Eduard Vallory: “L’abandonament escolar prematur és un gran fracàs social”

EivissaEduard Vallory és el president del Centre Unesco de Catalunya i director d’Escola Nova 21 i aquesta setmana ha inaugurat a Eivissa el cicle de conferències Parlem d’Educació de l’Associació Professional Docent d’Eivissa.

Andreas Schleicher, el director d’Educació de l’OCDE, sosté que tots els alumnes poden treure bons resultats al marge del seu talent o del seu origen. Hi estau d’acord? Aquest tipus d’afirmacions no trivialitzen les diferències de classe o les diferents opressions a què s’enfronten grups com les persones racialitzades, per exemple?

Tinc el convenciment que el potencial de les persones no depèn del seu origen ni de les seves condicions, i que la funció de l’educació obligatòria és garantir que cada infant, cada adolescent, pugui fer aflorar el millor del seu potencial mitjançant l’experiència escolar. Precisament per això, l’escola ha de tenir en compte els factors que generen desigualtat i que poden afectar l’experiència educativa, per tal de compensar-los: pobresa, desestructuració familiar, situacions de violència, desigualtat de gènere, llengua materna, etc.

Des d’Escola Nova, parlau, de fet, de l’objectiu final que “tot infant, independentment del seu context i condicions, pugui gaudir en qualsevol centre del servei educatiu de Catalunya d’experiències d’aprenentatge apoderadores i rellevants que li permetin desenvolupar el seu projecte de vida amb dignitat, sentit i benestar.” Aquest model pot anar més enllà de Catalunya? Creis que aquest objectiu és viable també en un territori com les Balears, amb una elevada taxa d’abandonament escolar?

Per descomptat. Partim de la idea de la Unesco que l’educació és un bé comú, el que comporta que vetllem perquè l’educació que rep qualsevol infant sigui de qualitat, tant pel deure de dignitat humana com per les repercussions que tindrà en tots nosaltres. En una nena que està rebent una educació de mala qualitat pot haver-hi la futura científica que posi fi a l’alzhèimer, la futura batlessa que trobi models sostenibles de desenvolupament, o, simplement, la nostra veïna, que votarà a les eleccions i que pot optar per promoure una societat inclusiva o una societat excloent. L’abandonament escolar prematur és un gran fracàs social.

Andreas Schleicher critica també la successió de lleis de l’estat espanyol pel seu model similar al del segle XIX que no ha tingut impacte a les aules. És així?

Efectivament. La primera llei educativa postfranquista, la LOECE, del 1980, ja establia que la finalitat de l’educació és “el ple desenvolupament de la personalitat mitjançant una formació humana integral”, com deia l’informe Faure de la Unesco el 1972. Però, des d’aleshores, set lleis després, cap decisió política ha fet efectiva aquesta finalitat. Transformar el sistema educatiu requereix polítiques agosarades i a llarg termini, que marquin un horitzó i que capacitin els professionals per fer-lo possible. En canvi, els canvis periòdics de llei són conseqüència de la incapacitat de bastir un consens a llarg termini sobre quina educació volem. La declaració d’Incheon ‘Educació 2030’, adoptada fa dos anys per governs, la societat civil i el sistema de les Nacions Unides, diu: “Volem transformar vides mitjançant una nova visió de l’educació, amb mesures agosarades i innovadores”. Potser és hora de posar-nos-hi.

En aquest context, què significa el doble salt del qual vós heu parlat en la vostra conferència a Eivissa: “actualitzar per innovar”?

Quan miram l’últim segle, veiem moltes experiències escolars que no tenen res a envejar als models educatius més avançats avui. La pregunta, per tant, és per què no s’han generalitzat. Els espais i ambients o l’aprenentatge basat en projectes ja eren utilitzats fa un segle. La formació integral i les metodologies globalitzades no haurien de ser innovació, sinó normalitat. I només una actualització del sistema ho pot possibilitar. Actualització i innovació no són el mateix. La innovació educativa consisteix a cercar noves respostes al repte de la formació integral de la persona, en un entorn en constant transformació, des de pràctiques avançades d’aprenentatge que es tradueixin en evidències transferibles i generalitzables. Però si abans no actualitzem el conjunt de l’escola fent que deixi de ser selectiva i transmissora, els fonaments de la innovació seran fràgils o, fins i tot, inadequats.

Parlau d’una transició del coneixement a les competències. Per què és necessari recórrer aquest camí?

La Unesco ho explica molt bé: el coneixement està compost per informació que, per adquirir, hem de memoritzar, conceptes que hem de comprendre, habilitats que hem de practicar, i actituds i valors que hem de viure. Però si els adquirim per separat, ens passa com als qui vam aprendre anglès memoritzant paraules i mecanitzant temps verbals i, després, no vam saber-nos expressar ni entendre davant nadius. Les competències, diu la Unesco, són la capacitat d’articular els diversos components del coneixement per donar resposta a situacions concretes. Saber vocabulari i conjugacions verbals d’anglès no comporta competència comunicativa en anglès. I això val per a les matemàtiques, per a la filosofia i per a la igualtat de gènere: escoltar un docent o seguir un power point transmet informació, no desenvolupa competències.

Hi ha qui desconfia d’aquesta aproximació. Per exemple, Carlos Férnandez Líria i la resta d’autors d’Escola o Barbàrie parlen d’un “nou ordre educatiu”, el qual desitja modelar individus entrenats en diverses ‘competències’, ‘destreses’ i ‘habilitats’ tècniques i emocionals que faciliten el seu encaix en el mercat laboral. D’aquesta manera, per a aquests autors, l’escola es converteix en un centre de selecció de personal i deixa d’alimentar l’anhel de saber, orientant la formació dels alumnes cap a aquelles àrees de l’economia que afavoreixin la seva ‘ocupabilitat’. Què opinau d’aquestes crítiques?

Que no han entès què és una competència, i que les han confós amb les habilitats. En anglès es produeix aquesta confusió. Per descomptat que l’escola no ha de ser un instrument supeditat al mercat laboral. Però és que després de quaranta anys d’escola democràtica, continuam tenint nois que no han adquirit les competències de respecte i convivència que posin fi a la violència de gènere, el masclisme o el racisme. La transmissió d’informació de l’escola tradicional no capacita les persones ni per dur a terme els seus projectes de vida ni per conviure en harmonia.