Atrevir-se a la solitud

L’any 1784, Kant va llençar des de les planes d’un diari alemany una definició preciosa del concepte d’Il·lustració. Va afirmar que la il·lustració era la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat. I va posar aquesta “sortida” amb relació a una culpa arrelada i a un coratge necessari. L’ésser humà és culpable de la seva minoria d’edat, que implica la incapacitat de fer servir el propi enteniment sense la tutela d’un altre. I la culpa és evident, perquè el nostre enteniment és ben capaç de la independència i l’autonomia, i si no les assoleix, és per manca de coratge. És necessària una voluntat ferma per fugir de la tutela dels altres, per això la divisa de la il·lustració és sapere aude, atreveix-te a fer servir el propi enteniment, o per dir-ho amb més poesia: tinguès el coratge de pensar sense baranes.

Kant considera que la majoria dels éssers humans, malgrat que són congènitament lliures de la tutela dels altres, se sotmeten amb gust a la conducció aliena durant tota la vida. No per incapacitat sinó per covardia. És tan fàcil ser menors d’edat i tenir polítics, científics, tertulians, empresaris, institucions, ideologies, dogmes que “pensen” per nosaltres, que no és necessari el més mínim esforç. Vivim una vida que no ens reclama l’esforç de pensar, i nosaltres, covards, ens endinsam pels seus paranys.

Un segle més tard, Nietzsche vingué des de molt lluny per reivindicar el mateix coratge kantià: “Pensa sense tutela”. I és que potser la lliçó principal de Nietzsche no és haver proclamat la mort de Déu, sinó haver fet una crida radical a actuar davant aquest buit, davant aquesta manca de tutela. Una manca abismal. Afirmar l’absència de Déu no equival a negar-ne la existència, ni a suspendre el judici davant aquesta pregunta extrema. Afirmar que Déu és mort és la manera que té Nietzsche de convidar-nos a estar a l’alçada d’un esdeveniment tan terrible.

Des de molt prest, Nietzsche ens adverteix que si substituïm la fe en Déu per la creença cega en el progrés, no haurem estat a l’alçada. Haurem transitat la via dels covards. I aleshores s’imposarà una minoria d’edat que potser serà irreversible. Una minoria d’edat que hem de reconèixer que omple d’indiferència i dogmatisme tots els racons de la nostra actualitat, qui sap si de manera definitiva.

Així doncs, què pot voler dir, exactament, estar a l’alçada de la mort de Déu? Com ens és possible assolir la majoria d’edat? Segons Nietzsche, ser major d’edat és atrevir-se a la solitud. Ens ofereix una alternativa gens complaent: minoria d’edat o solitud sense reserves. “Atreveix-te a pensar”, aquesta divisa que neix en el cor de la il·lustració, el cim lluminós del pensament eurocentrat, ens porta inevitablement a dialogar amb la pròpia solitud i amb les seves ombres.

I de tots els camins que ens porten a la solitud, potser els més transitables siguin els de la lectura i l’escriptura. Per això Maria Zambrano deia “escriure és defensar la solitud en què s’està”. I Miguel Morey definia els fets de llegir i d’escriure com les maneres privilegiades des d’on interrogar la pròpia solitud.

Atrevir-se a la solitud qui sap si és de les poques maneres que tenim d’escapar de les cadenes de la “normalització”. Atrevir-se a la solitud, i saber que és l’atreviment més difícil, el més imprescindible.