Els biberons

No hi ha un biberó ideal per a tots els nadons: el que va bé a un bebè pot no ser adequat per a un altre

Aquest és un tema molt freqüent de consulta per part dels pares dels nostres pacients més petits. Depenent de la dentició i de la coordinació deglutòria, amb menys 12-15 mesos de vida els nins no solen menjar aliments sòlids. Per això, en els primers sis mesos reben una alimentació exclusivament líquida, preferiblement lactància materna, i si per algun motiu no és possible, biberons; i després dels sis mesos, tot això es combina amb les farinetes de fruites, cereals, verdures amb carn, peix, etc.

Al mercat hi ha moltes marques de biberons, amb diferents formes, volums, tipus de tetina... Tot això, evidentment, té un component també publicitari, de màrqueting. Exposarem la nostra opinió respecte d’aquest tema, basada en l’experiència de molts anys, i en les darreres publicacions sobre la matèria.

En primer lloc, cal dir que no hi ha un biberó ideal per tots els nadons: el que va bé a un bebè pot no ser adequat per a un altre. Això es deu principalment al tipus de tetina que du el biberó. Les tetines tenen tres característiques que hem de tenir en compte:

- Forma: els fabricants els intenten donar formes “anatòmiques” que es puguin adaptar millor al paladar del nadó, que s’assemblin més al pit matern, etc. Per això, hem d’anar provant quin agrada més al nadó.

- Flux de llet: algunes tetines tenen posicions per regular el flux de llet, en altres marques cal anar canviant de tetina segons l’edat de l’infant perquè expulsin més flux... Així, si el biberó subministra molta llet, i el nadó necessita un ritme més lent, s’ennuegarà. Per contra, si el nadó és molt menjador i vol llet a molta velocitat però el biberó n’amolla a poc a poc, obrirà molt la boca, s’empassarà aire, es posarà nerviós...

- Consistència de la tetina: es fabriquen en diferents materials, i passa alguna cosa similar al que succeeix amb el flux de llet. Si el nin té molta força i la tetina és massa tova, no li anirà bé, perquè l’aixafarà i no sortirà bé la llet. I, per contra, si el nin és més tou (típic en nins prematurs al principi) i la tetina és molt dura, no podrà extreure la llet, i la presa serà més difícil.

De vegades la causa de les dificultats de la succió del nadó és la presència d’un fre sublingual: és una banda de teixit que fixa la punta de la llengua a la base de la boca. D’aquesta manera, el nin no pot utilitzar correctament la llengua per fer bombar la llet i empassar-se-la.

Com a exemple, us diré que quan va néixer la meva filla, l’any 95, vam comprar tots els models de biberons més moderns, amb vàlvules antiaires, antiregurgitació, etc. i el biberó que li va anar bé va ser un dels més barats, amb tetina de cautxú i sense cap forma anatòmica especial. Aquest era el que li agradava.

Pel que fa a les marques, pels motius que acabam de comentar, no podem dir que una marca o un model determinat de biberó anirà bé a tots els nounats. Es recomanen en general marques bones, i cal tenir en compte que de vegades surten avisos de Sanitat per a la retirada d’algun producte infantil si té algun defecte de fabricació o algun producte químic en la composició que sigui perjudicial per al nadó. Això ha succeït en alguna ocasió amb els biberons, i és imprevisible; per tant, si passa, només cal retirar el producte afectat.

La mida del biberó serà l’adequada a l’edat: en lactants més grans s’usen biberons amb capacitat de fins a 300-350 ml, i en nadons petits s’usen les talles petites.

Quant a la preparació, s’ha de tenir una bona higiene de les mans i seguir les instruccions de preparació de la llet que venen a l’envàs. Pot variar lleugerament entre els diferents fabricants de fórmules, però, en general, es posa sempre un cassó ras de llet per cada 30 ml d’aigua. L’aigua pot estar a 37 graus centígrads per imitar la temperatura de la llet materna, tot i que actualment es tendeix a preparar-los també a temperatura “ambient”, respectant sempre que no estigui gaire freda.

Per fer nets els biberons hi ha diversos sistemes. Es poden bullir, encara que és poc pràctic, i s’acaben fent malbé amb rapidesa; o es poden usar sistemes d’esterilització química (el Milton o altres solen constar d’una palangana en què es posa aigua i les pastilles d’hipoclorit sòdic -lleixiu- a una concentració concreta), esterilitzadors de vapor...

Les quantitats a administrar seran indicades pel metge en funció de l’edat del nounat, de la corba de pes, característiques clíniques, etc.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF