ANÀLISI

Déu meu, què és Espanya?

L’equivocat concepte de la ‘unitat’ peninsular en el marc de la celebració del 12 d’octubre

‘Hispània’ és un concepte geogràfic: la península Ibèrica. La reconquesta de l’Espanya ‘perduda’ no deixa de ser una idea encunyada al servei dels reis d’Astúries per legitimar la seva continuïtat amb els visigots -que, per cert, mai no dominaren les Illes Balears-. El matrimoni d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó no establí cap unitat, ja que cadascuna de les espanyes continuà amb el seu ple autogovern, fins als segles XVIII i XIX. I, de fet, mai no hi ha hagut una Hisenda comuna espanyola, ni tan sols en temps de Franco. La celebració del 12 d’octubre -Festa Nacional espanyola-, aquest dilluns, és bon moment per parlar-ne.

“Déu meu, què és Espanya?”, es demanava el filòsof José Ortega i Gasset en un dels seus moments d’exaltació literària, i la frase -la invocació teològica sembla també molt pròpia de la imatgeria hispànica, lligada al catolicisme al llarg dels segles- ha fet fortuna. Respondre aquesta pregunta pot resultar molt complicat. O molt senzill: és el nom -Hispània- que donaren els romans a la península Ibèrica i que probablement ve del fenici “terra de conills”.

D’acord amb aquesta definició, Portugal és Espanya. I fou un més dels regnes hispànics -Lleó, Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, Mallorca- a l’Edat Mitjana. Els monarques castellans, aragonesos i portuguesos del segle XV es casaren entre ells fins més enllà dels límits raonables de l’endogàmia, fins a obtenir -com si d’un destil·lat de laboratori es tractàs- un hereu comú. Ho hauria estat Miquel, fill de Manuel de Portugal i d’una filla dels Reis Catòlics, però morí de nin. Des de llavors, cadascú faria el seu camí, només amb un parèntesi comú a contracor, de just mig segle.

D’acord amb aquesta mateixa definició -la geogràfica-, no sabem ben bé si les Illes Balears són espanyoles per se. Menorca fou britànica, francesa i estigué a punt de ser russa. Còrsega és francesa -els genovesos la varen vendre-, però la seva veïna Sardenya és italiana. Xipre cau entre Turquia i Síria, però la Unió Europea la va admetre com a soci per la seva herència cultural grega. Hi ha illes, com l’Espanyola -justament!-, dividides entre dos estats: Haití i República Dominicana. No existeix un destí polític establert per a les “illes adjacents” que sovint tapen els meteoròlegs: Malta, més petita, és un estat independent.

Fou la Crònica d’Alfons el Magne d’Astúries, dos segles més tard de la invasió musulmana (711), la que encunyà el mite de la pèrdua d’Espanya i de la seva recuperació; així es legitimava la seva dinastia, com a hereva de la “sang dels gots”: el regne visigot. Encara avui els canaris diuen “gots” als espanyols. Però els visigots no conqueriren mai les Illes Balears, que passaren del domini bizantí a l’islàmic amb un període obscur enmig de governants autònoms. Segons l’historiador José Luis Corral, els cronistes del rei Alfons s’inventaren la batalla de Covadonga -la de don Pelayo- per justificar les seves pretensions.

Així, hi hauria hagut una Espanya multisecular: “la nació més antiga d’Europa”, diuen alguns, no se sap per què, sense captar que nació o estat són paraules que han canviat de significat al llarg del temps. Nació volia dir l’origen: el morisc Ricote, al Quixot, parla dels seus com “la meva nació”. L’estat era el monarca - copyright de Lluís XIV-, qui guanyava o perdia territoris -amb els seus habitants- segons com bufàs la fortuna. No és fins al segle XIX que es comencen a entendre aquestes paraules com les entenem ara. “Ja us n’aneu, comte / com a molt franc”, li diu el Cid al seu Poema a Berenguer Ramon de Barcelona quan l’allibera: és a dir, franc, lliure, i franc, francès, no espanyol. Perquè els comtats catalans procedien de la Marca Hispànica establerta per Carlemany.

Ni tan sols el concepte de nació és unívoc: la visió dels il·lustrats la defineix com a conjunt de ciutadans lliures que es donen a si mateixos una Constitució -així que Espanya és una nació-, però l’accepció diguem-ne romàntica l’entén com una comunitat amb una història, un territori i uns trets comuns. I llavors Espanya és una nació, sí, però les altres també.

Isabel i Ferran no establiren cap unitat. Només la Inquisició unia els seus territoris, i aquesta se la podrien haver estalviat. Tan sols el monarca i el Sant Ofici eren comuns a totes les espanyes, que per aquesta diversitat s’esmentaven així, en plural, i preservaven, cadascuna, les seves institucions -òbviament, no equiparables, en absolut, a l’actual sistema democràtic-. Quan Antoni de Villarroel, dirigint les tropes, arengà els defensors de Barcelona al setge borbònic -l’episodi que originà la festa de la Diada-, els assegurà: “Per nosaltres i per tota la nació espanyola lluitem”. Aquells combatents no tenien cap problema de dir-se espanyols. Ho eren, com a peninsulars. Però, òbviament, amb un concepte d’Espanya diametralment oposat al que han fet seu els exclusivistes de l’espanyolitat.

La història d’un fracàs

Els tres segles de reformisme borbònic i liberal, que identificà centralisme amb progrés -França era el model-, constitueixen la història d’un fracàs, que havia de concloure en un model federal, o alguna cosa semblant: “Es tracta d’una idea basada en la unitat i la homologació (...) aliena a la nostra tradició secular”, diu el catedràtic de la Complutense José Luis Abellán a El País.

No hi ha hagut mai una Hisenda única espanyola. Ni tan sols en temps de Franco, que va haver d’empassar-se el concert econòmic d’Àlaba i Navarra -les diputacions forals recaptaven els impostos i després enviaven a Madrid la part que els corresponia de les despeses-, perquè els carlins d’aquells territoris l’havien ajudat a guanyar la guerra. Seria molt útil que la gent sabés aquestes coses.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF