Avui coneixem

Dani Magaña: "La gent no vol només una entrada per a un concert, sinó una experiència"

A més de tocar la guitarra, aquest músic també es dedica a la docència

Dani Magaña (Palma, 1979) ha aconseguit viure de la música després de molts anys d'esforç i dedicació. Guitarrista professional i professor, assegura que la recepta de l'èxit té un ingredient sense el qual la resta de components no pot funcionar: la passió per allò que es fa. A hores d'ara triomfa amb Whole Lotta Band, una banda d'homenatge a Led Zeppelin, i altres formacions. Després d'haver girat per Espanya, pròximament es llençarà amb aquest grup a la conquesta d'Europa. 

Com us vàreu iniciar en el món de la música?

Com sol passar a l'escola, els meus amics i jo vàrem anar una mica per modes: el patinet, el monopatí, el futbol... Fins que va arribar la de tocar la guitarra, que ens va pegar bastant fort. Tenia 16 anys, i vaig demanar al meu entrenador de futbol permis per arribar tard als entrenaments dels divendres perquè teníem assaig. Em va dir que això no ho podia fer i vaig deixar el futbol. Amb el temps, la música va ser una moda més per als meus amics, però a mi em va enganxar un munt. Tot i això, llavors vaig tenir un accident de cotxe molt greu.

Què va passar?

Era el primer any de carrera –vaig estudiar Turisme. Conduïa amb la mà esquerra per fora i el cotxe va fer una volta de campana. Me la vaig destrossar, i també em vaig clavar un cop molt fort al cap. El metge em va dir que no tocaria mai més. Llavors li vaig dir al meu pare: si aconseguesc tornar a tocar, aniré a Barcelona a estudiar música. Ell em va posar com a condició que acabàs la carrera.

I vàreu aconseguir recuperar-vos...

Sí, i vaig anar a estudiar a L'Aula de Música Moderna i Jazz del Liceu. Em vaig apuntar a un munt de coses: guitarra, harmonia, combo, educació de l'oïda... Durant l'estiu tenia dues feines per pagar-me els estudis a l'hivern. Vaig fer dos cursos per any, i al cap de tres anys vaig tornar a Mallorca. En arribar vaig fer feina a Electric Chair, l'estudi de gravació de Pablo Ochando. Després vaig aconseguir una feina a una tenda de música, Real Musical, encara que durant poc temps, perquè va tancar en un any.

Què vàreu fer llavors?

Dos dels propietaris de la tenda també eren els que havien duit endavant el projecte d'una escola a Palma, Més Música. Em varen oferir fer-hi classes algun dissabte. El següent curs es varen omplir tots els dissabtes, i després hi vaig afegir els divendres. A hores d'ara, som el responsable de l'àrea de Modern, que té quatre aules plenes de dilluns a dissabte, i amb classes de guitarra, baix, bateria, veu i combo.

De quants grups formau part?

Whole Lotta Band, Alma Sonora, i els grups d'homenatge a AC/DC, Bon Jovi i Fito són les bandes més estables. Però faig col·laboracions amb grups com Still Morris. També he tocat amb Miquel Massutí i vaig estar quasi tres anys amb Jaume Anglada.

Amb Whole Lotta Band feis gires cada any. Com va sorgir la idea de fer un homenatge a Led Zeppelin?

En vaig veure al Trui Teatre l'homenatge oficial europeu, que està format per músics anglesos. Varen omplir el teatre i vaig pensar que ho podíem fer igual. Sabia quin baixista i quin bateria volia, i vaig pensar en el cantant d'un grup de feia anys, que es deia Kashmir. Vaig aconseguir contactar amb ell després de posar un anunci a les xarxes socials.

Quina és la clau perquè triomfi una banda d'homenatge?

Tenir la gent que creus que ho pot fer bé no basta. Al principi, anàvem a la nostra manera. Però, després d'un concert a Bilbao que va anar molt bé, m'ho varen fer veure: "No dus els pantalons de drac", com els que duia Jimmy Page, el guitarrista de Led Zeppelin. Perquè la gent vol veure el seu grup una altra vegada. Així que vàrem canviar el rumb i vàrem treballar l'aspecte visual. El grup es va fer molt gran, fins al que és ara. Cada any feim una gira i tenim un nou mànager que ens durà per Europa. Ho treballam molt. La gent no vol només una entrada per a un concert, sinó una experiència, i nosaltres oferim l'experiència de Led Zeppelin. Donam la possibilitat de retrobar-te amb aquest grup.

És complicat combinar els escenaris amb la docència?

Tenc una mena de doble vida: a l'escola som com Peter Parker i fora, com Spiderman [riu].

Com us definiu com a músic?

Després d'haver estudiat molt, ara puc ser més passional que no tècnic. Toc perquè ho sent. És una manera de treure el que duc dins. També he treballat per ser versàtil i tocar molts estils diferents.

Quines són les vostres eines com a professor?

En modern no s'ensenya igual que en clàssic, perquè no hi ha un mètode complet. N'hem hagut de fer un de propi agafant de diferents mètodes que ens agraden. Això no ho vaig veure al principi. La clau és tenir ganes de fer classe a qualsevol persona, de qualsevol edat i estil. Cal escoltar els alumnes, perquè cadascun cerca en la música coses diferents.

Què valorau més en un alumne?

El que més valor és que li agradi de veritat tocar. Molts venen obligats pels seus pares, i hauria de ser per plaer. També és molt important que practiquin cada dia, encara que sigui una mica. Si no, no avances i et desmotives.

Els vostres alumnes també fan concerts a la cavalcada dels Reis i al Hard Rock de Palma. Com és aquesta experiència per a ells?

És brutal el que aguanten els nins, perquè la cavalcada és molt dura, per a ells. Toquen un repertori ampli, i se'l saben per tocar sense partitures. Molta gent se sorprèn i pensen que, com que són nins, fan playback. Quan dic que és en directe, queden bocabadats.

Com es fa per combinar diferents infants en un combo?

No és tan difícil, perquè tots van a classe individual, i els seus professors donen suport per preparar el repertori. No ens guiam tant per l'edat com perquè tinguin un nivell semblant, que es complementi amb el dels altres membres del grup.

La vostra parella també és músic. Facilita això les coses?

Molt! Si no, seria impossible. Les gires, els assajos, els concerts... Entenem com és aquesta professió.

Teniu una filla de quatre anys. Com és créixer envoltat de música?

És increïble. Té un violí, una guitarra, un piano i una bateria, i intentam que sigui ella qui decideixi tocar quan té ganes. És una cosa molt natural: juga, toca una estona, mira la tele, torna a tocar... Tractam la música com quelcom diferent, però és un llenguatge com qualsevol altre, i els nins ho aprenen així. És una pena que molt poca gent creixi amb l'oportunitat d'aprendre aquest llenguatge.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF