Societat 10/09/2018

Casero: "A Metges Sense Fronteres no treballem amb individus, ho fem amb poblacions"

Xavi Casero és un metge pediatre valencià que ha treballat tant a les Illes com a països de l'Àfrica i de l'Amèrica Central amb Metges Sense Fronteres

Kike Oñate
4 min
Xavi Casero a una de les seves missions a l'Àfrica.

CalviàXavi Casero (València, 1972) és metge pediatre nascut al País Valencià però molt lligat a les Illes Balears. Va treballar durant cinc anys a Son Dureta i un a transport pediàtric. D'ençà que va acabar la carrera és membre de Metges Sense Fronteres (MSF) i la seva tasca ha estat centrada en països africans, de l'Amèrica Central i al 'Dignity I' socorrent refugiats. Per Casero, “tot val la pena per poder salvar una vida”. Des de l'any 2010 treballa a un hospital públic de València.

Què enteneu per sanitat?

D'ençà que vaig acabar la carrera, el 1996, sempre he treballat a la sanitat pública, llevat d'unes guàrdies durant uns mesos a la clínica Rotger de Palma. No crec en la medicina privada, perquè quan està sotmesa a criteris econòmics i no científics deixem de ser metges per passar a ser empresaris i els pacients es veuen com a clients. Respecte que existeixi, però no el compartixc i no vull formar part d'aquell negoci. Els malalts s'han de cuidar independentment de la "despesa" de la qual tant parlen els mitjans de comunicació i certs polítics. No és cap despesa, és un dret sanitari bàsic i reconegut internacionalment.

Com valorau la sanitat pública valenciana i balear, els dos territoris on heu treballat?

Amb molta categoria. Si a una persona que viu al carrer i no té absolutament res se li diagnostica un càncer, per exemple, no sortirà de l'hospital fins que estigui curat. Rebre radioteràpia o cirurgia a altres països sense tenir recursos econòmics és impossible. Els Estats Units, tan adorats per molts, en són l'exemple perquè, si no pagues, no t'atenen. També destacaria la dedicació que tenen els professionals. De vegades em demane si crec o no en tot això, però amb el que sí que crec és en les persones que treballen a la sanitat pública. Som dels països on menys cobrem en comparació amb la resta d'Europa, però l'esforç que es fa és admirable.

Com veis el conflicte entre el castellà i el català que tant els polítics com alguns mitjans han volgut revifar?

Mai no he tingut cap problema de comunicació a les Balears, i molt menys amb els meus companys. A València és diferent, perquè es parla molt menys el valencià i em sap greu. Si ho fas, directament creuen que ets d'un poble o 'catalanista' i no té res a veure amb tot això.

Què pensau dels arguments que fan servir els partits d'extrema dreta i la 'inacció' política de la Unió Europea per ajudar els refugiats?

Nosaltres no tenim solucions, som una petita organització mèdica que denuncia injustícies i té la feina de salvar vides i curar malalties. No podem deixar que la gent mori a la mar ofegada. Totes les persones que arriben a les fronteres europees només sumen un 10%, la resta ha mort pel camí: travessant el desert de Mauritània, segrestats o assassinats per màfies i per malalties. D'aquests que aconsegueixen arribar, molts moren ofegats. No m'agrada parlar de xifres, però amb l'epidèmia d'ebola, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que van morir 11.200 persones i va sortir per tot el món. Només l'any passat van morir-ne creuant la mar dotze mil i enguany en portem sis mil, però no passa res. Quan un immigrant mor a la Mediterrània, és un problema menys per als governs europeus, però amb el cas de l'ebola és un problema més, perquè pot arribar als països del Nord.

Què diríeu a un xenòfob?

La gent no té ni idea de quin tipus de vida du la gent que viu a Eritrea o Somàlia. Poden estar sopant tranquil·lament i de sobte pot entrar un grup de persones armades que violen i maten les dones de la casa, maten el teu pare, i l'únic que pots fer és fugir on sigui. Qualsevol faria el mateix per sortir d'allà. Però als països on hem tingut la sort de no viure aquestes situacions, hi ha persones que es permeten el luxe de dir aquestes bestieses. Els jihadistes de Boko Haram arriben a un poblat on maten tots els homes i violen totes les dones, incloses nines de set i nou anys que arriben a l'hospital amb la vagina completament esquinçada. No atenem constipats, curem persones que els ha esclatat una mina. I tot això està passant ara mateix.

Per què jugar-se la vida sabent que el sistema social, polític i econòmic on vivim està corromput i és una gran mentida?

És cert que et jugues la vida. A un camp de refugiats de Somàlia em van disparar i a un infermer li van amputar una cama; a Etiòpia dues companyes van estar segrestades un any; a Sudan van matar divuit persones i vam haver d'estar dos dies sense sortir del búnquer; a Angola vuit companys van morir per una mina antitancs. Tot això ho pense ara a 46 anys i amb una filla, però quan tenia trenta anys no, perquè tens clar el que estàs fent i comences molt motivat. El que no penses és si el món té o no solució, per això s'hauria de canviar l'ordre econòmic mundial.

Després de viure aquestes situacions, com podeu treballar i dur una vida normal a València?

No pots.

La premsa sol definir el vostre treball com una cosa d'herois, adjectiu que rebutjau absolutament. Què pensau d'això?

Jo sóc un privilegiat que ha nascut a un país desenvolupat amb uns pares que m'han pogut donar uns estudis,

Hem parlat de tota la part negativa, queda qualque racó per ser positius?

Ens hem de quedar amb el missatge que es poden salvar moltíssimes vides humanes i val la pena. Quan has tractat amb un nin moribund que després has pogut veure somrient i al cap d'uns mesos són centenars com ell, hi compensa tot. Per mi Metges Sense Fronteres és una religió, perquè és i serà la meva manera de viure. No treballem amb individus, ho fem amb poblacions, i les nostres decisions operacionals estan destinades per a milers de persones que podem salvar de la mort.

stats