupat el gust pel pensament sistemàtic, i se sent, en canvi, molt més còmoda cultivant la literatura, com recorda el filòsof Ferrater Mora a l’obreta titulada Una mica de tot, i com demostra en la pràctica el seu admirat Ortega y Gasset, utilitzant El Quixot i els seus personatges per pensar Espanya i el caràcter espanyol. Aquesta tradició tan arrelada en el pensament espanyol ha donat lloc a les novel·les experimentals sense argument (nívol·les), de Miguel de Unamuno, com Niebla, en què August, el protagonista, se sent perdut i desorientat, sense saber quin camí prendre per donar sentit a la seva vida. Unamuno representa la figura del filòsof escriptor que s’autolegitima en la seva praxi literària, escrivint l’autobiografia de l’exili Cómo se hace una novela, una confessió pública i novel·lada que ensenya al lector a ser autor i viure allò que llegeix, i fent antropologia filosòfica a través de les novel·les Amor y pedagogia o San Manuel, Bueno, Mártir. Els seus personatges comparteixen la necessitat de cercar sentit a la vida, i que trobaran en el viure i donar vida.

La filòsofa Maria Zambrano aporta a aquesta tradició literària de pensament espanyol el text Claros del bosque, un exemple molt reeixit d’aplicació del seu programa de raó poètica i de confluència de poesia, mística i metafísica. Ferrater se sent més lliure escrivint novel·les, com la trilogia ambientada en el país imaginari de Corona: Hecho en Corona, El juego de la verdad i La señorita Goldie, en la qual reflecteix el seu perspectivisme antropològic i epistemològic. La popularitat assolida per la novel·la filosòfica ha animat filòsofs espanyols contemporanis, com Juan Arnau, a sumar tres nous títols a aquesta tradició: El cristal de Spinoza, El efecto Berkeley i El sueño de Leibniz.

Entre l’obra narrativa de Fernando Savater, destaca la novel·la epistolar El jardín de las dudas, en què divulga la vida del seu admirat Voltaire i reivindica l’actualitat de la seva actitud intel·lectual tolerant i cosmopolita, a través de la correspondència entre el filòsof ancià i una comtessa d’origen francès. Ignacio Gómez de Liaño ha acompanyat les seves investigacions filosòfiques amb obres de ficció, publicant fins ara les novel·les: Arcadia, El Juego de las Salas de Salas, Extravíos i Contra el fin de siglo, en les quals recrea les experiències vitals acumulades en els seus nombrosos viatges, estimulant la memòria, la imaginació i la recerca de la identitat, a través de jocs poètics i simbòlics. A l’obra més recent, Filosofía y ficción, alterna contes i apunts filosòfics. Dins la novel·la experimental destaca El barbero y el superhombre del col·lectiu Juan de Madre, un diari personal construït a partir de les reflexions d’un barber i els dubtes existencials del seu client Superman, amb una estructura complexa que recorda el còmic Wachtmen d’Alan Moore.

Mites i fantasmes del passat

El filòsof d’origen basc, Ignacio González Orozco, ha anat decantant-se per la creació literària i la construcció d’històries que recuperen mites i fantasmes del passat, com Lenin, Orfeu i la Guerra Civil, com a estratègia narrativa per criticar les injustícies del present. Fins ara ha publicat les novel·les Los días de Lenin, Rapaces i Orfeo se muda al infierno. Dins la ciència-ficció, Luis Montero, filòsof del disseny, ha pensat a fons el problema de la identitat humana a través de les novel·les: Artrópodos, Feliz año nuevo i el recull de relats curts titulat Clon. El jove professor Noël Vicens Boileau ha fet una primera aportació al gènere, amb la distòpia A-Topos. L’estudi Soñar de otro modo de Francisco Martorell Campos és una lectura obligada per comprendre la funció emancipadora de les utopies en el món contemporani i per establir unes bases filosòfiques per superar la negativitat conformista de les distòpies.

Als països eslaus, s’ha filosofat literàriament a partir de les novel·les d’idees de caràcter realista. L’epicentre d’aquesta narrativa és la Rússia del segle XIX i principi del segle XX. En el marc del realisme crític rus, destaca l’escriptor Dostoievski i les seves importants contribucions al coneixement de la psicologia humana a través dels seus personatges. És un autor admirat per Lukacs que va influir en Freud i l’existencialisme francès. Altres representants d’aquest realisme són els escriptors Gógol i Tolstoi, crítics amb la societat feudal i burgesa. El realisme rus té la seva continuïtat en el realisme socialista de Gorki i altres autors que posen la seva creativitat al servei de la Revolució proletària i el desenvolupament dels seus ideals estètics i ideològics.

En les antípodes del realisme socialista se situa l’obra narrativa de la filòsofa russa Alisa Zinóvievna, més coneguda per Ayn Rand. De conviccions profundament anticomunistes i antisocialistes, fa apologia d’una filosofia política anarcocapitalista, basada en la defensa de la llibertat, l’individualisme, la propietat privada i l’estat mínim, a la manera de Robert Nozick. La novel·la filosòfica més representativa del seu pensament individualista liberal és La Rebel·lió d’Atles, en què descriu una rebel·lió d’empresaris, patrons i emprenedors, encapçalada per John Galt, misteriós filòsof i científic, contra el govern nord-americà i els seus aliats místics i religiosos i la seva política econòmica intervencionista, fonamentada en una fiscalitat elevada.

Pensant en el gran públic, el semiòleg italià, Umberto Eco, va publicar la novel·la El nom de la rosa, amb una trama misteriosa que recrea la disputa escolàstica medieval entre nominalistes i realistes, amb la intenció de traslladar un missatge universal de tolerància religiosa i amor a la cultura i a la seva transmissió escrita. Eco és autor també de les novel·les L’illa del dia d’abans, El pèndol de Foucault, El cementiri de Praga i Nombre zero.

Públic juvenil

Entre els filòsofs i escriptors de novel·les dirigides al públic juvenil, el més popular és, sens dubte, el noruec Jostein Gaarder, recordat pel seu èxit editorial El món de Sofia. És autor també d’altres obres de ficció filosòfica menys conegudes, com El misteri del solitari, Maya, Vita Brevis i Què hi ha algú? El professor Miguel Sandín adopta aquest mateix estil juvenil a La tripulación del Utopía, una història que reuneix dins un vaixell Sòcrates, Aristòtil, Aquino, Descartes, Hume, Kant, Marx, Nietzsche, Sartre i Ortega. Per acabar, el filòsof Carlos Goñi també ha escrit narrativa filosòfica juvenil: Platón y yo, amb un plantejament que recorda molt El món de Sofia i Cuéntame una historia, un passeig pel món antic de la mà d’Herodot.