Noël Vicens Boileau: “Exercim la llibertat a través de les nostres accions”

Noël Vicens Boileau (Quebec, 1990) és professor de Filosofia i autor de la novel·la A-topos (Alféizar, 2019). Ha estudiat el pensament de Nietzsche i Ortega y Gasset i l’ús de l’humor negre a les xarxes socials. És un lector apassionat de novel·les de ciència-ficció, especialment d’obres distòpiques de caràcter polític. Amb Noël Vicens parlam del seu primer llibre, una novel·la de ciència-ficció titulada A-topos, de les influències biogràfiques i filosòfiques en la seva literatura, i de la llibertat, el tema principal de la novel·la.

Us estrenau com a escriptor amb una novel·la política sobre la deriva autoritària d’un estat, però hi ha molts d’elements que aproximen la novel·la a la vostra biografia. Què hi ha de Noël a la novel·la i, concretament, en l’esperit utòpic i inconformista del protagonista?

Una novel·la, com qualsevol discurs elaborat, surt d’un mateix, però integra elements exteriors que formen part de la pròpia vida, que permeten dir que allò que has escrit és realment teu. Els personatges de la novel·la tenen noms familiars. Gerard, el nom del protagonista, el vaig escollir en record del meu padrí matern. Teresa, un altre personatge del llibre, agafa el nom de la meva àvia, per part materna. Gerard i Marc són dos personatges que tenen una mica de mi, és com si m’hagués desdoblat. Però em reconec especialment en l’idealisme del protagonista.

Com evoluciona la novel·la des que la començau a escriure com a estudiant fins que l’acabau ja com a professor de Filosofia?

La novel·la està inspirada en el 15-M i sorgeix de la confluència d’una sèrie d’elements. D’entrada, neix de l’experiència d’haver participat en les mobilitzacions dels indignats i de l’interès per investigar el que hauria pogut passar si aquesta revolta s’hagués duit fins al final. És un intent de pensar la distinció de Marx entre superestructura i estructura social, discutida en una classe de Filosofia Política. La novel·la recull la idea que la crisi del 2008 no va ser una crisi, sinó una estafa. I, finalment, també és el resultat de les influències de les lectures de 1984 i altres novel·les distòpiques. La novel·la es divideix en tres parts, com si fos una pel·lícula d’una hora i mitja. La primera part la vaig escriure de manera compulsiva, en només una setmana, quan tenia 24 anys. La segona part em va ocupar més temps. I la tercera part està escrita entre els 24 i els 27 anys. La novel·la estava acabada als 27, però la vaig revisar tantes vegades que no va estar llesta fins als 28, quan vaig completar-la amb alguns capítols més.

Quina relació manteniu amb la literatura i la filosofia?

Per mi no pot haver-hi literatura sense filosofia. No les puc imaginar separades. Si hom comença a llegir els existencialistes francesos i obres com La nàusea de Sartre, s’adona que la literatura fa més atractiva la filosofia perquè és un mitjà que permet compartir els pensaments i les reflexions de manera més accessible als lectors, gradualment, a petites dosis, al llarg de la història.

Quins avantatges té pensar la política a través d’utopies i distopies? Per què heu elegit escriure una novel·la de ciència-ficció en comptes d’un assaig polític?

L’assaig polític és útil per analitzar l’ara i el present, però té els seus límits a l’hora de plantejar com serà el futur; en canvi, una obra de ficció permet construir un futur possible a partir del passat i el present, amb total llibertat creativa, deixant anar la imaginació.

Es podria dir que la novel·la neix, com les utopies clàssiques, del descontentament amb la situació política que us ha tocat viure? Heu escrit una crítica política al nostre temps?

No puc fugir de les meves circumstàncies. Escric allò que he experimentat prèviament. Amb el meu llibre he volgut denunciar la corrupció política, però sobretot la influència negativa del poder econòmic en la política. M’arriscaré a fer futurologia, però crec que el segle XXI no serà un segle de grans guerres entre països, com sí que va succeir al segle XX amb les dues grans guerres mundials, sinó que es produiran conflictes urbans, dins les mateixes ciutats. En el futur, la ciutadania no s’enfrontarà només a la classe política, també haurà de lluitar per combatre una situació injusta que voldrà canviar.

Gerard, el protagonista de la història, persegueix una societat més lliure i democràtica, però aquesta utopia personal es converteix en distopia col·lectiva. Un individu tot sol no pot fer res contra el sistema?

El sistema és capaç de fagocitar qualsevol iniciativa contracultural individual i fins i tot col·lectiva. Tenim l’exemple del que va passar amb el 15-M, en què un moviment de protesta s’ha acabat integrant dins el sistema a través d’un partit polític.

A la novel·la, feis una crítica a les masses en la línia de pensadors com Ortega y Gasset i Nietzsche. Creis que la ciutadania és tan manipulable políticament com descriviu a la novel·la?

Compartesc la idea d’Aristòtil que només un déu o una bèstia podria viure fora de la comunitat dels éssers humans. Som animals gregaris, és a dir, vivim en comunitat, però la concentració urbana ha problematitzat la vida en comunitat. La ciutadania s’ha transformat en massa, adoptant l’anonimat i comportant-se de manera gregària. La massa fa perdre la individualitat, els matisos i els aspectes diferencials. El rebombori que acompanya la massa dificulta pensar per un mateix, perquè per pensar cal disposar de silenci i intimitat, cal un racó per pensar. A la novel·la denuncii que la massificació és la millor estratègia política per controlar una població. La política com a espectacle es dirigeix a les masses perquè repeteixin lemes i consignes i es comportin de manera submisa i obedient. La massificació també té una dimensió cultural que es pot observar a través de la moda i l’homogeneïtzació dels gustos estètics i l’eliminació de les diferències culturals.

Finalment, m’agradaria demanar-vos que expliqueu la vostra idea de llibertat, el principal tema filosòfic que abordau en el vostre llibre.

A la novel·la, el professor protagonista actua com si Déu no existís, assumint la responsabilitat de les seves accions i convidant els seus alumnes a actuar com si tinguessin el control del seu propi destí. Però no s’ha de perdre de vista que el professor és un personatge d’una novel·la i que jo, com a escriptor, he creat el seu món i he decidit el seu destí. En aquesta línia, l’estoicisme clàssic ens convida a reconèixer que hi ha un destí i que el fet d’acceptar-lo ens fa lliures. Aquesta idea de llibertat és més profunda que la llibertat entesa vulgarment com a capacitat de fer el que es vulgui. Encara que no tenc una concepció personal definitiva sobre la llibertat, m’atreviria a dir que som lliures en la mesura que actuam. És important pensar molt bé qualsevol acció, perquè exercim la llibertat a través de les nostres accions.