FILOSOFIA
Societat 25/12/2020

Filosofia extraterrestre

L’observació del cel estrellat ha causat sempre en la ment humana un gran interès i admiració, cosa que ha donat lloc a nombroses especulacions metafísiques

Miquel àngel Ballester
5 min
Filosofia extraterrestre

L’observació del cel estrellat ha causat sempre en la ment humana un gran interès i admiració, cosa que ha donat lloc a nombroses especulacions metafísiques, entre les quals destaca la pregunta sobre l’existència de vida extraterrestre. Aquesta preocupació està present en les obres cosmològiques dels filòsofs antics i les seves cosmovisions, associades a una divinitat que ha situat la Terra en el centre de l’univers. Amb l’aparició de la ciència moderna i l’humanisme filosòfic del Renaixement, passa a ser un problema indissociable de la lluita filosòfica a favor de la superació del model geocèntric, defensat dogmàticament per l’Església. La qüestió extraterrestre viu un dels seus moments més àlgids el segle XVII amb el descobriment del telescopi i la revolució científica. El gran desenvolupament de l’astronomia i l’exploració espacial desplaçarà la qüestió extraterrestre a l’àmbit de les ciències de l’espai, principalment l’astrofísica i l’astrobiologia, i deixarà a la filosofia el paper marginal d’ètica extraterrestre.

En la filosofia antiga, la vida extraterrestre és una possibilitat compatible amb l’atomisme clàssic de Leucip i Demòcrit i l’existència d’un nombre infinit d’àtoms amb capacitat de combinar-se infinites vegades entre si. Epicur condiciona la perfecció del món a l’existència d’un principi de plenitud que estableix que totes les potencialitats materials, entre les quals es troba la vida extraterrestre, es desenvoluparan en algun moment determinat. Plutarc, en un breu tractat de cosmologia filosòfica, es planteja si la Lluna podria estar habitada i si les seves taques fosques serien el producte del treball d’éssers intel·ligents, però no arriba a cap conclusió definitiva.

Els filòsofs renaixentistes Nicolau de Cusa, Giordano Bruno i Tomàs Campanella vinculen la doctrina de la pluralitat de mons i l’existència de mons habitats a la nova concepció heliocèntrica de l’univers, i arrisquen les seves vides davant de les acusacions d’heretgia per part d’una església que defensa amb violència la imatge aristotèlica-ptolemaica de l’univers i la centralitat de la Terra i els seus habitants.

Disputa entre ciència i religió

En el context de la disputa entre ciència i religió, Cusa, el 1440, al capítol XII del llibre segon de la seva obra cosmològica, La docta ignorància, descriu un univers habitat en les seves diferents regions, amb la població distribuïda per les diferents estrelles. No estableix cap comparació amb els humans, a causa del desconeixement sobre la naturalesa extraterrestre, però s’atreveix a caracteritzar els habitants solars com a més clars, espirituals i intel·lectuals que els selenites, els quals considera més llunàtics. D’altra banda, Bruno afirma, en el diàleg tercer de la seva obra cosmològica De l’infinit: l’univers i els mons del 1584, que els planetes, les estrelles i altres sols estan habitats per éssers vius intel·ligents semblants als de la Terra. L’existència de vida extraterrestre és coherent amb la seva imatge d’un univers format per infinits mons, regits per una ànima divina de la qual participen, i en el qual la Terra i la resta de cossos celestes es mouen “per un principi intrínsec que és la seva pròpia ànima”. Al capítol IV de l’ Apologia de Galileu del 1622, Campanella defensa que les observacions de nous mons fetes per Galileu a través del telescopi no contradiuen cap dogma religiós, sinó únicament la cosmologia aristotèlica. L’existència d’una pluralitat de mons no es deu a la casualitat, sinó a l’acció creadora de Déu. La seva idea és que aquests mons estan habitats per ens de naturalesa inhumana, sense especificar res més.

El triomf del model d’univers heliocèntric defensat per filòsofs i astrònoms, sobre la censura religiosa, permet a Kant argumentar filosòficament, amb absoluta llibertat i gran naturalitat, a favor de l’existència d’éssers extraterrestres intel·ligents. El seu interès pel cel l’acompanya durant tota la vida, i queda recollit en la seva tesi del 1755, titulada Història natural general i Teoria del cel. A la tercera part d’aquesta obra descriu els extraterrestres seguint els principis de la física newtoniana. Kant afirma que la majoria dels planetes estan habitats, excepte aquells més immadurs i inestables, que estan en procés de formació. I estableix una correspondència entre les característiques i la manera de pensar i actuar dels habitants raonables dels planetes, i el lloc que ocupen a l’univers i el grau de calor que reben en funció de la distància en relació amb el Sol. Segons aquest determinisme climàtic, la vida és més perfecta i intel·ligent als planetes més freds i allunyats del Sol. Així, els humans ocupen el lloc intermedi entre els dos extrems de la perfecció en l’escala universal de l’ésser: d’una banda, són superiors a les criatures que habiten Venus i Mercuri; però, d’altra banda, són inferiors als habitants de Júpiter i Saturn. A més, la durada de la vida és proporcional al grau de perfecció. Segons aquesta llei, els pobladors de les regions superiors del cel tendeixen a viure més anys que els de les inferiors. En un nivell més especulatiu, Kant pressuposa que els habitants de Mart i la Terra tenen unes qualitats morals intermèdies, que oscil·len entre la virtut i el pecat. La reflexió kantiana sobre els extraterrestres deixa la finestra oberta a la colonització d’altres planetes una vegada s’hagi completat el cicle de vida de la Terra. La creença kantiana en l’existència de vida extraterrestre és coherent amb el seu projecte d’universalisme moral i l’ideal polític cosmopolita, i es realitzaria plenament imaginant un univers governat pacíficament i racionalment per una comunitat interestel·lar formada per totes les criatures de l’univers.

Vida intel·ligent

L’ètica extraterrestre planteja nombrosos interrogants sobre com caldria actuar en cas de trobar vida biològica o intel·ligent a alguna part de l’univers, quins drets i obligacions tindria la humanitat en relació amb altres éssers planetaris, si s’hauria o no d’intervenir en la seva evolució, o si es podrien manipular i explotar, en cas de ser formes de vida que senten, semblants als animals. La literatura i les pel·lícules de ciència-ficció han anat més endavant que les reflexions ètiques, condicionant la percepció social sobre com seria un hipotètic contacte amb espècies alienígenes intel·ligents, a través d’històries centrades en invasions i guerra dels mons. Les múltiples amenaces d’extinció i de col·lapse de la civilització industrial, juntament amb els descobriments de nous exoplanetes possiblement habitables, alimenten el somni colonitzador de l’espai, acompanyat pels seus propis dilemes morals. Algú podria qüestionar, i amb raó, la utilitat d’especular sobre l’existència de vida extraterrestre i les precaucions ètiques que caldria adoptar a l’hora d’entrar-hi en contacte. En qualsevol cas, és urgent fer front als reptes planetaris que té plantejats la humanitat, evitant mirar el cel cercant aixopluc en la fe i l’esperança que només un déu podrà salvar-nos, com si encara fóssim nadons indefensos i atemorits.

stats