Publicitat
Publicitat

S'ARENAL

Auge i caiguda d'un tigre de neó

S'Arenal és el símbol de la raó de ser de Mallorca com a entitat econòmica i industrial

Una vella dita presumptament progre es preguntava: Què es pot fer amb s'Arenal? Posar-hi molta dinamita! S'Arenal es va convertir, durant dècades, en la viva imatge del fenomen que es va conèixer com a balearització, és a dir: sobreexplotació turística intensiva d'un territori, a partir d'una oferta turística qualitativament pobra i a canvi d'un guany econòmicament ràpid. La balearització, terme terriblement despectiu que va fer tremolar les bases de la identitat mallorquina, menorquina i eivissenca, es podia haver particularitzat sense cap problema i convertir-se en s'arenalització . Els mateixos mallorquins no han tingut mai cap casta d'escrúpol a l'hora de riure's d'un model que, per altra banda, ens ha donat a tots de menjar.

Un dia qualsevol

S'Arenal, 8 de juny de 2013. Un dissabte horabaixa, la vella localitat costanera i turística ofereix un posat tranquil i fins i tot amable, dins de la seva radical identitat hortera. El tram de la Platja de Palma que passa per s'Arenal és proverbialment lleig i megapoblat, a pesar de contenir encara racons d'un cert somieig com Son Verí Nou. Però la resta és tot el mateix: una abundància exagerada de locals de souvenir barats, on es poden comprar des de matalassos inflables fins a camisetes amb inscripcions més o menys estíliques i/o pornogràfiques, passant pels innombrables locals de menjar ràpid, els monumentals edificis d'apartaments d'ocasió, els pubs i les discoteques que esperen el crepuscle per encendre els seus fluorescents desgastats, les terrasses que només saben i/o volen vendre productes alimentaris prefabricats, i acabant per una fauna i una flora de material humà que sembla acabat de sortir d'algun reality show no precisament de moda. Això, per no mencionar els monuments més destacats al turisme de borratxera: el carrer del Jamón , el Balneari Sis o els nombrosos bordells que encara avui es poden trobar com aquell qui diu a peu de platja. Politicastres locals com Joaquín Rabasco, que va muntar un partit polític a partir d'un espanyolisme passat de voltes i d'una demagògia ètnica (forasters contra mallorquins) que només es pot explicar a partir de la desídia i la incompetència amb què la resta de forces polítiques han tractat un municipi que, de dia en dia, s'anava convertint en un gueto de guetos, a mesura que s'hi superposaven les més diverses capes d'immigració. Enmig de tot això, en els carrers del que queda del centre antic, es troben encara les casetes d'estiueig d'alguns llucmajorers que, ara com ara, no hi són, però que durant els mesos de juliol i agost vindran a passar les vacances a s'Arenal fent cas omís de tot el cafarnaüm que els envolta. Com a molt, es fixaran en alguna transacció comercial poc o gens lícita, o en l'aspecte escandalós d'alguns joves (cabells rapats, tangues, pits descoberts, alguna cresta a l'estil Neymar) i comentaran, fastiguejats: des de luego, lo que s'ha d'arribar a veure...

El que s'ha d'arribar a veure, sap greu dir-ho, però ho han fet, o ho hem fet, els mateixos mallorquins. Com deia més amunt, tots amollam pestes de s'Arenal, però en el fons sabem que sense s'Arenal (i sense Magaluf, i sense Cala d'Or, i sense Punta Balena, i sense Portals) molts de mallorquins no hauríem anat a la universitat, ni tants d'altres tindrien una segona casa, ni altres tants haurien pogut obrir un negoci o convertir-se, durant els anys de vi i roses, en mestres d'obra sense altra qualificació que la que ells mateixos s'atorgaven. En el pecat teníem la penitència: el model que ens va proporcionar un creixement econòmic ràpid i desproporcionat és el que també emmiralla la brutícia i la depauperació que comporta aquest mateix model. No n'hem sabut més.

Els llucmajorers, com el qui subscriu, sempre vam tenir una relació d'amor/odi amb s'Arenal. El menyspreàvem, però ens agradava anar-hi a divertir-nos-hi. I com ens hi divertíem! Des de la costa de ses Paupades (a l'empinat carrer de Sant Bartomeu, un esport de risc que consistia a empaitar turistes des de dalt d'una moto) fins a les nits del pub Galeón, passant per la discoteca Zorba's o el Picadilly Corner, on, als catorze anys, un porter de club et podia dir allò de: "Vení p'adentro, shavaleh! Que aquí tenemoh la Farrah Fasset y la Olivia Niuton Chon!". Grans moments iniciàtics que tots tenim guardats dins els annals (mai més ben dit) de la nostra educació sentimental, i que el senyor Flaubert ens perdoni.

El cas és que, tot això que ens feia tant de riure, s'ha convertit en la raó de ser de Mallorca com a entitat econòmica i industrial. I també política: la mena de xavals i al·lotes repentinats i creguts que eren l'objecte de les nostres befes són els que ara decideixen els destins del govern de les Balears. Es diuen Bauzá, Delgado, Camps, Marí o Gómez. Ens pensàvem que anàvem vivint a pesar d'això, i resultava que malvivíem precisament gràcies a això. I rient, rient, ens hem trobat que ens morim també a causa d'això. Tot plegat, en un arc temporal de poc més de 40 anys. S'Arenal sí que s'ha convertit en un símbol: auge i caiguda d'un model de societat en una mica més que una generació. Mallorca, en resum, era el tigre de neó que anunciava la discoteca Scorpio's.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF