“Em varen apunyalar pel fet de ser gai”

PalmaAndrés va fugir de Colòmbia, d’una ciutat de l’Eix Cafeter, després d’un atac homòfob en què va estar a punt de morir: “Em varen apunyalar pel fet de ser gai i vaig estar una setmana en cures intensives”, ha explicat aquest dimarts al matí a la plaça de l’Olivar, a Palma, en una campanya de sensibilització per les persones refugiades que ha organitzat la Creu Roja. La iniciativa ha consistit que gent que forma part del Programa d’acollida i integració de les persones migrants exposi a peu de carrer les seves històries. El programa és del Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social i a Mallorca el gestiona la Creu Roja. Té una durada de 18 mesos i està dividit en tres fases diferents de sis mesos cadascuna.

Aquell no va ser el primer atac que va rebre Andrés, però sí el que el va fer decidir abandonar el seu país, fa un any i sis mesos. “Han matat amics meus també per ser gais”, assegura. Va anar a altres ciutats, però la sort va ser més o menys la mateixa. “Són grups violents al marge de la llei que operen al carrer”, explica, i afageix que el seu germà de 15 anys va morir per una bala perduda. “Al carrer on jo vaig néixer he vist, que jo recordi, onze morts”.

Quan va arribar a Mallorca varen intentar extorsionar la seva mare. Li varen dir que el tenien raptat a l’aeroport i que havia d’enviar una quantitat de diners perquè l’alliberassin. “Vaig haver d’estar dos mesos incomunicat amb la meva família fins que, a poc a poc, vàrem reprendre el contacte amb un número diferent”, relata.

Va arribar a l’illa tot sol i es va trobar que no tenia on viure. “No coneixia ningú, només tenia 1.000 €, que vaig gastar en una habitació de lloguer, la qual vaig haver de deixar quan vaig quedar sense diners”, explica. La seva realitat es va revertir quan va entrar al programa d’acollida. Encara que no té la resolució d’asil, està en la segona fase del programa, que li permet tenir un permís de treball.

Ara viu en un pis compartit i cerca una feina que s’adapti a la seva malaltia lumbar, que li impedeix aixecar més de 5 quilos. Per aquest motiu no es pot dedicar al seu ofici, la perruqueria i l’estètica, amb què es guanyava la vida a Colòmbia. Al seu país, hi vol tornar, però només de visita a veure els seus amics i la família. Aquí ha trobat el que li mancava allà: “seguretat, integritat i més educació”, assegura.

“La meva vida estava en perill i vaig haver de prendre la decisió de sortir del país”

Eddy se'n va anar de Nicaragua quan va ser amenaçat directament. Ell va participar en les protestes estudiantils en contra del govern de Daniel Ortega que varen esclatar l’abril del 2018, unes manifestacions en què hi va haver molta repressió. “Varen començar a desaparèixer estudiants i hi va haver morts per bales al cap”, explica Eddy, que en aquell moment cursava cinquè d’enginyeria industrial. “Va ser un cop dur deixar els estudis, perdre tota la feina que havia fet en cinc anys i per la qual els meus pares s’havien sacrificat, però “la meva vida estava en perill i vaig haver de prendre la decisió de sortir del país”, assegura.

Va partir l’agost del 2018 i va arribar directament a Mallorca, on es va allotjar a casa d’una amiga també nicaragüenca. No disposa de la resolució de l’asil i està, també, en la segona fase del programa, fent un curs de comerç. Estar en un programa d’acollida ha estat, per Eddy, “com una abraçada, un regal, on em vaig començar a sentir millor”.

A Mallorca sent que la gent l’ha acollit bé, però primer “s’ha d’establir un vincle”. “És normal, és una illa amb molt de turisme i això fa que molta gent es tanqui a l'estranger”, matisa. A més, afegeix, “carreguen amb molts estereotips dels llatins i aquest és el punt en què s’hauria de prendre consciència”.

“Migrar és molt dur. Si som aquí és per una força major”

Normaris és advocada i va sortir de Veneçuela per la situació politicosocial del país. Ha de pagar per homologar el títol i de moment no disposa dels diners, així que està fent –com Eddy– el curs de comerç del programa. “No em veia futur a Veneçuela. Volia conèixer quelcom diferent, no tenir escassetat ni inseguretat. Volia lluitar, però sentia que exposava la meva vida a les protestes i no aconseguia res”, argumenta.

Així i tot, creu que estar a Espanya és temporal, que Veneçuela millorarà i que ella podrà tornar-hi. “Migrar és molt dur, si som aquí és per una força major”, assegura. Parla cada dia amb la seva mare i padrina per videotrucada i això li dona “una mica de consol”. També parlar amb altres persones d'origen llatinoamericà: “És com si hi hagués un bocí de tu en aquestes persones”.

Quant a l’acollida a l’illa, Normaris considera que hi ha moltes situacions de racisme. “Existeix molta xenofòbia encara, i els mallorquins tenen com un recel del seu territori”. També per l’idioma: “A mi m’han fet menyspreus per no xerrar mallorquí”, assegura, i afegeix que "per a mi no és prioritari aprendre un idioma que només es parla aquí". Creu que per combatre aquestes discriminacions és fonamental “més formació, sobretot als pobles, sobre els processos migratoris”.

‘Col·lapse’ en les peticions d’asil

“L’any passat potser en quinze dies ja tenies una plaça al programa, però ara hi ha un col·lapse important, perquè han augmentat molt les peticions d’asil i poden tardar fins a sis mesos a contestar-te”, explica Omar Lamaris, coordinador de l’alberg per a refugiats Platja de Palma. “Sobretot ara el desbordament és de llatinoamericans, per les situacions a Veneçuela, Colòmbia, Hondures i el Salvador”, precisa. Durant el 2019 han atès gairebé 300 persones i el 2018 en varen atendre gairebé 700. Se n'han fet càrrec professionals de diferents sectors –professors, metges, comerciants…– per tal de fomentar el seu compromís amb la inserció de les persones refugiades.