HÀBITATS NATURALS

Faci vostè ‘fitness’ com ‘Karate kid’

Al mostrador tu veus gent congestionada damunt una màquina i et venen unes ganes imperatives d’apuntar-t’hi per fer el mateix

En una escena de Misteriós assassinat a Manhattan, dos matrimonis veïns i més aviat madurets es troben dins l’ascensor i les dues dones -interpretades per Diane Keaton i Lynn Cohen- es posen a parlar amb gran animació sobre les innombrables taules d’exercicis que duen a terme al gimnàs per mantenir-se en forma. Els dos homes -Woody Allen i Larry Adler- no baden boca, astorats, fins que Allen quequeja: “Jo... jo, jo... preferesc atrofiar-me”.

Si realment és així, aleshores Woody Allen, que acostuma a retratar exemplars de classe urbana alta i mitjana-alta a les seves pel·lícules, perd una ocasió de fer treball de camp sobre l’estratificació de les societats modernes, ja que, en matèria de gimnasos, també hi ha classes. El fitness és un dret universal de totes les dones i tots els homes, no en faltaria d’altra, i és una clara injustícia que no fos recollit en el seu moment a la Declaració dels Drets Humans. Ara bé, a l’hora d’exercir-lo, aquest dret, vostè ha de saber on li correspon anar, segons el seu nivell no tan sols d’ingressos (això no hauria de ser necessari ni dir-ho), sinó també de carisma i de capacitat d’influir el seu entorn. Tret que vostè es guanyi la vida fent vidres nets, perquè en aquest cas es veu que l’adscripció al gimnàs funciona d’una manera diferent. Mirarem d’explicar-nos.

Tres categories

De gimnasos (o de fitness, o de gym ) n’hi ha de tres categories: divisió low cost, l’esmentada classe mitjana i mitjana-alta, i la gamma premium o superior. Nosaltres no som a Manhattan, sinó a una altra illa molt més sobreexplotada, Mallorca, de manera que sense sortir de Palma podem trobar locals que representin el bo i millor de cadascuna de les tres lligues. Al mateix temps, vostè pot guanyar diners però al mateix temps ser una persona discreta (no passa res si fins i tot és anodina): li toca la categoria mitjana i mitjana-alta. Si està fet un o una influencer i, a més, el seu compte corrent està més musculat que vostè, li correspon anar a posar-se’n a l’alçada a un establiment premium. I si va net com una llàntia, maldament tingui més carisma que David Bowie o menys que Pablo Casado, no tingui cap dubte que només el voldran a un gimnàs dels anomenats low cost.

El low cost, com sabem, ha deixat de ser tan sols un plantejament de negoci per convertir-se en el que ara en diuen un concepte, consistent a abaratir costos i simplificar serveis perquè curiosament tot acabi essent més complicat i gairebé sempre més car del que promet la propaganda, sigui de companyies aèries, de perruqueries o d’altres sectors (per exemple, un emprenedor ve a ser el low cost d’un empresari, com un spin doctor ho és d’un polític, etcètera). Per això les propostes low cost solen venir de multinacionals, que són les que es poden permetre sistemes prou complicats i cars per eludir el tracte directe amb el client. O amb la premsa: parlar amb algú que respongui pel gimnàs McFit no és possible, com no sigui enviant un correu electrònic que arriba a una adreça de la central a Madrid, des d’on decideixen si el mitjà mereix ser atès per un representant de la casa, i amb quines condicions. Ens abstenim, per tant, de visitar aquest gimnàs, que per altra banda gaudeix d’una situació privilegiada al centre de Ciutat i d’un enorme mostrador de vidre a través del qual és possible contemplar, des del carrer, com la clientela sua i esbufega damunt les màquines d’ spinning. El nom del local suggereix que hi cremen els greixos poliinsaturats adquirits als locals d’una altra cadena internacional i igualment low cost, especialitzada en hamburgueses. Excepte, atenció, l’operari que fa els vidres nets, a qui també és fàcil veure quan apareix per deixar ben transparent el vidre del mostrador.

Joel Fitness és un local que fa tot just tres setmanes que ha obert i que, com el seu nom indica, pertany a un monitor de fitness que es diu Joel. Està situat just davant del col·legi Lluís Vives, i en entrar-hi s’accedeix a una recepció àmplia, amb un taulell amb dues recepcionistes (una de rossa, l’altra de morena) i un sofà des del qual es pot entretenir l’espera observant el tràfec de treballadors que encara entren i surten per dur unes coses, instal·lar-ne unes altres, repassar detalls o, senzillament, fer neteja: hi ha, una altra vegada, un home concentrat en la tasca de fer nets els vidres, que també permeten veure i ser vist des del carrer. Joel en persona i en múscul ens atén amb cordialitat, i ens explica que el gimnàs l’han creat, ell i els seus socis, amb un equip de monitors de primera línia amb la voluntat de marcar la diferència: ofereixen atenció integral i personalitzada (amb gabinet de cardiologia i medicina esportiva inclòs), un sens fi d’activitats (entre les quals algunes d’inèdites a Palma, com el cycling outdoor, que serien excursions en bicicleta), pàrquing gratuït (realment d’agrair) i un plantejament clar d’allunyar-se del low cost apostant per la qualitat i el bon servei: som, per tant, al regne de la classe mitjana i mitjana-alta. Joel se sent orgullós dels seus professionals, com el professor de ball de saló, amb trenta anys d’experiència, o un entrenador personal que és campió d’Europa de taekwondo: no es recomana, per tant, venir aquí amb ganes de broma. Hi ha un servei de cafeteria que preveu servir aviat dinars al migdia, i també una botiga amb suplements alimentaris: barretes de recuperació, civada, i una cosa de carbohidrats que es ven en uns pots de 3 i de 7 quilos, com si fos pintura, i que es diu Brutal Impact. La maquinària del Joel Fitness és tota de darrera generació (les cintes d’ spinning tenen pantalles perquè el client pugui connectar-se amb Youtube o Netflix mentre sua l’ossa), tot fa olor de net i de nou, i els espais són amplis i diàfans, i més que ho seran: actualment el gimnàs ocupa els 1.280 metres quadrats de la planta baixa, però aviat s’estendrà als 2.200 de la planta inferior, amb la qual cosa s’hi podrà fer literalment de tot. Deman a Joel com així s’han posat de moda, als gimnasos, aquests vidres que permeten als transeünts del carrer contemplar els que hi són a dins fent exercici, i em respon que es tracta de cercar l’efecte mostrador, com a qualsevol negoci: se suposa que tu veus gent congestionada damunt una màquina i et venen unes ganes imperatives d’apuntar-t’hi per fer el mateix. A posta l’home que fa els vidres nets encara hi és quan sortim del local, esforçant-se per deixar el mostrador com una patena.

Categoria ‘premium’

Ara bé, si us sentiu cridats per la categoria premium heu d’anar al centre comercial Ocimax, on trobareu Profitness, el gimnàs del tennista Carlos Moyà i de la seva parella Carolina Cerezuela, que per si no n’estau al cas van celebrar el seu setè aniversari de feliç matrimoni el passat mes de juliol. Pur glamur d’empremta mallorquina i valenciana (Cerezuela és nascuda a Elx), però sense passar-se, a fi de no caure en la congènita vulgaritat que ens caracteritza els aborígens. Excús dir que la molesta i imposada llengua catalana ha estat meticulosament erradicada de tots aquests temples de la salut, a fi d’evitar possibles lesions als seus socis. Ara bé, a banda d’aquest detall que donàvem per descomptat, Profitness és un local amb ideologia, com han de ser els llocs veritablement selectes. El visitant supera (si pot) una entrada presidida per una gran fotografia de Carlos Moyà, brandant una raqueta de tennis amb expressió d’intentar resoldre una suma de quatre dígits, i, enfilat a una escala mecànica, és dipositat suaument a la recepció, on l’espera un taulell de la mida d’una pista d’aterratge travessat de cap a cap per unes enormes lletres lluminoses que diuen HOLA. Per recuperar-me de la impressió, em fix en la revista que s’ofereix a la sala d’espera: es diu Enki i es tracta d’una publicació editada luxosament, amb la portada dedicada per complet a una gran foto del comandant general de Balears, senyor Juan Cifuentes Álvarez, que declara: “Somos el ejército de todos”. A l’interior, un article de benvinguda del director, en què posa verda un munt de gent (els buenistas, els animalistes, les feministes i els catalans, per aquest ordre), un altre article de la portaveu del PP, Marga Prohens, afirmant que la presidenta Armengol “no acierta ni cuando rectifica”, i un llarg etcètera de temes que van des de la denúncia contra “el decretazo del catalán”, passant per la incorporació de la cadena perpètua al Codi Penal, fins a culminar en una entrevista a la fabricant de sabates i líder de Mos Movem, Úrsula Mascaró. El fil musical, que diria que és una cançó de Beyoncé, em torna a la realitat: davant meu hi ha un operari que fa nets els vidres dels alts finestrals que miren al carrer. I aleshores hi caic: a Karate kid, Daniel Larusso (Ralph Macchio) també s’exercitava en el domini de les arts marcials fent feines de neteja per al senyor Kiyagi (Pat Morita), el seu vell mestre oriental. La conclusió, per tant, és que el fitness ha superat el classisme: si vostè no pot pagar la matrícula, sempre pot posar-se en forma fent nets els vidres del local. O bé optar per atrofiar-se, naturalment.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF