FILOSOFIA

Arendt, Heidegger I Elfride

Una de les històries d’amor més sorprenents de la història de la filosofia és la protagonitzada Hannah Arendt i Martin Heidegger

Una de les històries d’amor més sorprenents de la història de la filosofia és la protagonitzada per la filòsofa jueva Hannah Arendt, crítica amb els totalitarismes, i el filòsof alemany Martin Heidegger, pensador pronazi i antisemita. Aquest vincle antinatural coexisteix amb relacions amb terceres persones, especialment Günther Anders, primer marit d’Arendt, i Elfride Petri, esposa de Heidegger. Cadascuna d’aquestes experiències amoroses aporta una perspectiva necessària per comprendre la concepció de l’amor d’Anders, Arendt i Heidegger i la influència en la seva activitat filosòfica.

El 1925 Anders i Arendt es coneixen a la Universitat de Marburg, en un seminari impartit per Heidegger. Des de finals de 1924, la jove Arendt ja mantenia una intensa relació amorosa amb Heidegger. El 1929, Arendt i Anders es retroben i es casen. Anders, enamorat; Arendt també, però de Heidegger. Durant els anys berlinesos de matrimoni formen una estreta comunitat de pensament i diàleg. Anders ofereix la seva pròpia versió de les converses filosòfiques amb Arendt a La batalla de las cerezas (Paidós, 2013). A partir de l’exili de París, cadascú segueix el seu propi camí vital i filosòfic: Arendt trobarà l’estabilitat sentimental amb el seu segon marit, l’escriptor i filòsof alemany Heinrich Blücher, i mantindrà una relació personal i filosòfica amb Heidegger; mentre que Anders fracassa en el seu segon matrimoni, s’allunya filosòficament de Heidegger i continua enamorat d’Arendt, el primer i únic amor de la seva vida. L’encontre vital entre Arendt i Anders deixa empremta en les seves trajectòries intel·lectuals i les orienta cap a la investigació antropològica, l’ontologia i la política. Des del punt de vista antropològic, comparteixen la idea que no existeix una naturalesa humana fixa de caire supratemporal, que els humans són contingents, singulars i únics. També alerten sobre les principals amenaces per al futur de la humanitat, que són els totalitarismes, les màquines i la bomba nuclear. Les seves obres es construeixen metodològicament a partir d’anàlisis fenomenològiques, cròniques periodístiques i fonts literàries, però sobretot són el resultat d’aplicar la capacitat d’estimar a la comprensió del món.

Heidegger i Arendt

La relació de Heidegger i Arendt comença amb una declaració d’amor al seu despatx universitari, durant una tutoria, i s’interromp durant la guerra a causa del compromís de Heidegger amb el nazisme. Un quart de segle després, Arendt organitza la retrobada en un hotel, afavorint el perdó i la reconciliació. Arendt exculpa Heidegger perquè l’amor ho perdona tot, i culpabilitza Elfride de l’antisemitisme del filòsof i de la seva col·laboració amb el règim nacionalsocialista. El menyspreu d’Arendt per Elfride es transforma en sentiments de solidaritat i simpatia quan es coneixen i comencen a relacionar-se, per petició expressa de Heidegger.

La consulta de la correspondència de Heidegger amb Elfride, publicada amb el títol de ¡Alma mia! Cartas de Martin Heidegger a su mujer Elfride 1915-1970 (Manantial, 2008), permet situar la relació amb Arendt en un marc global d’aventures amoroses, més o manco esporàdiques. Les amants de Heidegger eren dones carismàtiques i cultes: joves estudiants assistents als seus cursos i seminaris, com Elisabeth Krumsiekla, la princesa Margot von Sachsen-Meiningen, la metgessa i historiadora de l’art Marialene Putscher i la neuròloga Andrea von Harbou; amigues de la família, com la professora universitària Elisabeth Blochmann i la pintora i escriptora Sophie Dorothee von Podewils. Elfride s’enfronta sentimentalment a les amants establint-hi vincles d’amistat, lluitant per l’amor del seu marit, però sense sotmetre’s passivament al seu desig, com demostra el fet que també gaudeix clandestinament de l’amor i el sexe amb Friedel Caesar, un doctor i amic de la infantesa, amb qui té un fill, Hermann, acceptat amb naturalitat per Heidegger com un membre més de la família, fins al punt d’arribar a ser el marmessor de la seva obra. Aquests comportaments de parella s’expliquen, d’una manera general, per l’acceptació de desitjos canviants i la superació de la moral religiosa i els valors tradicionals, com la fidelitat.

Heidegger confessa a la correspondència amb Elfride que les amants representen un impuls renovat del seu pensament, un estímul creador circumstancial, útil per renovar el compromís amb el treball filosòfic. Del sexe passa als conceptes. Però únicament el vincle sagrat amb ella està a l’alçada de l’obra realitzada. La convivència i la quotidianitat del matrimoni consoliden un valuós sentit històric, construït des de la interioritat i particularitat, que nodreix l’existència i orienta la vertadera filosofia i el camí del pensar. Heidegger manté hipòcritament la vida íntima en la més absoluta privacitat amb la finalitat de preservar la imatge pública de gran pensador. Per aconseguir el seu propòsit, compta amb el silenci còmplice d’Arendt, Elfride i la seva família.

La permanència de l’amor

Heidegger comprèn inicialment l’autenticitat de l’amor com l’obediència a la força d’un destí. La permanència de l’amor per Elfride és possible perquè els enamorats estan destinats els uns als altres a través d’una causa divina i superior. Progressivament, el fonament espiritual que els uneix es va debilitant i apareixen altres bases, com la confiança profunda i l’experiència de la vida en comú. Per Heidegger, el sentit de la confiança consisteix a dir sí als encobriments, a les coses no dites, i provoca una alteració del significat de dir la veritat, que esdevé un joc dialèctic d’ocultació i desocultació, que canvia segons les circumstàncies. Elfride participa en aquest joc epistemològic, desvetllant els amors clandestins del marit i integrant aquestes experiències dins la relació de parella a través del valor del perdó i la conciliació que li ofereix dir-se les coses.

Heidegger pensa el triangle d’amor, espai i temps, fenomenològicament, a través de l’ús popular del llenguatge i la relació amb les coses, manifestat en un sentiment amorós possessiu, de pertinença, territorial. Per Heidegger, Elfride representa el Heimat (la pàtria), allò etern que perdura en els canvis, present en l’instant durador, i equivalent al lloc de naixement i mort, al territori del qual hom s’allunya i al qual sempre es retorna, capaç de despertar sentiments de serenitat i proximitat a la llunyania. La distància amb la terra nadiua i els continus viatges filosòfics per impartir cursos i seminaris esdevenen les condicions de possibilitat dels enamoriscaments. I, de manera recíproca, la pàtria representada per Elfride és la seguretat del retorn, el sòl que garanteix la fertilitat del treball filosòfic. L’amor d’Elfride s’expressa pràcticament, com a secretària, confident, consellera i administradora de la vida quotidiana. Sense el suport intel·lectual i domèstic d’Elfride, Heidegger no hauria pogut desenvolupar la seva obra, però sense la passió per Arendt, no hauria tingut suficient inspiració per escriure ‘Ser i temps’, una de les obres més representatives de la història del pensament.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF