Circ Històric Raluy, passin i vegin

El London Bar, al carrer Nou de la Rambla, és un dels bars més representatius de Barcelona, obert originalment a començaments del segle XX i tornat a obrir l’any passat, després de passar-ne un parell tancat. És un bar d’època, amb decoració modernista i empremtes dels molts artistes que n’han estat clients, des de Picasso, Dalí o Miró fins a Carlos Gardel o Toni Catany, que vivia just al damunt del local. La connexió entre el London Bar i el Circ Històric Raluy és Carlos Raluy, que ha esdevingut propietari de tots dos negocis després que l’antiga propietària del London decidís (per a sorpresa de Carlos Raluy) deixar-lo en les seves mans, rebutjant les ofertes que havia rebut per l’establiment. Entre els motius d’aquesta decisió cal sobreentendre que n’hi ha almenys dos: un, que Carlos Raluy és fill de Lluís Raluy, el fundador del circ del mateix nom, i també l’home que va forjar la relació entre el món del circ i el London Bar, que ara torna a lluir (com havia lluït sempre) una barra de trapezi penjanda al seu sostre. I l’altre, que el Circ Històric Raluy és (juntament amb el Circo Raluy Legacy, comandat pel germà de Carlos, Lluís) una de les dues carpes en què es va dividir fa uns anys l’antic circ familiar, concebuda com un homenatge al circ clàssic dels anys vint del segle passat. I també compta el fet que, com ha declarat el mateix Carlos Raluy -que ara ronda els setanta-cinc anys-, si el seu pare no hagués començat a anar de jovenet al London Bar (i no hagués fundat el Circ Raluy), ell ara probablement seria farmacèutic, o no hauria nascut.

No sé si nosaltres seríem ara farmacèutics en cas que Lluís Raluy no hagués freqüentat el London en el seu moment, però amb tota seguretat no podríem ara quedar en aquest bar, un autèntic prodigi en una Barcelona on, igual que a Palma, els negocis que defineixen la fesomia de la ciutat desapareixen a marxes forçades subtitutïts per multinacionals i franquícies. Ni podríem tampoc assistir a les funcions del Circ Històric Raluy, que té la seu a Barcelona però que es troba aquests dies a Palma, amb la carpa instal·lada a tocar de l’antic estadi Lluís Sitjar, exactament fins a aquest dissabte 16 i diumenge 17 de novembre. Gosam recomanar-vos sincerament que hi aneu perquè és una bella experiència per a petits i grans, com se sol dir en aquests casos.

Si ho feis, passareu gust només de contemplar, a l’entrada, la col·lecció de carruatges d’època que la família Raluy ha reunit al llarg dels anys, alguns dels quals són utilitzats com a bar o com a botiga de llepolies. Hi ha també un teatret d’autòmats que és una delícia, i una petita flota de camions antics aparcada just al davant de la carpa, pintats de vermell amb el logotip del circ, que fan molta planta. Fins i tot la paradeta de crispetes fa goig, i no vaig voler resistir-me a comprar-ne unes abans d’entrar a veure la funció. Tota aquesta posada en escena es veu completada pel vestuari de la companyia, uns vestits tan perfectament conservats o recreats que fan ben bé l’efecte d’un viatge en un túnel del temps, o d’un museu que hagués cobrat vida dins una pel·lícula de Tim Burton.

Per si tot això fos poc, la carpa mateixa, amb l’exterior en forma de capell xinès -en homenatge a Melita, la dona de Carlos Raluy- i l’interior amb l’orgue, el vellut roig dels seients i la cúpula inspirada en la Capella Sixtina, acaben per fer somiar el més descregut. El públic, lògicament, està format sobretot pels infants, que són els grans protagonistes i els que donen sentit a tot plegat, i per les mares i els pares que els acompanyen, tot i que també es veuen parelles sense nins o grups de joves i de joves no tan joves que acudeixen al Raluy per veure una bona funció de circ en unes instal·lacions dignes d’elogi. Algú podria dir que tot plegat -el vellut, l’orgue, la cúpula amb pretensions renaixentistes-és fals, però aleshores s’equivocarà perquè estarà confonent la falsedat mentidera amb la noble ficció. La ficció és art, és poesia, és música, és màgia. Tot això es combina en una funció de circ digna d’aquest nom, i només cal recordar la fascinació pel circ i pels trucs de màgia que sentia un poeta com Joan Brossa.

L’espectacle

Tres pallassos (si no vaig errat en les tipologies, un cara blanca, un august i un contraaugust, és a dir: un que és el suposadament seriós i autoritari, i dos que són cadascun més desastrós que l’altre, i que donen la rèplica al cara blanca i també entre ells mateixos) fan de presentadors i de fil conductor de l’espectacle, oferint breus interludis humorístics que aconsegueixen fer esclafir de riure el públic, just abans de donar pas als números elegants i/o forts: Loreta, l’acròbata que executa una dansa aèria amb les sedes penjades de la cúpula, al ritme del Night and Day de Cole Porter. O la Dama de les Bombolles, que omple la pista amb el característic ambient oníric que evoquen les volutes de sabó, i crea així l’atmosfera òptima per a una sorprenent contorsionista que apareix sota la figura d’un tritó. No és qüestió d’explicar cadascun dels números, perquè equivaldria a explicar les escenes principals d’una pel·lícula o una obra de teatre, però el conjunt de la funció es basa en l’equilibri entre el risc, la suggestió, l’elegància i la màgia. I en l’humor, naturalment: a cada nova aparició dels pallassos, els infants riuen i entren dins l’espectacle, donant-los indicacions o advertint-los de les seves pròpies astracanades. Quan tot acaba i els llums es tornen a encendre, els somriures d’alegria de tothom són prou eloqüents. Vagin, passin i vegin: l’única llàstima és sortir del circ al final, només per comprovar que la vida a fora continua sense assemblar-s’hi gens.