Societat 27/06/2013

Florent Marcellesi: "Hem d'aprendre a viure amb menys i serem feliços"

A més d'enginyeria, va estudiar urbanisme al prestigiós Institut de Ciències Polítiques de París. Arribà al País Basc, i de la mà del "think tank" Bakeaz, ha impulsat estudis i ha publicat articles que promouen una nova manera de plantejar l'economia: més repartiment de la riquesa, i produir sense posar a prova la resistència del Planeta ni de les persones. Viure millor amb menys. Ara, ha publicat les seves teories en el llibre Adéu al creixement .

Jaume Perelló
4 min

A més d'enginyeria, va estudiar urbanisme al prestigiós Institut de Ciències Polítiques de París. Arribà al País Basc, i de la mà del "think tank" Bakeaz, ha impulsat estudis i ha publicat articles que promouen una nova manera de plantejar l'economia: més repartiment de la riquesa, i produir sense posar a prova la resistència del Planeta ni de les persones. Viure millor amb menys. Ara, ha publicat les seves teories en el llibre Adéu al creixement .

Quan escriviu adéu al creixement, és un adéu per sempre o per un instant?

El que diem és que l'era del creixement continu s'ha esgotat. És un model acabat quant a l'estructura. No estam davant una situació circumstancial, com moltes persones creuen. Hem arribat al final de les taxes altíssimes de creixement, que a Espanya fa 40 anys arribaren a ser del 8%. Això, vist amb perspectiva, és una exageració. Cap sistema econòmic no es pot basar sols a apujar les estadístiques de l'any anterior.

Però si no creixem, quina alternativa hi ha?

Aquesta és la qüestió. Bona part de la gent que actualment pren decisions en el món privat i públic va néixer al principi de l'era del creixement. Europa s'havia recuperat de la Segona Guerra Mundial, les empreses es començaven a consolidar, i estava tot per fer. Oportunitats de feina i d'enriquiment per als emprenedors. Cada any pujaven les estadístiques de producció. Fèiem més productes i la gent tenia més recursos per consumir-los. Pau social i relativa qualitat de vida. Però aquest model té una altra cara. Hem basat una part de l'economia en l'agressió al medi ambient, hem superat la capacitat de càrrega del Planeta. I ara, amb la crisi, comprovam el que ja diguérem alguns estudiosos als quals se'ns qualificà de malhumorats i negatius: que no era per sempre. Hem de viure amb menys. Serem molt feliços.

És, per tant, el decreixement un nou paradigma que es pugui defensar tècnicament?

Ara mateix, és un paradigma molt més realista que pensar que el creixement serà infinit. El Planeta no pot créixer en els seus límits. Les persones no poden treballar més hores i no podem viure més estressats. Per tant, cal redefinir per a què produïm. El problema és que tots els nascuts dins l'etapa del creixement com a filosofia estam com a programats per només acceptar que una empresa va bé si ven més que l'any anterior i que una persona sols pot ser feliç si guanya més doblers.

El creixement havia portat una felicitat falsa?

No es pot fer cap afirmació categòrica. Hi ha d'haver uns mínims. Tothom vol tenir un sostre, alimentar-se i desenvolupar-se com a persona. Però fixau-vos que aquests tres paràmetres, ara mateix, després de la borratxera econòmica, resulta que són impensables per a un jove. Ni té perspectives de tenir ca seva ni segurament podrà fer tot el recorregut professional i personal que volia, perquè la societat s'endeutà per pagar un ritme i un sistema impossible.

On és el punt d'equilibri?

A Europa no és fàcil trobar-lo. A Xile, que té tres vegades menys PIB per habitant que Dinamarca, hi ha més esperança de vida, que és un factor objectiu com cap altre, i sens dubte, més felicitat. Com explicam en el nostre llibre Adéu al creixement , per sobre dels 15.000 dòlars per habitant i any no hi ha garantia que l'increment de renda augmenti la felicitat. Fins i tot al contrari.

Quina hauria de ser l'actitud dels governants segons la vostra visió?

Home, és evident que la contrària de la que es fa. Després de tants anys de veure créixer les estadístiques, continuam actuant com si només fos possible tornar als escenaris anteriors. Els poders públics no reflexionen sobre com hem arribat a la situació actual. Fan retallades, però en cap cas no es demanen si és possible produir millor, i, per sobre de tot, repartir la riquesa. Amb la crisi econòmica que vivim, ha pujat la xifra de milionaris i la seva fortuna.

Sona bé repartir millor, però no és fàcil.

En absolut. Els poders econòmics tradicionals concentren molt poder. Són veritables governs transnacionals i es resisteixen a les regles de joc. Ells defensen els interessos dels seus accionistes, però hem de reclamar que els governants defensin els interessos col·lectius. I per això, calen mesures per repartir millor el treball i la generació de riquesa. Per fer-ho, no podem ser ingenus, és important treballar a escala global. Que un estat europeu tingui importants lleis ambientals, però que el seu capital vagi a produir a indrets on no hi ha drets laborals ni regulació ecològica és ridícul i hipòcrita. Hem de trobar noves vies ambientals, socials i econòmiques que permetin tenir prosperitat sense creixement. Som capaços de viure bé dins els límits ecològics del Planeta.

Molta gent us haurà dit il·luminat.

Procur basar les meves teories en el rigor i el contrast intel·lectual i científic. Hem hipotecat el futur dels nostres fills per la manera de produir, i finalment tenim un atur jove de més del 50%. Si algú troba que necessitam més evidències per promoure un nou model econòmic, ja sols ens queda arribar al col·lapse. Hem d'espavilar.

stats