Aurora, Alexandre i Emili, assassinats per la barbàrie

Podem afirmar que més de mil veïns de Ciutat passaren per les presons franquistes i que, d’aquests, 130 foren assassinats en qualsevol de les seves modalitats

Aurora Picornell fou assassinada víctima del sistema de tretes. Juntament amb cinc preses més de Can Sales, el 5 de gener, la varen anar cercar uns falangistes i la tragueren de la presó sense dir quin era el seu destí: ser fusellades al cementeri de Porreres. Les darreres paraules d’Aurora, que aquell trist mes de gener del 1937 estava embarassada, foren: “Podeu matar homes, dones i nins com el meu que encara no és nat. Però, i les idees? Amb quines bales matareu les idees?”.

A Alexandre Jaume i a Emili Darder els tocaria unes setmanes més tard. Contra ells es va utilitzar la farsa del judici militar per rebel·lió. Els varen condemnar a mort. La nit abans de l’afusellament, Jaume escrivia a la seva família: “Estimadíssima esposa i fills: els meus pressentiments d’aquesta tarda s’han complert; soc a la presó esperant l’últim moment de la meva vida. A partir d’aquest instant el meu nom queda incorporat a la història de Mallorca. Això ha de servir de consol i mitigar el vostre dolor. Mor, com sabeu, completament innocent, se’m mata per les meves idees i accept serenament aquest paper que m’ha assenyalat el meu destí”.

Emili Darder no s’ho podia acabar de creure, com mostra la carta que va enviar a la seva dona el dia que va conèixer la condemna: “Estimadíssima Miqueleta meva: ja veus que em demanen la pena de mort, a mi, que he estat sempre l’home més pacífic i més contrari a tota revolució. Si hi ha d’haver justícia no em poden fer res (…). Per mi estau tranquil·les. Jo només pas pena per tu i per la meva nina. Haver-vos, en tot cas, de deixar, tant com us estim! I m’afligeix molt la situació econòmica vostra. Que ma mare i els teus pares us emparin. T’abraça i et besa fortíssimament i llargament amb tot l’immens amor que et té el teu home, Emili”. Darder estava tan malalt des de feia mesos, amb una tuberculosi malt tractada a la presó, que si la nit abans no l’haguessin medicat intensament no hauria arribat viu a l’afusellament.

El coronel i jutge militar Ricardo Fernández de Tamarit (el mateix que havia proposat fer fora d’Espanya els signants de la famosa carta dels mallorquins als catalans abans del cop d’estat) fou el que signà la condemna a mort, un episodi molt important entre els cercles culturals de Ciutat i que ens mostra un Llorenç Villalonga intercedint entre Tamarit i el grup d’intel·lectuals que se senten assetjats. Un Llorenç Villalonga que haurà d’atendre, com a subdirector de la Clínica Mental de Jesús, l’exgovernador civil Antonio Espina, el qual s’havia tallat les venes després del calvari d’un any de presó i de saber que el condemnaven a mort. Sembla que Villalonga, a mesura que avançava la guerra, s’anava allunyant de les conviccions falangistes i abraçant l’escepticisme polític i l’enyorança del paradís perdut que el caracteritzarà com l’escriptor que coneixem.

Però no a tots els intel·lectuals rellevants d’aquella època que varen signar la carta de germanor cap als catalans els va sotmetre l’alçament a Palma. Gabriel Alomar es trobava a Madrid perquè havia de fer una conferència i, per tant, va evitar el destí de Jaume o Darder. Bartomeu Rosselló Pòrcel era a Osona pel tractament de la tuberculosi, que posaria fi a la seva vida a 24 anys. I Joan Mascaró que, essent professor de la Universitat de Barcelona, es trobava de vacances a Palma durant el cop d’estat. Per sort, va poder sortir amb son pare cap a l’Alger i salvà la pell, com altres mallorquins que s’embarcaren en un llaüt per cercar un altre futur. El 18 d’agost de 1939, nou homes partiren des de Camp de Mar cap al nord d’Àfrica. La mala sort volgué que s’equivocassin de rumb i anassin directes cap a la Itàlia feixista de Mussolini, on els empresonaren al camp de concentració de Ventontene. Allà acabaria el futur dels ciutadans Joan Vallcaneras, Jaume i Joan Matas Salas, Josep Matas (que va morir poc després de l’alliberament del camp) i Jaume Rebassa (que acabaria els seus dies al camp de concentració nazi de Dora, Buchenwald, on moriria el 24 de desembre de 1943).

Aquest clima de por i de tristesa empestava la ciutat. Les xifres sempre són fredes i, en el cas de la repressió, envoltades de misteri. Es té la certesa de la sort de les persones de les quals es coneix la història, però resulta molt difícil parlar de números definitius. Així, podem afirmar que més de mil veïns de Ciutat passaren per les presons franquistes i que, d’aquests, 130 foren assassinats en qualsevol de les seves modalitats: treta, afusellament o mort com a conseqüència de les condicions de vida.

EDICIÓ PAPER 31/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF