HÀBITATS NATURALS

Barques de bou a Cala Figuera

L’art de bou és una forma de pesca d’arrossegament, de les més importants tradicionalment a les costes mediterrànies

Potser no convé dir-ho massa fort, però tampoc no és cap secret que les cales de la costa santanyinera són una meravella. Entre elles, Cala Figuera tal vegada no sigui la més coneguda, però sí que és una de les més interessants. Va ser el lloc escollit per fer-hi créixer un d’aquests nuclis turístics que fascinen els especuladors, però es va quedar a mitges. O, per ser més exactes, va fer una arrencada (tímida, més aviat) i es va aturar. Hi ha hostals i apartaments de lloguer, restaurants, souvenirs i altres establiments que recorden el projecte de convertir l’indret en una altra Cala d’Or. Però el fet és que ara, fora de temporada, és un lloc extremadament tranquil, i durant els mesos de temporada turística s’ha convertit en un agradable lloc d’estiueig, freqüentat tant per estrangers com pels naturals del lloc, però sense la degradació que han patit la majoria de nuclis turístics de Mallorca. El visitant s’hi pot passejar tranquil·lament i contemplar el port natural i els penya-segats, un paisatge imponent i a la vegada acollidor, un lloc que transmet la sensació que hi pertanyem i que hi som benvinguts. I podem dinar, també, en algun dels seus restaurants: el Cala, per exemple, amb els seus arrossos poderosos, és una recomanació segura.

És impossible -a mi m’és impossible- anar a Cala Figuera i no recordar que Blai Bonet, el poeta, hi va passar els seus darrers anys, i que en els primers -quan era ben jove, vull dir- aquest paisatge el va dur a escriure un dels seus poemes més lluminosos, que es titula precisament La cala : “Obriu-me dins el mar, vells pescadors, / que m’entri de verdor una alenada / que tingui llum de barques i pinar, / i el sol em transparenti el joc de l’aigua. / Carritxeres de sol. El mar dibuixa / blancors i morenors de les terrasses, / que guaiten, sota una ombrel·la verda, / a la fira de llum, il·luminades. / Dormides xarxes verdes pels murs blancs...”.

Els pescadors és precisament el que vam anar a veure, i el que van a veure cada setmana alguns habituals i curiosos que s’acosten al port de Cala Figuera només per veure-hi arribar les barques de bou. Surten a les cinc del matí i tornen a les cinc de l’horabaixa, de dilluns a divendres, i cada setmana descansen un dia que mai és el mateix, sinó que canvia cada setmana. El dia de descans es pot consultar a la pàgina de Facebook Peix Mallorquí, que també ofereix la llista de preus del peix fresc pescat a Cala Figuera, que podeu comanar per telèfon perquè us el duguin a domicili. Llegir la llista, ara que tornam a discutir sobre l’ensenyament de les llengües, és una lliçó ben gustosa de català de la mar: gerret, sorell, moll, pop, càntera, pagell, morralla, morrallí, bruixa, cap-roig, gató, rajada, lluç, rap, llenguado...

L’art de bou

Al port de Cala Figuera n’hi ha quatre, de barques de bou, que duen noms com Balear II, Marisita Segunda, Majunpe II i la més gran, la del patró, que es diu Es Refalar (ho du escrit així). La barca de bou tradicional era la que anava amb vela llatina; les actuals són quillats de motor, que han substituït les antigues. L’art de bou és una forma de pesca d’arrossegament, de les més importants tradicionalment a les costes mediterrànies, i consisteix, com el nom indica, a arrossegar una xarxa (o art) en forma d’embut pel fons de la mar, arrossegant tot allò que troba al seu pas. És pel seu caràcter de pesca activa i indiscriminada (si més no en un primer moment, perquè després ja es fa la triadella) que és una art controvertida i criticada, principalment pels pescadors que no la practiquen. Però és “l’única manera de no passar gana amb aquest ofici”, em diu un que no és pescador però que ajuda a descarregar els caixons de peix quan arriben les barques, i a dur-los a les cambres. La gran majoria de pescadors són magribins i subsaharians, el patró i la gent de la confraria són mallorquins, i tots tenen poca xerrera. L’interlocutor que hem trobat ho corrobora: “Són de poques paraules, la gent de la mar”. No són de donar el net, per fer servir una altra expressió ben nostrada. Però una idea queda clara: “En obrir un peix, i ja no diguem en menjar-lo, coneixeràs bé si és fresc o no ho és”. Per això, ens recomanen de no dubtar a telefonar a Peix Mallorquí perquè ens duguin el peix a casa, un servei que es va començar a oferir durant el confinament domiciliari però que s’ha decidit de mantenir actiu indefinidament. L’altra opció és anar a la Llotja, on va a parar la major part del gènere.

Al petit port de Cala Figuera (diminut, en termes capitalistes; enorme, pel que fa a valor paisatgístic, patrimonial i simbòlic) no se n’hi pot comprar ni vendre, de peix, però això no és obstacle perquè s’hi congreguin els curiosos que van a veure com hi entren les barques quan tornen de fer la pescada. Aquests que hi van a passar l’estona compareixen devers les quatre i quart, juntament amb els primers moixos que, sense necessitat de consultar el rellotge, també saben bé a quina hora arriben els pescadors. Abans, els que hi ha són una parella d’agents portuaris, un home que sargeix i repara el bou (les xarxes amb els flotadors a la part superior i els ploms a la part inferior, que fan que l’art, dins la mar, quedi obert en sentit vertical), i un grupet de persones, sis o set homenots i una dona, que fan tertúlia asseguts a baix d’uns pins. Xerren del preu dels caixons de gerret i de gamba, de fer plaça, de fer el jornal. Dues estrangeres compareixen i s’asseuen romàntiques, lànguides, al moll pesquer, al costat d’un far menut com un misto o una lluerna. Abans no entrin les barques de bou surt del port de Cala Figuera, parsimoniós, un llaütet amb una mica de motor que s’allunya fent pop-pop-pop-pop...

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF