MEMÒRIA HISTÒRICA

Eivissa i Formentera lluiten per mantenir viva la seva memòria històrica

Associacions i familiars dels represaliats insisteixen a treure de l’oblit aquest període de la història

Encara avui dia molts dels habitants de les Pitiüses creuen que la Guerra Civil espanyola no va tenir quasi repercussió a Eivissa i Formentera. No obstant això, la història i els testimoniatges demostren el contrari. “Sempre s’ha dit que Durango i Guernica varen ser les primeres ciutats que van patir un bombardeig sobre la població civil, però això va ser el 1937, posteriorment al bombardeig d’Eivissa”, diu Luis Ruiz, historiador i president del Fòrum per la Memòria Històrica d’Eivissa i Formentera.

Ruiz fa referència al 13 de setembre de 1936, quan a les tres i deu minuts del capvespre els tripulants dels avions italians Savoia Marchetti varen bombardejar la Marina d’Eivissa i hi llançaren 14 bombes de 50 quilos. Hi van morir 40 persones i centenars es van dispersar per tota l’illa d’Eivissa preses del pànic.

Però l’horror dels bombardejos dels aliats italians del bàndol franquista d’aquell fatídic 13 de setembre no va acabar aquí, perquè com a represàlia als assassinats, republicans i anarquistes van entrar de nit al castell d’Eivissa, on hi havia dos centenars de presos, i hi van assassinar 93 persones, inclosos 18 religiosos. Tan sols aquell dia la guerra es va cobrar un centenar i mig de vides a la Pitiüsa major. No obstant això, no totes aquelles víctimes, ni les que arribarien després han tingut la mateixa sort en el que a reconeixement i reparació es refereix.

Falta d’informació

Així, mentre que a la fossa comuna de la catedral hi ha les restes de les persones que van morir al castell, on van ser tancades per haver donat suport a l’alçament militar del 18 de juliol, i que van ser reivindicades immediatament -fins i tot tenen una placa a la catedral d’Eivissa-, hi ha una absència d’informació total al voltant dels executats republicans i del lloc on es troben els seus cossos tant a Eivissa com a Formentera, on, tal com assenyala Luis Ruiz, per continuar la repressió feixista, es va construir la Colònia Penitenciària de la Savina, entre 1940 i 1942.

“La guerra la van guanyar els feixistes i el 1939 no va arribar la pau, sinó la victòria, que era recordada cada primer d’abril. Als vencedors els van dedicar carrers, van tenir condecoracions, pagues, etc., mentre que per al bàndol vençut van continuar els consells de guerra. Anys després, Franco continuava afusellant víctimes. Això és va traduir en molta por. Moltes vídues no van explicar als seus fills i filles res de les seves parelles afusellades per aquesta por”, assegura el president del Fòrum per la Memòria. Aquest és el cas de Vicent Marí Cardona, eivissenc i paleta de professió i que va treballar en la construcció del mític Hotel Montesol. Va ser afusellat el 6 de novembre de 1936. Tenia 37 anys i una filla de tres, Pepita Marí.

Pepita no va saber res de l’afusellament del seu pare fins que el seu germà menor va haver de fer el servei militar i se li van complicar les coses. “És que no s’obria la boca per res a casa, la meva mare mai no va dir res, pràcticament no es pronunciava la paraula ‘pare’”. Ningú va parlar de Vicent a la seva pròpia filla fins que una veïna li va explicar que ella va veure com s’enduien el seu pare amb més homes la nit en què suposadament va ser afusellat. Pepita té més de vuitanta anys i continua esperant saber on són les restes del seu pare.

Suports a la dictadura

Luis Ruiz recorda que els suports del franquisme, l’Església i l’exèrcit, van continuar mantenint la dictadura durant quaranta anys. “Només després de la mort del dictador i d’arribar la generació dels nets i netes es va començar a parlar de recuperar la memòria de la Segona República i dels vençuts en la Guerra Civil”, diu Luis Ruiz.

Joan Ramon és net d’Antoni Ramon Prats, d’ofici pescador i natural de Sant Antoni. Va ser afusellat el 21 de gener de 1937. Tenia 35 anys i un fill de 5 anys, el pare de Joan. Per conèixer la història del seu avi Antoni, cal remuntar-se precisament a la data del bombardeig i de la matança del castell. Un dels religiosos allí assassinats era el fill de l’amo de la casa llogada per Antoni. Aquest capellà havia estat una de les persones que es van amagar per l’illa al començament del conflicte però després del bombardeig va ser capturat i assassinat.

Malgrat que Antoni Ramon havia estat pescant i que no hi havia cap prova que hagués estat ell qui havia denunciat el parador del jove, la família del prevere, conscient de l’afiliació republicana del pescador, va assegurar que va ser Antoni qui va posar en coneixement dels republicans on era el religiós. Un dia, en tornar de pescar, el van avisar que havien anat a requerir-lo perquè es presentàs a la comissaria. El van advertir que era perillós donar la cara i li van recomanar que fugís, però ell sabia que no havia fet res, mai havia estat milicià i no havia tingut problemes amb ningú, motiu pel qual va decidir presentar-se davant les autoritats. No va tornar mai. El seu net Joan Ramon explica que, els anys vuitanta, un veí del poble va confessar al seu pare que conduïa el camió en el qual van portar “de passeig” Antoni. “Però el meu avi era una persona corpulenta, amb més d’1,90 d’estatura i els que el portaven retingut no devien ser més que uns pistolers. Pel que sembla, el meu avi va intentar fer-los front i en la baralla que es va desencadenar van acabar per assassinar-lo, per la qual cosa, segons li van contar al meu pare, l’Antoni mai va arribar a la tàpia”.

El pare de Joan continua viu, però la seva salut ha desmillorat i ha perdut la memòria a causa de l’alzhèimer. Ara és Joan a qui li toca mantenir encesa la metxa de la memòria d’Antoni i a tota la societat conservar la memòria de la resta de les víctimes encara desconegudes.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF