ENTREVISTA
Societat 23/10/2015

“El narcotràfic és la guerra més llarga dels Estats Units i l’estan perdent”

Premi RBA de novel·la negra amb ‘El Cártel’, abans d’imaginar-se la vida d’altres i dedicar-se, amb èxit, a la literatura, Don Winslow va fer de guia de safaris a l’Àfrica i a la Xina, de gerent de sales de cinema a Nova York i d’un “bon” investigador privat que “guanyava 300 dòlars l’hora”

Marta Rodríguez
4 min
Winslow assegura que la batalla contra les drogues només s’acabarà amb la legalització, equiparant-les al tabac o l’alcohol.

A Don Winslow (Nova York, 1953) el cuquet de la literatura li va arribar tard, i va publicar la seva primera novel·la passats els 40. En dues dècades pot treure pit per ser un autor de bestsellers de novel·les de crims i misteri, reconegut a mig món per haver retratat les misèries del negoci del narcotràfic i la guerra contra els càrtels. A El poder del perro va donar vida a l’agent Art Keller i el narco Adán Barrera, una ficció de Joaquín Guzmán, El Chapo. Ara, 10 anys més tard, els recupera per a El Cártel, amb què ha guanyat el premi RBA de novel·la negra.

Una segona part d’un èxit de vendes i crítica. És valent...

Per ser-li honest, crec que sí. Però no m’ha amoïnat mai gaire aquest aspecte. Em preocupa més la meva habilitat per fer una gran història, una història real, amb molta gent, molts llocs diferents i coses que passen alhora. No he tingut mai por d’arruïnar la meva reputació.

¿El negoci del narcotràfic ha canviat en aquesta última dècada?

Sí, completament. S’ha tornat molt més violent. Abans era més una baralla de petits grups i ara els càrtels contracten exèrcits privats i el nivell de violència simplement s’ha disparat. L’altra diferència és a les xarxes socials. Les atrocitats ja no s’amaguen, sinó que les proclamen a internet per fer propaganda i campanyes de reclutament, com fan els grups terroristes. Això ha canviat les regles del joc, i també com es combat el tràfic de drogues.

Quina és la nova estratègia?

La intel·ligència nord-americana ha passat d’una acció defensiva amb la població local, cuidant-la per guanyar la seva lleialtat i obtenir informació, a ajudar el govern mexicà bàsicament assassinant senyors de la droga. Això fa les coses molt difícils.

Amb tants esforços, ¿s’està a prop d’acabar amb el narcotràfic?

Són diners malaguanyats. No acabarem mai amb el tràfic combatent els camells mentre hi hagi demanda. Fa 45 anys, 45 anys!, que ho fem. És la guerra més llarga dels Estats Units i l’estan perdent. La situació és pitjor que mai, i de lluny: les drogues estan més a l’abast i són més barates que mai. Això és perdre una guerra.

Com es guanya, segons vostè?

L’única solució és legalitzar les drogues per no tractar-les com una qüestió criminal o militar. Estem davant d’un problema de salut pública. Cal tractar la marihuana com l’alcohol i el tabac. La marihuana està només legalitzada en tres estats. ¿Saps què ha passat amb les importacions des de Mèxic? Han caigut gairebé a la meitat! Per només tres estats. Perquè no poden competir amb l’oferta de preus.

És una qüestió d’interessos?

Tant els caps dels càrtels com l’establishment antidrogues guanyen milions de dòlars en aquesta guerra. A més, hi ha milers de funcionaris implicats, advocats, enginyers que fan helicòpters, la indústria armamentística... Ara una de les indústries emergents és la construcció de presons. Les ciutats ja no competeixen per acollir indústries, sinó presons. Els Estats Units tenen la població reclusa més gran de la història arreu del món: 2,3 milions de presos!

Com s’interessa pel narcotràfic?

Mai m’hi havia interessat, però hi va haver una massacre a l’altra banda de la frontera de San Diego, on visc amb la meva família, i em vaig preguntar per què passaven aquestes coses. Abans de ser escriptor era investigador privat i tenia molts contactes amb policies, jutges... Haig de dir que ara és molt més fàcil que fa 15 anys entrar-hi. Quan era un món fosc ningú no volia parlar, i ara presumeixen d’haver matat algú.

Tothom s’ha quedat sorprès de la fugida espectacular d’El Chapo.

¿Saps en què vaig pensar jo en veure les imatges? En el Bigfoot [criatura mítica mig home mig simi pròpia de la cultura americana]. Al vídeo es comportava exactament igual que el Bigfoot: mirava la càmera, caminava, es posava a poc a poc les sabates. No crec que sigui ell el del vídeo.

Alguna pista d’on pot ser?

A l’estat de Sinaloa, sens dubte. Allà té protecció total, policies a sou. Guzmán no té res de divertit, no m’agrada ni anomenar-lo pel sobrenom, contribueix a fer-lo simpàtic.

La seva vocació literària no ha sigut gens precoç.

Sempre havia volgut ser escriptor, però el món no hi estava d’acord. A més, tenia família i necessitava diners i jo era un bon investigador, que guanyava 300 dòlars l’hora.

Com va ser la infantesa amb la mare bibliotecària i el pare mariner?

El meu pare era un mariner que estimava els llibres i la mare una bibliotecària que estimava navegar. M’encantava escoltar el meu pare i els seus col·legues quan explicaven històries, que cada cop les exageraven perquè sabien que jo els escoltava. Vaig créixer en un món d’històries, paraules, llibres...

¿I no li ha vingut mai de gust explicar les seves històries a l’Àfrica?

Els meus no han volgut mai un llibre sobre històries africanes.

Perdoni, ¿com és que no parla ni gota d’espanyol amb tants anys d’investigar els càrtels de Mèxic?

El llegeixo i puc entendre’l força bé, però parleu tan ràpid que es fa molt difícil fer-ho bé.

stats