Entrar a escola, el prodigi de cada dia

PalmaL’arribada dels infants a l’escola al matí és un moment històric que es repeteix prodigiosament cada dia, de dilluns a divendres. Tant és quin matí, a quina escola i quins infants: cada dia, quan s’obren les portes del centres educatius i nines i nins hi accedeixen, acompanyats per les seves mares, pares o padrins, mentre els mestres els esperen per començar un altre dia de classes, succeeix un dels fets civilitzadors més importants que ha estat capaç de concebre la intel·ligència humana. Que no ens aturem a pensar-hi perquè aquest fet forma part de la rutina quotidiana també és positiu: la majoria d’esdevenimens realment significatius es produeixen així, en el dia a dia i sense donar-hi èmfasi. Però a la vegada és cert que hi ha poques coses tan importants a la vida com que els nins i les nines vagin a escola cada dia.

L’arribada

L’escena d’aquesta arribada és diferent i a la vegada molt semblant a tot arreu. Al CEIP Rei Jaume III de Llucmajor, per exemple, es percep una certa tranquil·litat dins el batibull, una estranya pau al cor de la batalla que recorda una mica el film Caos calmo de Nanni Moretti, en què un pare abandona la seva vida d’alt executiu per dedicar-se a acompanyar la seva filla a escola. Aquí n’hi ha, de pares, fent la feina d’acompanyament i intendència, i mares, per descomptat, i també moltes padrines i molts padrins: de fet, fa de mal comptar quin grup d’adults és més nombrós, per edats i per sexes. Els més puntuals arriben abans d’hora, amb els nets o els fills muntats en bicicletes, patins o cotxets; deixant de banda els que arriben en cotxe: a peu o a motor, en qualsevol cas, el grup que es forma constitueix tot un homenatge a la roda, que com se sap és un dels grans invents de la història humana. I encara cal afegir-hi les rodetes que incorporen els models més recents de motxilla escolar, que conviuen amb les de tota la vida, les que es duen penjades a l’esquena, en una proporció absolutament desfavorable per a l’infant. És un dels grans misteris no resolts de les societats que en deim avançades: per què es fabriquen unes motxilles tan grosses per a unes esquenes tan petites? Aquests models amb rodetes, a l’estil de les maletes de viatge, aporten una millora objectiva, però encara queda una qüestió de mida sense resoldre: com que la motxilla continua sent enorme, i, a més, cal afegir-hi la llargada de l’empunyadura extensible, el conjunt és tan alt o més que la criatura, que a la força ha d’acabar conduint la motxilla amb tracció a rodetes en una postura mig ajaguda mig arrossegada.

Edifici racionalista

La relativa tranquil·litat amb què es reuneix la petita multitud a l’entrada del CEIP Jaume III té a veure amb la disposició i la construcció del centre mateix. Es tracta d’una de les molt escasses mostres que es troben a Mallorca, i tal vegada la més important, de l’escola de la República, un edifici netament racionalista i inspirat en els principis de l’Escola Nova i l’higienisme, projectat l’any 1932 per l’arquitecte Guillem Forteza i Pinya. Una autèntica joia del patrimoni cultural de les Balears, que va celebrar el setanta-cinquè aniversari de la seva obertura fa dos anys i que a la vegada continua sent tan útil per a les finalitats per a les quals va ser pensat com el dia que se’n va col·locar la primera pedra. De fet, va costar temps, Déu i ajuda arribar a posar el centre a ple rendiment: la Guerra Civil en va interrompre les obres i va fer que el recinte fos dedicat a un ús tan impropi com el de quarter de soldats. I encara als anys cinquanta, conten les cròniques que el mític torero Misseró va fer servir el jardí de l’entrada (que aleshores encara només era un pati buit i pelat) com a plaça per celebrar-hi una corrida, amb el resultat que el bou va acabar fugint, i el torero i el públic assistent, encalçant-lo pel rostoll dels voltants. Aquest incident és el que hauria determinat el mestre Pedro Urbina a convertir aquell pati en l’actual jardí amb baladres, desmais, xicarandanes, acàcies i lledoners, molt més d’acord amb el projecte original de Forteza i Pinya. Per altra banda, actualment el CEIP Jaume III es troba separat de foravila per la ronda de circumval·lació de Llucmajor, que passa a tocar del centre, un hàndicap que té com a part positiva el fet de dificultar l’aglomeració de cotxes a l’hora de començar la jornada escolar.

El jardí, per tant, és el primer que es troben els alumnes i els seus acompanyants quan a les nou en punt s’obre la barrera i accedeixen al centre. Els adults interrompen les converses que havien encetat entre ells; els que van capficats en els mòbils els estotgen de mala gana; les padrines i els padrins estan afortunadament molt més pendents dels seus nets i netes que no d’ells mateixos o dels seus telèfons. Un pare que ja ha deixat el seu fill a classe em comenta que fa poc va veure unes fotos de Ses Escoles, que és com familiarment anomenen els llucmajorers el CEIP Jaume III, dels anys vuitanta, fetes també a l’hora d’entrar a escola: “S’hi veien tots els nins i molts pocs pares, quatre o cinc com a molt. Ara jo diria que quasi hi ha més pares i mares que no infants!”.

Abans, la directora Sagrario Narváez ens ha explicat que el centre té inscrits uns 450 alumnes d’edats que van dels 3 fins als 12 anys i que es reparteixen en 18 unitats d’un màxim de 25 alumnes, des d’Infantil fins a Primària. “Intentam fer escola del segle XXI”, diu. “Això vol dir que treballam a partir de tres eixos pedagògics principals: la lectura (a partir de la metodologia multisensorial de l’estudiós Andrés Marín, de l’àmbit de la neurociència), l’aprenentatge cooperatiu o treball en equip (m’agrada molt una frase que diu: “ el maestro ha muerto, viva el equipo docente ”) i les noves tecnologies: en aquest àmbit, els alumnes usen ordinadors portàtils i chrome books a partir d’una determinada edat. Tenim prohibit, en canvi, l’ús del mòbil, perquè no entenem que sigui un instrument pedagògic”. A Sagrario Narváez la fa feliç que l’escola sigui un instrument d’integració: “Vas pel carrer i trobes els nins magribins jugant en català perquè l’han après aquí”, somriu. Ella mateixa és una llucmajorera d’adopció i parla un català (un mallorquí, per als lectors susceptibles) impecable.

Una classe per dins

A l’aula de quart A, la classe comença amb un cercle de diàleg en el qual participen tots els alumnes, dirigits per la mestra, tots asseguts fent rotllana amb les bosses i les motxilles al mig. El tema principal de conversa és precisament d’haver començat a usar l’ordinador en aquest curs. Qui té la paraula aguanta amb la mà un ninot amb la figura de Shrek, l’ogre verd protagonista d’una sèrie de llibres i una altra de pel·lícules, i el cedeix com a testimoni a qui li toca el torn a continuació. Les intervencions, inevitablement condicionades per la presència d’un personatge extern que fa fotos i un altre que pren notes en una llibreta, fan balanç de la primera setmana de curs: la mica de nervis de tornar a començar, la constatació que han crescut en comparació amb l’any passat, la novetat dels ordinadors... Finalment un dels alumnes aixeca la mà per preguntar qui som nosaltres i què feim allà, i la mestra els explica que som periodistes i que sortiran al diari, cosa que els sembla correcta. Les intervencions continuen: hi ha un alumne entusiasta que afirma haver fet molts descobriments al llarg d’aquesta setmana, i un altre de més sentimental que afirma que el que més li ha agradat ha estat retrobar-se amb els companys que no havia vist durant les vacances d’estiu. Un altre introdueix una qüestió delicada en denunciar que dues companyes i un company l’han menystingut, cosa que crida immediatament l’atenció de la mestra, que intenta aclarir què ha succeït. El denunciant hi afegeix una observació de to ben diferent: “És que ses nines ja se sap que són una mica bordes ”. Quan la mestra el corregeix i li demana d’on ha tret aquesta idea, el nin dona una resposta concloent per ella mateixa: “M’ho va dir un amic des meu papà”.