Publicitat
Publicitat

David Gardner: "L'exemple d'Escòcia és clar: més debat i menys dramatisme"

L'editor internacional del 'Financial Times' afirma que negar-se a autoritzar un referèndum porta la gent a reivindicar-lo més

El periodista David Gardner va ser l'home que va situar la independència de Catalunya a la portada del seu diari, el Financial Times . Va ser el setembre passat, en plena efervescència del debat sobiranista, quan les seves cròniques mesurades van fer la volta al món. Corresponsal a Espanya durant la Transició, va trepitjar de nou Catalunya la tardor passada per explicar què hi estava passant, ara provinent del Líban, des d'on escriu del Pròxim Orient.

L'independentisme el veu com un defensor de la seva causa. Com se sent?

És sorprenent: no sóc conscient d'haver defensat la causa independentista, de fet sóc federalista per instint. Simplement vaig escriure que aquí hi havia un problema purament polític i que Madrid no tenia la voluntat de resoldre'l. No sabia que el costat català de la discussió estava subrepresentat.

El setembre passat es va posicionar pel pacte fiscal, com ho veu ara?

Doncs que no s'ha avançat gens en la qüestió de tornar a examinar la relació fiscal entre Espanya i Catalunya. Però crec que, en el futur, creixerà la consciència que del que es tracta és de resoldre un problema polític, s'assumirà que el model autonòmic tenia problemes de disseny des del principi i que una part del cafè per a tothom era una cortina de fum.

¿Creu que ha passat l'eufòria independentista de la tardor?

Es tracta d'un procés que va per llarg. Tothom parla en termes de l'any que ve, però crec que va per més llarg.

L'actitud del govern espanyol de tancar el diàleg, ¿aboca els independentistes a un carreró sense sortida?

Des del punt de vista d'un estrateg independentista no ho crec: cada dia que passa el govern espanyol, que té molta càrrega ideològica, llança una nova provocació. Ara ha estat l'educació, demà ja ho veurem, i el teu adversari resulta que acaba alimentant la causa que combat.

¿Els socis europeus poden forçar Mariano Rajoy a dialogar?

Si la situació es deteriorés molt hi hauria molta pressió, és el que passa. No és comparable però a Itàlia, quan es va arribar a un estat de deteriorament que amenaçava tothom, va aparèixer Mario Monti. Si mirem a Escòcia, allà el vot es va autoritzar sense dramatismes, un vot que, a més, serà contra la independència, o sigui que… bomba desactivada! Tancar la porta a votar alimenta el clam per fer-ho. L'exemple d'Escòcia és clar: més debat i menys dramatisme. Perquè insisteixo, es tracta d'un problema polític i són els polítics els que l'han de resoldre.

¿O sigui que Escòcia és el gran referent?

Sí. I som al principi, ja que no votaran fins d'aquí 15 mesos. Cada dia es veu més clar que això serà una autèntica batalla campal, però perfecte, que comenci!

Té un visió privilegiada. Va ser aquí durant la Transició, una època que qualifica de fascinant, que no té res a veure amb la d'ara…

És un contrast molt fort, regnava una il·lusió genuïna, tampoc vull mirar enrere amb nostàlgia, ja que hi havia entrebancs cada dia, amenaces, xantatges... Però dominaven els compromisos, l'altura de mires, un sentit d'estat.

¿I pot ser que estiguin ressorgint les qüestions que no es van resoldre bé durant aquell moment?

Podria ser. El principal problema aquí són els partits polítics, que pateixen massa centralització interna. Hi deu tenir a veure el sistema de llistes tancades. Crec que la qüestió de l'estat de les autonomies es va deixar sense resoldre de manera deliberada. El que caldria és una reforma constitucional com a resultat d'un procés polític inclusiu.

Vostè ara viu al Líban. ¿Podem dir que la Primavera Àrab ha estat realment un pas endavant?

Si ho compares amb fa dos anys, podries dir que ara al Caire hi ha menys seguretat, menys pa, fins i tot menys feina i més pobres. Però allò era una dictadura en complicitat amb una teocràcia que omplia tot l'espai públic, era una fàbrica de fonamentalistes. On et portava això? Ara hem vist un nou despertar àrab, que als sectors més vibrants de la societat els dóna una oportunitat de crear un nou tipus d'estructura política, amb més legitimitat.

Un periodista amb tanta experiència com la seva, com veu l'ofici? ¿Té futur el periodisme?

Sí, sens dubte, sempre hi haurà periodisme. El que cal és trobar un nou model econòmic, una manera de cobrar pel contingut. Per alguns mitjans més especialitzats com el meu, el Financial Times , o The Economist , és més fàcil. Sempre hi haurà una audiència per a la qualitat, a la gent no li agrada que li prenguin el pèl.

Però ara gairebé tothom és periodista i les notícies són a internet sense pagar…

Hi ha la impressió que hem capitulat davant el periodisme ciutadà. Jo aposto per la contribució ciutadana, legítima, però el periodisme és una altra cosa. És la funció de col·leccionar dades, evidències i testimonis; contextualitzar-ho en l'espai i en el temps; entendre-ho i destil·lar-ho fins al punt de fer-ho comprensible. I sí, això costa molts diners.

Visibilitzant l'assetjament sexual
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF