El Crist de la Sang, devoció mediterrània

El primer que sempre em fan venir al cap les processons de Setmana Santa són els confits i els ametllons, que quan un servidor era un infant eren clarament els trofeus a obtenir en aquestes ocasions. Els confits grossos, amb un bessó d’ametlla que feia de nucli dur de la bomba de sucre que l’envoltava, eren òbviament els preferits, tot i que també posseïen una espècie d’aura de distinció els confits menuts de color rosat, que no sé si és que devien ser fets amb sucre roig o si ens introduïen dins el món dels colorants alimentaris. Algú, estirant molt la corda, serà capaç de dir que aquells confits de coloració incerta eren antecedents de les pastilles d’èxtasi que no molts d’anys més tard havien de circular amb profusió per moltes discoteques. Els ametllons, per la seva banda, eren una llepolia especial. En teoria les careputxes (és com ho deim a Llucmajor, però també existeixen les caperutxes, caremutxes, cuculles i moltes més varietats) donaven els ametllons a aquells que no els queien bé, però a mi i als altres al·lots del meu voltant record que ens encantaven: la closca vellutada i encara a mig formar que es podia obrir fàcilment amb les dents, el bessó semilíquid que mig esclatava dins la boca i mig es mastegava, el gust tan suau i lleugerament aspre. De vegades ens en menjàvem la closca i tot, a pesar de les recomanacions contràries dels adults, i del fet cert que podien provocar mal de panxa.

Confits i ametllons

Els confits i els ametllons són records, un de tants possibles. Una processó de Setmana Santa és una realitat feta de molts bocins, que convoca en la seva realització elements diferents i fins i tot contradictoris entre ells, capaços de deixar imatges dins la retina i dins la memòria que es vinculen a sensacions també ben diverses. En una processó hi participen ingredients místics i pagans, sensuals i emocionals, racionals i irracionals, populars i cultes, llums i tenebres, tot a la vegada. I si es tracta d’una processó grossa, tota aquesta amalgama no fa més que multiplicar la seva quantitat, i, per tant, també la seva intensitat i la seva potència. Una processó grossa, per no anar més lluny, és per exemple la del Crist de la Sang de Palma.

El Crist de la Sang és la imatge religiosa més venerada de Palma, i, juntament amb la Mare de Déu de Lluc, la que desperta més i majors devocions entre els mallorquins. I no és exagerat afirmar que, dels centenars de processons que es fan i es desfan a Mallorca cada Setmana Santa, la que li és consagrada és sens dubte la més assenyalada de totes.

Poc abans que la processó comenci, la costa de la Sang ja és plena de gom a gom amb tot el públic que s’afanya a ocupar les cadires que a tal efecte disposa l’Ajuntament (pel mòdic preu de set euros el seient). I encara més concorreguda es troba la mateixa plaça de l’Hospital, estibada de ciutadans i turistes disposats a contemplar l’esdeveniment, i també dels mateixos participants de la processó, que ja es troben a punt de marxa o -com se sol dir- ultimant detalls. Ocupen també, òbviament, una quantitat remarcable d’espai els passos de les diferents confraries, tan costosos de construir i de transportar com, sovint, de digerir visualment. No puc evitar que em cridin especialment l’atenció aquells que inclouen figures de soldats romans a les escenes evangèliques que reprodueixen (n’hi ha un de la Crucifixió, amb el soldat a punt de clavar la llança dins el costat de Jesús enclavat), i també un altre que representa el Sant Sopar, amb Jesús dret i els apòstols asseguts entorn de la taula: a Judes se’l reconeix perquè posa cara de circumstàncies. No n’hi ha per a menys, clar.

Uniformes militars

Entre la concurrència, un no pot evitar fixar-se en un nodrit grup de senyors d’edat vestits amb uniformes militars, alguns d’ells lluint un estol de medalles al pit: reservistes com ara ho és José Ramón Bauzá, supòs, entre els quals hi ha també un petit grup de requetès amb les seves boines. Els legionaris, igualment veterans, compareixen uns minuts més tard, tan satisfets que fan tot l’aspecte de venir de cruspir-se una mariscada. Entre ells i les ‘manolas’, residu dels temps en què les dones no eren tolerades com a penitents (a l’Església catòlica li va costar alguns segles admetre oficialment que les dones tinguessin ànima), aporten el toc racial de l’assumpte. Pel que fa als militars, un no pot evitar preguntar-se què hi pinten els homes d’armes, en una manifestació de devoció per un home que proclamava la dignitat dels més humils i que va ser perseguit pels poders del seu temps. La resposta no està gaire lluny i es diu nacionalcatolicisme, l’ideal dominant durant el franquisme que ara alguns voldrien fer tornar al poder.

Però ja hem dit que la processó és polièdrica i que preferim quedar-nos, si de cas, amb la devoció honesta de les moltes persones que la viuen de bona fe, i mai més ben dit. Sota les indicacions del mestre de cerimònies que les va cridant pel micro, les confraries -amb un pas o amb dos, amb acompanyament musical o sense, de tots els colors, edats i sexes- inicien el llarg recorregut, amb la Seu com a destinació final. La imatge que integren, i el so de les seves músiques solemnes damunt el silenci del públic, configuren una expressió insuperable de mediterraneïtat, de les llums i les foscors que esmentàvem abans. És Berlanga, és Fellini, és la processó a Sicília de la primera part d’El Padrí de Coppola. Això sí: de confits i ametllons, cap ni un. Deu ser perquè aquestes careputxes són llonguetes.