HÀBITATS NATURALS

Benvinguts, maleïts ciclistes

El turisme de bicicleta s’oposa al de borratxera, més donat a la pràctica d’altres disciplines esportives, com el balconing

Dins el local hi pesa una calor humida i aferradissa. La mestressa passa un drap per damunt del tasser, cosa que obliga el client que hi seu tot sol, amb l’aspecte d’estar disposat a passar-hi l’horabaixa, a aixecar la seva copa. En una taula hi ha tres homes vells que juguen a cartes amb uns crits que fan pensar que els escorxassin vius, en una altra hi seuen quatre dones que es queixen sense ganes de la calor. Una mosca vironera travessa mig establiment en un vol renouer i erràtic, fins que va a posar-se damunt una marca circular de cafè que s’ha convertit en crostera damunt una altra de les taules, i que per ventura conté alguna partícula de sucre. De sobte, del portal arriba el cloc-cloc d’unes botes que trepitgen les rajoles del local. La madona, el bevedor de la barra, els jugadors de cartes i les dones sufocades interrompen de cop en sec la xerrameca i giren el cap sense cap discreció per veure qui és el nouvingut. Retallada a contrallum, apareix davant seu una figura alta i seca, que avança cap al taulell en silenci, caminant amb passes feixugues i les cames eixancades.

L’escena no és treta de cap western, sinó que es repeteix cada dia a qualsevol cafè, bar o cafeteria de la Part Forana de Mallorca durant els mesos de la temporada alta que ara començam, i el protagonista d’aire misteriós no és cap pistoler acabat d’arribar al poble, sinó un ciclista. I la seqüència es completa quan el personatge arriba al tasser i, cansat d’esperar a la terrassa de fora, comana a la mestressa un repertori de menjar i beguda per a ell i tots els seus companys i companyes (“per a mi i tots els ciclistes”, com en una cançó dels Antònia Font). Habitualment la farà, la comanda, en un castellà pobre i esforçat, farcit de vacil·lacions i ajudant-se amb tota casta de gestos i onomatopeies.

Perquè quan parlam de ciclistes, per descomptat, ens referim als ciclistes estrangers, o per dir-ho d’una manera més exacta, al turisme que fa servir l’esport com a pretext per conèixer la nostra privilegiada illa. De ciclistes aborígens també n’hi ha, i molts i ben organitzats, però, com que són d’aquí, no són rellevants als efectes que interessen. La nostra indústria turística no acostuma a comptabilitzar -i, per tant, tampoc a cuidar- el turisme intern, tal vegada perquè li fa venir al cap el depriment sintagma ‘temporada baixa’. I això que els ciclistes autòctons comparteixen amb els externs el salutífer costum d’aturar-se a part o banda per atipar-se amb fabulosos berenars a base de generoses llesques de pa amb oli o variats de mida familiar, acompanyats del combustible que més els agrada repostar a la majoria, servit en gerres de cervesa tampoc no gaire discretes. Sigui com sigui, durant els mesos d’hivern (si és que encara existeix l’hivern) rarament veureu terrasses adornades amb aquelles banderoles en forma de vela que avisen que, en aquell negoci, hi són benvinguts els turistes. Aquesta senyalització es reserva generalment per als mesos de bon temps, i les banderoles en qüestió solen dur propaganda de pàgines web com ciclismoenmallorca.com (a la qual també es pot accedir com a cycling-friendly.com, i consultable en diversos idiomes) o thomasvölker.com (redactada exclusivament en alemany, tot i que s’anuncia amb l’eslògan ‘ la bici - el paradiso ’ [sic]). Totes dues venen a ser agències online que ofereixen amplis assortiments de rutes GPS, allotjaments, oci i, per descomptat, informació sobre lloguers i reparacions de bicicletes, i que permeten al guiri que es proposa conèixer Mallorca pedalant tenir-ho tot planificat i a punt quan arriba a l’illa.

Turisme de bicicle vs. el de borratxera

El turisme de bicicleta s’oposa al de borratxera, més donat a la pràctica d’altres disciplines esportives, com ara la fornicació a la via pública o, com no, el balconing, que ens ha proporcionat justa i merescuda fama internacional. En aquest sentit, el dels ciclistes és un turisme que s’agraeix pel que té de civilitzat, per bé que -turismofòbics com som- no puguem evitar retreure-li el que té de decididament molest i invasiu. De fet, el turisme de bicicleta presenta similituds clares amb el pol·len: tots dos compareixen amb la primavera, poc abans de Setmana Santa, i ho fan de manera massiva, de tal manera que és impossible no adonar-se de la seva irrupció. Els dos fenòmens són també, i en principi, positius: és necessari que els arbres, les flors i les plantes es pol·linitzin (mitjançant l’acció del vent i de les abelletes, un altre ésser tan simpàtic i imprescindible com emprenyador), com ho és igualment, de necessari, que s’alegrin i reviscolin les caixes de cafès, bars, restaurants, cellers, hotels rurals i urbans, i tota la nostra panòplia de delícies ofertades als visitants arribats d’arreu d’Europa, i també de països africans com Espanya o Portugal. Però que aixequi la mà l’indígena que no s’ha trobat en alguna ocasió maleint els ossos dels ciclistes que circulen en dobles i triples files per carreteres secundàries, els que s’internen per vies de servei que en teoria els estan vedades, els que abandonen els vorals de sobte i posant la pròpia vida en perill, els que formen embussos a les vies d’accés i sortida de les poblacions o els que senzillament s’aturen a qualsevol lloc a consultar mòbils o a fer fotos. Per no esmentar, naturalment, els que circulen en artefactes diabòlics com aquestes bicicletes en què se circula ajagut i controlant l’aparell amb les mans, i que ofenen el món sencer amb la seva presència.

Tot i que, ben pensat, tot plegat ens podria dur a pensar en una molèstia major: la de l’excés de cotxes a les nostres carreteres. Però aquesta ja és una altra història.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF