Publicitat
Publicitat

“Està mal vist que ella cedeixi la cura dels fills”

Les parelles es tradicionalitzen quan són pares

La presència del pare des del naixement és important per establir les bases de la relació futura amb el fill. “Si hi ha un pare cuidador des del principi, es desenvolupa un vincle tan bo com el de la mare. Una relació afectiva amb el fill, més pròxima i més cuidadora, pertany tant a homes com a dones”, diu el psicòleg Josep Maria Lozano. La vinculació del pare amb el nadó -apunta Vicente Molina, cap de pediatria de l’Hospital Universitari Quirón Dexeus- “potser no és tan immediata com amb la mare” però, tot i així, “es va intensificant” a partir dels tres o quatre mesos “i, a mesura que el nen creix, ells s’hi impliquen més”.

El psiquiatre Jorge L. Tizón també reivindica la figura del pare i apunta que el nadó, des de l’úter, ja reacciona de manera “diferent” a la veu del pare i, un cop fora, si és un pare “present”, també. La figura del pare, o d’una tercera persona, és “indispensable” per trencar “una simbiosi mare-fill no resolta”, diu.

A nivell biològic, Lozano explica que s’han detectat canvis en els homes que desenvolupen vincles d’afecte més intensos amb el seu nadó: “Per exemple, les hormones masculines que acostumen a associar-se amb l’agressió es redueixen quan els homes s’ocupen de la cura dels seus fills”. Defensa que el vincle “ha de ser triangular” i que la cura del nadó “no s’hauria de viure com una competició”. La dona “no ha de sentir que li estan robant terreny”, afegeix. No obstant, si el canvi és només “individual” i no “social” la mare es pot sentir “destronada”, “culpable” o que és “mala mare”. “Està mal vist que la mare cedeixi terreny en la cura dels fills”, destaca aquest psicòleg especialitzat en igualtat de gènere, que insisteix que la dona també “ha de fer el pas” en aquest sentit.

Segons Tizón, durant els primers anys de vida, el nen necessita una o dues figures cuidadores “suficientment pròximes” i “estables en el temps”, ja que aquesta interacció “farà que el nen aprengui a definir-se ell mateix respecte als altres”. Tizón és un dels promotors del manifest Més temps amb els fills, que demana allargar fins als dos anys el permís compartit per tenir cura dels fills i que compta amb l’adhesió de professionals de la sanitat. La vinculació del nen amb els seus cuidadors, segons diu el manifest, posa les bases de la seva “salut mental i de la seva autonomia posteriors”.

L’arribada del primer fill

Tot i les bones intencions, fins i tot en les parelles igualitàries la relació es tradicionalitza quan arriba el primer fill. Aquesta és la conclusió d’un estudi en què han participat investigadors de set centres universitaris de l’Estat i que s’ha publicat en l’últim número de Revista de Investigaciones Sociológicas titulat Ideals igualitaris i plans tradicionals: anàlisi de parelles primerenques a Espanya. La majoria de les 68 parelles entrevistades atribueixen a la dona “la cura i la criança” i els pares es conformen amb el rol de cuidador secundari. Només sis de les parelles entrevistades comparteixen la part transferible del permís de maternitat, i ells eviten l’ús d’excedències o reduccions de jornada “al·ludint a la necessitat de mostrar compromís amb la feina” i argumenten que són “difícilment substituïbles”.

Josep Maria Lozano opina que la igualtat de gènere comença des del bressol: “Si un nadó veu que tant la mare com el pare se’n fan càrrec, ho reproduirà ell mateix”.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF