La humanitat ha conviscut amb les epidèmies des de temps immemorials. Només el segle XX (entès des del 1919) en podria ser una excepció a Occident. De fet, sembla que el segle XXI du camí de retornar a la ‘normalitat’. Paradoxalment, una de les actuacions més utilitzades en la lluita antiepidèmica fou l’aïllament sanitari. En certa manera, el confinament actual que vivim per la Covid-19 en seria un hereu. Darrere aquest tipus de mesures hi havia la concepció que, a grans trets, les epidèmies eren importades, fruit del contacte entre individus malalts o les seves pertinences amb persones sanes. Davant aquesta convicció, no hi havia més remei que imposar, de manera contundent i radical, la separació entre els infectats i la resta de la població. Aquest és el principi dels sistemes quarantenaris i els cordons sanitaris.
Lluny del que es podria pensar, l’inici de la contemporaneïtat, a final del XVIII, donà pas a l’època daurada d’aquest tipus de mesures. Aquí queda l’exemple de l’imponent llatzeret de Maó, inaugurat en la seva forma definitiva, precisament, el 1817. Entre el 1787 i el 1899 es varen dur a terme 28 acordonaments complets del litoral de l’illa de Mallorca, com hem pogut mostrar en els nostres treballs. Bàsicament es tractava de l’establiment d’una línia de vigilància a la costa dirigida per l’Exèrcit, però integrada per soldats i personal civil armat. A partir del 1884 els cordons estigueren integrats únicament per militars. Curiosament, l’aïllament també era l’única manera d’assegurar el comerç amb l’exterior. En altres paraules, s’evitava la lliure circulació marítima de persones i mercaderies (i de retruc, el contraban), obligant tots els vaixells a entrar i sortir de l’illa pel port de Palma. Allà es procedia a la inspecció sanitària i a l’observació de les quarantenes de les embarcacions sospitoses.
Pesta del Llevant
El sistema s’ampliava quan es declarava un brot epidèmic a la mateixa illa, com va passar amb l’anomenada pesta del Llevant del 1820. L’epidèmia es va manifestar a Son Servera, i es propagà a les poblacions veïnes d’Artà, Capdepera i Sant Llorenç. Però fins aquí va arribar. Un cordó sanitari interior va confinar els més de 7.800 habitants de la comarca, i els aïllà totalment i sense excepció de la resta de Mallorca. Paral·lelament, les quatre localitats afectades es varen aïllar mútuament i es va procedir a una estricta separació entre individus sans, malalts i convalescents. A la vegada, tots els municipis a l’esquena del cordó varen crear els seus propis cinturons, bàsicament per controlar l’entrada dels externs. El resultat va ser que la mortalitat a la comarca de Llevant fou catastròfica, i arribà a morir el 60% de la població de Son Servera. En total, segons les dades que coneixem a hores d’ara, varen morir 2.434 persones. No obstant això, la gran lliçó va ser que les mesures d’aïllament varen ser efectives, baixà la mortalitat a Capdepera i Sant Llorenç i aconseguiren salvar la resta de l’illa.
Evidentment, aquesta política va venir acompanyada al llarg de tot el XIX d’una normativa draconiana, que imposava severes penes als infractors. El 1820 aquestes arribaren a la pena de mort. Alhora es necessitava una administració pública amb capacitat per imposar-les. En aquest punt va prendre gran importància l’existència d’un exèrcit permanent, integrat per soldats aquarterats, que en possibilitava el desplegament sobre el territori de manera ràpida en els moments de necessitat. En el mateix sentit varen actuar els primers cossos de seguretat de l’Estat, especialment els carrabiners, a partir del 1829. Singularment, només l’estat liberal estava capacitat per actuar d’aquesta manera, tant en termes de potència administrativa com de legitimació. Certament, això suposava contravenir els drets individuals que varen acompanyar el naixement del liberalisme. De tota manera, la salvaguarda de la vida s’imposava al desig de llibertat de la nova ciutadania. Especialment quan, com en el cas de Mallorca, es demostrava que l’aïllament tenia èxit, encara que fos relatiu i parcial. Dit d’una altra manera, davant la gairebé inexistència d’una medicina terapèutica, s’actuava excepcionalment restringint els drets constitucionals i l’activitat econòmica ordinària, cosa que estava avalada per la mateixa comunitat científica del moment. Però sobretot, perquè sense aquesta sobreactuació del poder legalment constituït no eren possibles ni els uns ni l’altra.
(Auto)disciplinar la població
Ara bé, també és cert que les mesures excepcionals acaben influint en la vida quotidiana, màxim quan s’allarguen uniformement durant tot un segle. En termes foucaultians, això va permetre (auto)disciplinar la població sense una repressió evident. Suposam que Karl Schmitt pensava en quelcom semblant quan teoritzà sobre l’estat d’excepció. I no hi ha dubte que l’Exèrcit i l’Estat en sortiren afavorits. No debades, els mallorquins tingueren més por de la manca de mesures d’aïllament, com succeí durant la invasió del còlera a Palma el 1865, que no de la pèrdua de llibertat que suposaven. Evidentment aquells eren temps d’epidèmies. Com ara?
Potser les mesures d’aïllament del segle XIX són un punt de trobada amb la situació actual, marcada per la crisi sanitària de la Covid-19. Per descomptat que la medicina, el sistema sanitari i el virus al qual ens enfrontem presenten una situació molt diferent a la del segle XIX. Tot i així, el repte és aconseguir que les restriccions a la llibertat siguin una excepció a la regla i no una manera de reconduir autoritàriament les nostres vides.
