Publicitat
Publicitat

Emili Gené: “Hem trobat l’equilibri entre la massificació i la qualitat”

Amb quin ànim celebrau el centenari de l’edifici?

La nostra il·lusió seria poder usar el centenari com a coartada per poder crear un espai de debat i d’autocrítica entorn de l’educació. Actualment hi ha un debat tan esgotador i omnipresent sobre el TIL, que no es parla d’allò realment important. Per exemple: com fem les classes? Què podríem fer millor?

Què queda de la transcendència de l’institut avui?

Poca cosa. L’institut avui ja no té aquell lideratge, ni el protagonisme. En tota la moguda reivindicativa hi ha hagut altres instituts, com el de Marratxí o el de Porreres, que han estat molt més reivindicatius. Quant a concursos de qualitat, tampoc. L’institut el que conserva és la referència històrica que els altres no poden tenir, però això no és un mèrit, sinó un fet.

Pesa, avui, el llegat?

No. Tal vegada en la imatgeria col·lectiva, perquè encara hi ha un vincle viu que no s’ha romput del tot. A més, des del punt de vista arquitectònic, l’edifici és impressionant, però els alumnes que arriben diuen: “Quin institut més vell!, sembla el de Harry Potter”... Comentaris aliens a la singularitat històrica de l’edifici.

Com es poden inculcar els valors de la història als joves?

Jo no sóc gaire optimista en aquest sentit. Crec que l’evolució del neoliberalisme consumista va dirigit a esborrar la història. Els rastres de la història no tenen més interès si no es poden convertir en espectacle. Qui té més interès en l’institut són cineastes alemanys. La història com una continuïtat no interessa. Per tant, a l’institut com a tret d’identitat col·lectiu, li veig mal futur. Mirant-lo amb ulls cinematogràfics, sí.

Com ha canviat el perfil dels alumnes?

Antigament era gent de classe mitjana. Fa 20 anys era un dels instituts que havia apostat clarament per l’ensenyament en català. Ara, amb la zonificació, et toca el que et toca. A batxillerat potser sí que es manté el vincle que existia abans. Ara hi ha famílies que ens diuen que no poden pagar els llibres de text.

Com és avui l’IES Ramon Llull?

És l’institut del centre de Palma que té més alumnes (900), que ha trobat un equilibri entre la massificació i la qualitat. Tenir una massificació indiscriminada és un suïcidi, perquè és la mort de la cultura i l’educació. Però, de l’altra banda, mantenir l’aspiració d’una educació elitista i mantenir-se al marge de la immigració és un suïcidi social.

De quina manera l’educació pública pot absorbir la immigració dels darrers 25 anys?

Hi ha una cosa que s’ha fet malament: dirigir les famílies immigrants a l’ensenyament públic. L’ensenyament concertat el pagam tots i hauria d’haver assumit amb el mateix entusiasme l’allau migratòria perquè, si no, es creen guetos.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF