Dos dies de vaga a Manacor per netejar els sous porqueria

ManacorQuan a les grans empreses es fa vaga, alguns treballadors aprofiten per agafar-se un temps de descans o per resoldre assumptes propis i quotidians que difícilment poden atendre per mor de la feina. En canvi, a Lumsa, la concessionària del servei de recollida de residus i neteja urbans del municipi de Manacor, els treballadors i treballadores han fet torns de guàrdia davant la nau de la companyia al polígon industrial de Manacor durant els dos dies que ha durat la vaga.

“Podríem ser a la platja o de compres, però creim que la nostra obligació és ser aquí. Cal que la gent entengui la nostra protesta”, comentava una treballadora.

Com si fos horari de feina, divendres, des de les set del matí, eren a la porxadeta improvisada amb una coberta de plàstic, damunt la voravia, just arran del reixat del solar de Lumsa. Allà parlaven de com evolucionaven les reunions entre els seus representants sindicals, l’empresa i l’Ajuntament. Aquests dies han estat prou moguts, amb anades i vingudes al TAMIB i també a l’Ajuntament que ha intentat mediar en el conflicte, però sobretot han estat dies d’autoconvenciment, perquè, si ara fa dos anys aguantaren sis dies de vaga abans d’acceptar “quatre miques” d’un increment de sou d’un 1,2%, aquesta vegada la cosa “és més seriosa”. De moment, la vaga s’ha ajornat temporalment per donar deu dies a les negociacions.

Abans d’arribar a l’acord, passades les nou del matí arribava un camió dels serveis mínims. El xofer preferí no donar el nom, però digué que venia de fer benzina i que a la benzinera la gent que hi havia s’havia solidaritzat amb el col·lectiu, “cosa que no passà en un carrer de Portocristo”, en recollir els residus voluminosos que pertocava per serveis mínims i deixar a la vorera les bosses d’orgànic. “Allà vaig haver d’aguantar insults”, explicà.

“Algú està disposat a llevar porqueria per 28 euros al dia de dilluns a dissabte? Nosaltres ho hem fet molts d’anys. Ara és hora que les coses canviïn”. És la pregunta i la resposta que donaven mentre explicaven com són els seus “sous porqueria”. Els peons i peones no cobren més enllà dels 850 euros al mes, part proporcional de pagues extres incloses, i entre 1.000 i 1.100 euros els xofers de camió.

Joan, de 38 anys, fa quatre anys que té categoria de peó, “però quatre dies a la setmana faig de conductor, fent suplències, i me paguen un complement. El meu contracte tocaria ser de xofer”. Guanya entre 1.000 i 1.100 euros al mes. Cada dia va a Manacor des de Son Servera. “Em gast uns 180 euros en benzina, tenc una hipoteca i una família amb dos fills que he de mantenir. Si no fos perquè la meva dona treballa, no sé com viuríem”, explicà.

A punt de tocar les 10 del matí els representats de l’empresa sortiren de les oficines i pujaren a un vehicle. Anaven a l’Ajuntament, convocats per la batlessa, Catalina Riera. Ni saludaren en passar vora els treballadors que esperaven a fora, envoltats de banderes vermelles de Comissions Obreres. “Tenen el parc verd obert!”, cridà una treballadora per advertir que l’Ajuntament podria minvar la seva força i evitar escombraries al carrer. “Haurem d’acabar incomplint els serveis mínims, que no són mínims ni de bon tros”, respongué una treballadora.

Marta, una al·lota de 34 anys seia en una cadira i explicà que des dels 21 anys feia feina de peona. “Ara cobr 800 euros dels quals 200 se’n van en combustible per al cotxe. Després pag una hipoteca. Des de fa 13 anys vaig i venc d’Inca sis dies a la setmana. Tenc una filla. Ja em diràs què em queda. Només podem agafar vacances en acabar la temporada turística i a vegades em criden per venir a fer substitucions”. És una queixa més a les condicions en què transcorre la seva vida laboral. “Ni un trist detall per Nadal tenen amb nosaltres”, afegí una companya seva.

La situació de Marta és semblant a la de Blanca, empleada des de 2007. Té 40 anys i buida les papereres de moltes de les avingudes de la ciutat, “amb un cotxe elèctric que s’ha d’aparcar perquè s’encalenteix molt. Llavors quasi tot el recorregut l’he de fer a peu, estirant les bosses de fems pe r terra. La maquinària és vella”, es lamentava.

Olga té 42 anys i en fa 15 que fa feina de peona agranant carrers. Com la majoria, té una hipoteca que ha de pagar a final de mes, ha de mantenir les dues filles...“i aigua, i telèfon... igual que fa molta gent amb un sou molt reduït”. Entén que la gent se senti molesta per la vaga, “això explica que som un servei bàsic i que no se’ns valora fins que es deixa de donar”. “Volem que es dignifiqui la nostra feina i per això no queda més remei que lluitar després de molts anys de paciència i patiment”, declarava Olga, que no té més aspiració que entrar al club dels mileuristes.

Acord per desconvocar l’aturada

Després de diverses reunions, ja entrat l’horabaixa, l’empresa i els treballadors acceptaven negociar, aturar la vaga, un màxim de deu dies, a l’espera de poder aprovar un conveni col·lectiu que estableixi substancials millores salarials i condicions de feina.

El primer punt de trobada en molt mesos ben bé podria ser l’inici de la neteja dels sous porqueria dels treballadors.