HÀBITATS NATURALS

Bubotes pel Secar de la Real

Cap a les vuit del vespre d'aquest dijous, els carrers més cèntrics de la zona s’anaven omplint de morts vivents, bruixes, homes llop, vampirs i vampiresses 

Per a molts (o per a alguns), parlar del Secar de la Real equival a parlar del monestir del mateix nom, situat al bell mig de la barriada. De fet, el Secar de la Real ha estat conegut també com a Sant Bernat de la Real, ja que es tracta d’un monestir cistercenc, i per tant consagrat a aquest sant. No parlam d’un monestir qualsevol: va ser fundat al segle XIII, sota el regnat de Jaume I, i sembla que va ser el papa Gregori IX qui va ordenar a l’abat del monestir de Poblet (al Tarragonès, damunt l’Espluga de Francolí, que aquests dies ha estat tristament notícia a causa dels aiguats) que enviàs una tropa de monjos a Mallorca per fundar-hi un monestir, ja que l’illa acabava de ser conquerida als musulmans. Fos com fos, la Real va ser durant molt de temps filial de Poblet, i va ser també residència per al poeta, filòsof, místic i beat Ramon Llull, que hi va fer diverses estades. És també la seu d’una de les biblioteques més importants de les Balears, que conté els fons de la Biblioteca Balear, que li dona nom, a més del llegat Moragues Monlau i una bona col·lecció d’obres del mateix Ramon Llull. Aquest estiu passat, el monestir va perdre un membre especialment significat de la seva comunitat de monjos: el pare Joan Francesc March, homenot del país i de la cultura, nebot de Joan March i deixeble de Joan Mascaró Fornés.

Per a molts més encara, parlar del Secar de la Real equival a fer-ho de l’hospital de Son Espases. A l’hospital de referència de les Balears, metges, infermeres i personal sanitari duen a terme, a totes hores de cada dia de l’any, una tasca encomiable de sanitat pública, tot i que això no treu que la construcció de l’equipament fos una completa il·legalitat. L’assignació de les obres a don Florentino Pérez per part de don Jaume Matas, i la requalificació dels terrenys per intentar una ampliació salvatge del centre urbà de Palma (fins a la UIB i el Parc Bit) aprofitant l’edificació de l’hospital, constitueixen una de les fites més destacades de la llarga i espessa història de la corrupció política i empresarial de Balears. Molts recordaran la forta oposició que els veïnats del Secar de la Real, amb els monjos del monestir inclosos, van exercir contra el megaprojecte.

Tenint en compte tot això, ja es veu que el Secar de la Real és un lloc habitat per esperits: alguns de més antics, altres de més moderns, uns de benèfics, altres de malvats. De manera que tampoc és tan estrany que la barriada residencial que és ara (discreta, de construccions baixes, allunyada del renou i l’agitació del centre de Palma) s’hagi convertit en un punt àlgid de la celebració del Halloween a Mallorca. Per motius diversos i no necessàriament explicables, gent de tot Palma i voltants es congrega de fa anys, en nombre creixent, en aquesta zona per gaudir-hi aquesta festa que molts troben postissa però que guanya adeptes d’any en any. Tal vegada al final no es tracta tant d’una rivalitat entre el Halloween sobrevingut i el Tots Sants tradicional, sinó que, com sol passar, les dues festes acabin coexistint en harmonia dins el calendari, a pesar de les aparents contradiccions entre elles. Els vestits esparracats no tenen per què estar renyits amb els rosaris ensucrats ni amb els panellets, ni la sang de bromes ser incompatible amb les flors al cementeri. Al cap i a la fi, els empelts perquè sí, les superposicions improvisades i la mescla de tradicions i cultures sense gaire ordre ni concert són -afortunadament, gosaria dir- el fonament de totes o gairebé totes les festivitats populars, i si no és així, que baixi Mikhaïl Bakhtín i ho digui.

Ànimes en pena

El cas és que aquest dijous, cap a les vuit del vespre, els carrers més cèntrics del Secar de la Real s’anaven omplint de morts vivents, bruixes, homes llop, vampirs i vampiresses, elfs, trols i tota casta de criatures sobrenaturals que procedeixen principalment de les mitologies nòrdiques i saxones però que han estat popularitzats en els nostres dies pel cinema, els còmics i els videojocs. La majoria d’aquests monstres són de mida petita (perquè són infants), però també se’n veuen bastants de garrudets (les mares i els pares) i és qüestió de temps que es vegin venerables senyores i senyors de la tercera edat vestits de zombi el vespre del 31 d’octubre, amb la qual cosa s’haurà complert el cicle. No cal dir que els comerços de la zona, i principalment els locals de restauració i hostaleria, estaven decorats amb les teranyines (de pega), les aranyes negres i peludes (de plàstic) i les carabasses, fanalets, ratapinyades i tota la parafernàlia necessària per crear l’ambient tètric i macabre, però al mateix temps familiar i divertit, que és preceptiu de Halloween.

En qualsevol cas, és difícil no rendir-se a una realitat tan acollidora, amistosa i ben parida com la de la família Santana Alonso, que ja fa vuit anys que obre les portes de casa seva (a l’avinguda del Císter, a prop de la plaça Pare Antoni Ramon Pasqual) a totes les ànimes en pena que s’hi vulguin acostar a recollir caramels i llepolies. Ells mateixos van disfressats (remarcable el vestit del pare de família, estampat amb calaveres), i a l’entrada de la casa, a més dels fanals i les carabasses de rigor, hi ha un esquelet i un parell de làpides que saluden el nouvingut. I quan ens conviden a passar a l’interior, entram a una sala d’estar on hi ha el cunyat, en Jaume, que ens convida a veure el Mallorca per IB3. En tornar a sortir, la festa i el bullici dels morts més vius no fa més que anar en augment tant pels carrers com dins els bars i les cases: l’ambient és tan agradable que tal vegada fins i tot Ramon Llull i el rei En Jaume somriurien de veure’l. Al cap i a la fi, l’única cosa realment terrorífica acaba sent l’embós a la via de cintura.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF