Deixar de treballar als 30 anys

Nova YorkCarl Jensen va viure el que anomena “el despertar” si fa no fa cap al 2012. Era enginyer de software a Denver. A la feina estava sotmès a molta pressió: un error de programació podia causar danys, o la mort d’alguna persona. Guanyava uns 110.000 dòlars l’any (uns 96.000 euros al canvi actual) i gaudia d’una sèrie de prestacions pagades per l’empresa, però tot això no semblava compensar l’estrès. No era capaç de desconnectar amb la família després de la feina. Es passava dies sense parar d’anar al lavabo. Després d’una jornada de feina especialment brutal, va cercar a internet “¿Com em puc jubilar abans d’hora?” i se li van obrir els ulls. Va parlar amb la seva dona i va traçar un pla. Durant els cinc anys següents van estalviar una part considerable dels ingressos i van reduir les despeses de manera dràstica, fins a assolir un patrimoni net d’aproximadament 1,2 milions de dòlars (poc més d’un milió d’euros al canvi actual). El dimarts 10 de març del 2017, Jensen va trucar al seu cap i va enviar una notificació a l’empresa on feia quinze anys que treballava. No era exactament que plegués: deixava de treballar. Tenia 43 anys. Encara que el cas de Jensen pugui semblar excepcional, la seva història forma part d’un moviment cada cop més ampli de professionals joves que centren els seus esforços a deixar la feina per sempre més.

Una drecera cap a la jubilació

Els mil·lennials han fet seu aquest moviment, que es coneix amb el terme anglès FIRE, un acrònim de financial independence and retiring early (independència financera i retirar-se anticipadament), en el qual veuen una manera d’escapar de feines que et xuclen la sang i et roben el temps, i d’una economia que s’alimenta del consumisme. Els seus seguidors solen ser homes que treballen en el sector de la tecnologia.

Gran part de les converses sobre FIRE en fòrums de Reddit o blogs com ara Mr. Money Mustache giren entorn de treure el màxim profit de la pròpia economia: estratègies per incrementar la taxa d’estalvi fins al 70%, trucs per viatjar a bon preu i maneres de retallar uns cèntims d’aquí i d’allà.

Alguns dels seguidors del moviment practiquen el que es podria traduir de l’anglès com a FIRE magre (austeritat extrema), d’altres opten pel FIRE gras (mantenen un nivell de vida més típic, però estalvien i inverteixen) i d’altres es decanten pel FIREde cambrer (després de retirar-se treballen a mitja jornada a l’Starbucks per tenir assegurança mèdica). Fins i tot s’ha encunyat el verb anglès to fire. En present, significa “retallar les despeses per maximitzar l’estalvi mentre s’acumulen inversions generadores de rendes suficients per mantenir-se”.

Tan radical és donar-se de baixa voluntàriament de la població activa als 30 o als 40, un moment de la vida en què la gent se sol lliurar a la seva carrera, com, amb menys alegria, suportar la dura rutina per pagar les factures fins que la Seguretat Social agafi el relleu.

Jason Long, farmacèutic d’una zona rural de Tennessee que es va retirar l’any passat als 38 anys, comenta que al seu pare li va costar molt d’entendre per què el seu fill no podia continuar treballant i cobrant un sou de 150.000 dòlars anuals (uns 130.000 euros). Long explica que la seva feina el feia profundament infeliç. “Hi havia dies que tenia torns de dotze o catorze hores, durant els quals ni anava al lavabo ni menjava de tanta feina que se m’acumulava”, recorda Long.

Com Jensen, feia deu anys que Long estalviava una part dels ingressos, i ell i la seva dona tenien una casa pagada i una cartera d’inversions amb un valor una mica superior al milió de dòlars (uns 860.000 euros). Per què continuar igual, doncs? “La realitat és que els números estan de part meva”, afirma Long. “Anar cada dia a treballar en una feina que et fa infeliç per fer coixí al banc no té sentit arribats a aquest punt”.

Deixar enrere el tràfec del dia a dia a la feina no és un concepte nou. Des dels shakers (la Societat Unida de Creients en la Segona Aparició de Crist) del segle XVIII fins als hippies dels 60 i 70 que preconitzaven el retorn a la natura, sempre hi ha hagut una part del poble nord-americà que s’ha decantat per dur una vida senzilla. Una de les bíblies del moviment FIRE, Your money or your life (traduïda al castellà com La bolsa o la vida ), que ensenya el lector a reduir les despeses i valorar més el temps, es va publicar el 1992. Tot i això, Vicki Robin, que va escriure aquest manual amb Joe Domínguez, afirma que els adeptes al moviment FIRE són una mena d’inconformistes diferents dels dels 90. “El nostre objectiu era reduir el consum per salvar el planeta. Vam atreure gent que vivia humilment des de molt abans; gent religiosa, ecologistes”, explica Robin.

A més, els seguidors del FIRE en l’actualitat es beneficien d’un període alcista prolongat a la borsa i, en alguns casos, de privilegis de classe, raça, gènere i origen. Deixar de treballar als 40 és difícil si, posem per cas, cobres el salari mínim, t’has endeutat per pagar-te els estudis o no has tingut les mateixes oportunitats que d’altres perquè et vas criar en una família pobre i en un barri marcat per la delinqüència.

Kristy Shen i Bryce Leung, un matrimoni de Toronto, van adquirir una certa fama quan el 2015 van deixar la feina en l’àmbit de la tecnologia per viatjar pel món. Tots dos estaven a principis de la trentena. Shen va obrir els ulls quan va veure un company de feina informàtic caure rodó a l’escriptori després de fer jornades de catorze hores. Quan va passar això feia anys que Shen i Leung, seguint el camí que els havien marcat els seus pares, miraven de comprar-se una casa a Toronto, on els preus no paren de pujar. Tots dos tenien bons estudis i feines ben pagades en un sector en auge, però veien a venir l’amenaça de l’externalització dels serveis i la intel·ligència artificial i no tenien cap esperança de tenir una pensió de jubilació, ni que les empreses on treballaven existissin al cap de cinc anys.

Optar per viure en un lloc barat

Shen i Leung, que van deixar la gran ciutat, exemplifiquen una altra raó de la popularitat del moviment FIRE: l’alt preu de la vida urbana, particular ment en llocs com Nova York i el sud de Califòrnia. Hi contribueixen uns preus de l’habitatge desorbitats, l’alt cost de les llars d’infants o els cangurs i la temptació d’estirar més el braç que la màniga assumint com a necessitats el que abans eren luxes. “Ens gastàvem gairebé 3.000 dòlars al mes en lloguer, i es considerava un bon preu”, comenta Scott Rieckens. Té 35 anys i fins fa poc vivia amb la seva dona de 33 anys, la Taylor, i la seva filla a Coronado (Califòrnia), a l’altra banda de la badia de San Diego.

Després de sentir un podcast d’una entrevista a Mr. Money Mustache, Rieckens es va entusiasmar. Li va dir a la seva dona que havien de retallar l’estil de vida, però tot i això no podien incrementar la taxa d’estalvi si no es traslladaven a una localitat més assequible. En un primer moment, Taylor Rieckens s’hi va mostrar reticent, però, quan va veure en un calculador de jubilació que es podia jubilar al cap de deu anys si adoptaven l’estil de vida del FIRE i es mudaven, va canviar de parer.

L’any passat la parella va marxar del sud de Califòrnia a la recerca d’una localitat que els donés més llibertat econòmica. El matrimoni va acabar a Bend (Oregon), i es va poder permetre comprar una casa. “Per a mi, tot això de jubilar-se anticipadament no té importància. És més una qüestió de prendre el control del propi temps”, assegura.

Una jubilació que comença molt abans que els cabells se’t tenyeixin de blanc i que dura 40, 50 o fins i tot 60 anys és una anomalia en la vida moderna. ¿Com s’omplen tants dies, mesos i dècades? Doncs bé, al cap d’un any Jensen s’ha acostumat a la seva vida de lleure: gaudeix del temps que passa amb les seves filles. A més, practica una activitat que, segons sembla, és el nou golf: escriure un blog per assessorar el públic sobre finances. No és d’estranyar que una generació destra en la tecnologia faci proselitisme a internet. A més, el blog pot proporcionar-los el Sant Grial per deixar de treballar abans d’hora: una font d’ingressos suplementària.