Dialogar des de les ruïnes

Investigadora en temes de gènere i conflicteLes ruïnes ens mostren una paradoxa: les antigues són font de coneixement, valor històric, intocables en molts casos. Les recents, símbol del fracàs, nosa. Ens aferrem a emportar-nos ràpidament les ruïnes que històricament no considerem valuoses per construir-hi al seu lloc nous i brillants edificis mentre fem cues per visitar ruïnes mil·lenàries, pedres que ens parlen malgrat la seva desfeta. I és davant d'aquest llenguatge de la desfeta que podem entreveure-hi un estament poètic, fins i tot un crit de vida: no en va, en la poesia àrab antiga el cant a les ruïnes d'un campament abandonat s'exalta com a metàfora de la vida.

Ningú vol veure la seva casa en ruïnes, però alhora sabem que tard o d'hora la ruïna apareixerà, les cendres, la pols, i que al seu lloc altres propostes sorgiran, com un cicle natural difícil d'acceptar quan ens aferrem a la temporalitat del present. I no totes les ruïnes són físiques: les cultures també s'enrunen, sense desaparèixer, perquè la presència de les ruïnes interpel·len sempre.

L'escriptora algerina Karima Berger reflexiona sobre les cultures en ruïnes, no des del lament, sinó per trobar punts en comú que ajudin a edificar, des de les ruïnes, nous espais habitables, sempre fràgils, sempre amenaçats, tot i que igualment factibles i desitjables. Ens diu: “El que podria suposar un punt d'unió possible, avui dia, entre la cultura de l'islam i la cultura europea, totes en ruïnes, és el sentiment d'amenaça que ens colpeix, la desfeta del sentit, la destrucció dels signes i les violències que engendra. I això podria novament fer-nos dialogar més enllà de tot atac, per sobre de qualsevol caricatura”. En definitiva, trobar-nos aquí, bocabadats davant d'unes ruïnes que no imaginàvem i, un cop acceptades i païdes, començar a construir de nou, més oberts i conscients.