Societat 11/06/2018

Bel Maymó, una vida de lluita i superació

Ha sortit endavant sempre tota sola, ha criat tres fills, ha fet feina durant quinze anys a Son Tugores. Des de 2015 lluita contra el càncer. La seva recomanació? Simplement, "viure"

Maria Catany
5 min
Bel Maymó, una vida de lluita i superació

PalmaCasa seva té el seu estil personal. Li agrada reciclar objectes i donar-los una nova vida. Em rep amb una rialla a la cara i ens seiem en unes butaques que estan a prop de la terrassa. No sap quina història triar i al final es decideix per començar a parlar de la seva família.

Quina és la vostra història?

Te puc explicar que jo soc la germana petita de set fills. Que el meu pare va morir quan jo tenia quinze anys. Puc explicar que em vaig casar molt jove i que el meu matrimoni no va funcionar i ho vaig haver de fer tot tota sola. Et puc explicar moltes coses, però, per a mi, el més important eren els meus fills. El primer, i per sobre de tot, eren i són ells. Com estava tota sola ho vaig donar tot per ells i quan ja no em varen necessitar em vaig dedicar a estudiar i vaig descobrir la meva passió.

On i quan la vàreu trobar, aquesta passió?

Em vaig separar molt jove i els meus fills havien estat sempre el meu món. Però havien de fer la seva vida i jo em vaig trobar que els meus fills ja no em necessitaven i això a mi em creava una sensació de buidor. Tenia la síndrome aquella...

La síndrome del niu buit?

Efectivament. I jo sentia això, que no podia aportar res. Per això vaig començar a estudiar per ser auxiliar d'infermeria, vaig aprovar el sociosanitari i vaig anar a fer substitucions a un centre de discapacitats severes de Son Tugores, on treballava amb infants amb esquizofrènia i, a la vegada, feia feina per un podòleg. Feia les dues coses amb la idea de poder guanyar més doblers i ajudar els meus fills a obrir-se un camí quan haguessin acabat d'estudiar. I així ho vaig fer.

Per què vàreu triar anar a fer substitucions a Son Tugores?

Perquè són persones que... Cada pic que ho pens se'm posa la pell de gallina. Són persones que no han triat estar així, no han decidit viure aquesta vida. Simplement els ha tocat. Com els ha tocat, molts pares tampoc no estan preparats per afrontar la situació. Jo vaig triar fer feina amb aquests al·lots perquè quan sortia d'allà et senties molt satisfet de poder-los ajudar.

Hi deu haver moltes històries que vàreu viure a l'hospital...

Et podria contar moltes històries. Jo vaig començar fent feina al torn de vespre i he vist passar molts infants, però també molts professionals que no han pogut aguantar estar amb ells. No tothom amb un títol val per aquesta feina. Jo he vist entrar a la policia perquè s'havia de contenir algun pacient i els metges no s'atrevien a entrar si no hi havia seguretat devora.

No està preparada la gent per fer aquesta feina?

Les que fa deu o quinze anys que feim aquesta feina som persones que realment ens agrada aquesta feina, perquè, si no t'agrada, no compensa perquè allà has de separar nins que es barallen, hi ha pics que la que reps ets tu mateixa. Nins que si no estaves tot el vespre amb ells no volien dormir.

Ara la gent està molt més preparada que abans i és cert que centres com Son Tugores a la mínima que veuen que algú no serveix per estar allà se'n van al carrer tot d'una.

Estan molt protegits aquests infants?

Moltíssim. Tu no pots donar una empenta, ni pegar, encara que a tu t'intentin pegar. Estan molt protegits, i és completament normal. Ells no tenen cap culpa del que els passa. Per això, quan vaig veure que no podia seguir amb les dues feines, vaig deixar el podòleg i em vaig dedicar a estar amb aquests nins. Vaig deixar una feina de "senyoreta" per dedicar-me al 100 per 100 als infants que em necessitaven.

Jo he arribat a anar amb els nins (que patien esquizofrènia severa) al cinema i al circ. Algun pic ens han fet espectacle, però al final el més important és intentar que tinguin la millor qualitat de vida possible.

Sempre recordaré un al·lot que va venir del psiquiàtric i que no sabia dir mamà. Quan li deies "ha vingut ta mare", ell deia que era la seva germana. Va arribar un moment en què la seva mare va refer la seva vida i va tenir més fills, però a ell no el va dur mai a casa seva. El centre era el que procurava que tingués contacte amb la família. És molt dur viure històries com aquella.

Què varen pensar els vostres fills quan vàreu decidir fer feina a Son Tugores?

El primer dia que vaig començar a fer feina a aquest centre vaig arribar a casa amb un cop al cap perquè un dels al·lots m'havia tirat una jugueta de fusta. Quan la meva filla em va veure em va demanar com podia fer feina en un lloc on et peguen. I jo li vaig contestar que el que m'havia pegat no tenia consciència real del que feia. "Jo a aquesta feina hi vull tornar". I mai més em van tornar a dir res de la meva feina. Això sí, no varen venir mai a la meva feina. Jo tenia el meu món i els meus fills el seu.

Ha estat una vida de sempre estar cuidant altres persones. Què va passar el 2015?

Després d'haver cuidat a tothom, d'haver-ho passat realment malament, de cop, l'any 2015 em van trobar càncer de mama, precisament el mateix any que el meu exhome va morir. Divuit anys sense saber res d'ell i tot va coincidir aquell 2015.

El primer que vaig pensar va ser "per què a mi? I te puc dir una cosa, aquesta lluita també l'he passada tota sola. No perquè els meus fills no m'ajudassin, sinó perquè no volia que em veiessin malament. Varen intentar dur un matalàs per dormir a casa meva i jo els vaig dir que el podien treure per on l'havien entrat.

Vàreu deixar del tot la feina després de patir càncer?

Al començament m'havia de centrar a curar-me i estar bé jo, perquè així com estava no podia ser útil per els infants. Però quan vaig començar a guanyar aquella batalla vaig intentar tornar a ajudar, però no vaig poder. No estava per fer el mateix que feia abans, havia guanyat la batalla, però estava molt tocada. Això va ser l'any passat, quan em quedava un any per jubilar-me. Vaig veure que no podia seguir perquè jo era l'encarregada de donar la medicació als pacients i sempre havia de demanar a algú que m'ajudàs per por d'equivocar-me. Fins que vaig dir "s'ha acabat", em vaig posar de baixa, per primer cop a la meva vida, i vaig dir que ja no hi tornaria.

Quina és ara la vostra vida de jubilada?

Ara l'únic que vull es poder aguantar dos o tres anys més per poder veure créixer als meus nets. No necessit més perquè no vull acabar en un llit ni haver d'anar amb un carretó per tot. Jo, quan arribi l'hora, preferesc partir. No tenc gens d'inclinació per la vida perquè he fet el que he volgut i ja he ajudat a tots els que havia d'ajudar. Si pots tenir qualitat de vida no hi ha problema, però si t'han de cuidar i has de dependre dels altres ja no val la pena.

Semblau molt segura amb aquesta afirmació.

Després d'haver lluitat tota la vida i d'haver estat tota sola sempre em va arribar aquesta malaltia i me va costar molt acceptar-ho tot plegat. Jo no volia donar feina a ningú. Només pensava que no mereixia això, havia lluitat tota la vida i ara arribava una lluita més. Però al final ho acabes acceptant i penses que a la vida et toca el que et toca.

Després d'una vida de lluita, què diríeu a les persones que es poden trobar en la mateixa situació?

Tira endavant i viu el temps que quedi. Ens toca el que ens toca. Viu al màxim el que puguis sense menjar-te el cap. Aquest seria el meu resum: viure.

stats