TECNOLOGIA

Cangurs antipantalles a Silicon Valley

El poder addictiu dels dispositius electrònics mou els pares a prohibir-ne l’ús als seus fills

A Silicon Valley, la Meca californiana de la tecnologia, els pares estan cada vegada més obsessionats per mantenir els seus fills allunyats de les pantalles. N’hi ha que creuen que fins i tot un període molt curt davant la pantalla és capaç de generar una addició i, per tant, convé que els infants no toquin ni vegin mai cap d’aquests petits objectes rectangulars i brillants. Al mateix temps, és molt difícil per a qualsevol adult que treballa en el segle XXI estar a casa sense mirar el telèfon o l’ordinador. Per a molts, doncs, el més senzill és contractar algú perquè s’encarregui d’aquesta feina.

És el cas de Jordin Altmann, una mainadera de 24 anys de San José que cada dia que té cura d’un menor torna a un món prepantalles. “En una jornada normal puc portar-los al parc o ensenyar-los a jugar a cartes”, comenta. “Gairebé tots els pares que conec són molt estrictes i no permeten que els seus fills tinguin cap experiència tecnològica”, explica Altmann. “Els últims dos anys això s’ha convertit en un gran tema”, afegeix la cuidadora.

En aquesta regió de la badia de San Francisco, centre neuràlgic del desenvolupament tecnològic i seu d’empreses com Apple o Google, ha sorgit un consens creixent entre els pares: és perjudicial per als nens veure una pantalla. Per això els pares demanen a les mainaderes que amaguin en tot moment els mòbils, televisors, tauletes i ordinadors. Alguns fins i tot han fet contractes perquè les mainaderes es comprometin a no fer servir el seu propi mòbil perquè l’exposició dels nens a qualsevol pantalla sigui nul·la.

Mainaderes en el punt de mira

La por s’ha transformat en pànic a Silicon Valley. Han aparegut vigilants arreu que publiquen fotografies en fòrums virtuals de pares de possibles mainaderes utilitzant el mòbil a prop dels nens. Això ha posat les mainaderes en una situació estranya. “Durant l’últim any tot ha canviat”, comenta Shannon Zimmerman, una cangur de San José que treballa per a famílies que prohibeixen les pantalles. “Ara els pares són molt més conscients de la tecnologia que posen a l’abast dels seus fills. S’ha passat de permetre un ús esporàdic de les pantalles a no tolerar que es puguin veure mai”.

A Zimmerman li agraden aquestes regles perquè, assegura, fan tornar els nens a una època en què es comportaven millor i sabien jugar a l’aire lliure. Tot i això, precisa, als pares els costa molt complir aquestes regles. “La majoria arriben a casa i continuen enganxats als telèfons i no escolten el que els diuen els nens”, explica Zimmerman.

Actualment, segons les agències de mainaderes de la regió, cada vegada hi ha més pares que demanen a les cangurs que signin aquestes clàusules que veten els telèfons. “Els més propers a la tecnologia són els que són més estrictes a casa seva”, indica Lynn Perkins, directora d’Urban Sitter, una xarxa amb més de 500.000 cangurs que abasta tots els Estats Units. “Observem molt aquesta tendència en l’experiència dels nostres treballadors”, comenta.

“Estem escrivint els acords d’una manera diferent de com ho fèiem fins ara per incloure-hi les clàusules tecnològiques”, explica Julie Swales, de l’agència Elizabeth Rose. Tot i això, són els mateixos pares els que sovint volen que els posin al corrent sobre el fill durant el dia. “Si contesten al telèfon, malament; si no, també”, lamenta Swales.

Els tecnòlegs no volen que els seus fills utilitzin els aparells que creen

Les persones més pròximes a una situació són sovint les més preocupades. Els tecnòlegs saben com funcionen realment els mòbils i han decidit que no volen que els seus fills s’hi acostin. Aquesta inquietud s’ha convertit poc a poc en un consens a tota la regió de Silicon Valley: les pantalles són dolentes per als nens, els seus beneficis com a eina d’aprenentatge s’han exagerat i els perills d’addicció i d’obstaculització del desenvolupament cognitiu són alts. Ara el debat en aquest sector se centra a aclarir quin és el nivell d’exposició adequat.

“Quan no passen gens de temps davant d’una pantalla és més fàcil que quan n’hi passen només una mica -explica Kristin Stecher, una investigadora d’informàtica social casada amb un enginyer de Facebook-. Si deixem un marge de temps de pantalla als nostres fills només en volen més i més”.

Després d’una investigació sobre el temps d’ús dels aparells, Stecher i el seu marit van arribar a una conclusió: volien que no se’n fes cap ús a casa seva. Les seves filles, de 5 i 3 anys, només poden fer-los servir en viatges llargs en cotxe o en avió, però mai quan són a casa.

Per als que es consideren els líders en tecnologia aquesta és l’hora de la veritat a la seva feina: veure com les eines que construeixen causen un impacte en els seus fills. Un d’ells és Chris Anderson, exeditor de la revista especialitzada Wired i ara director d’una empresa de robòtica i drons. “En una escala entre els dolços i la cocaïna s’assemblen més a la droga”, comenta Anderson sobre les pantalles.

“Ens pensàvem que ho podríem controlar, però això està més enllà del nostre poder. Aquestes tecnologies van directament als centres de plaer dels cervells en desenvolupament”, argumenta Anderson.

Tot plegat no és una idea nova a Silicon Valley. Alguns dels grans artífexs del salt tecnològic californià ja hi combregaven. Bill Gates va prohibir els mòbils als seus fills fins que fossin adolescents. Steve Jobs no deixava que els seus fills s’acostessin als iPads, creats per la seva pròpia empresa.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF