Havien de ser ells! Els del poble de la ce trencada, de les paraules totes importants, tot literari, no salen, no, ells. Els del poble que manté vives totes les expressions: el pi, cossiers, àguiles, cavallets, xeremiers, calvari, moros, cristians, alborada, el Club, la sala de les corbates, l'excel·lència turística, els banquers honestos que caminen i fan festa amb el poble, de Formentor i el seu far, de Costa i Llobera, el poble escollit d'Anglada Camarasa, d'Adan Dielh, de Tito Citadini... El poble del Festival de festivals, cap com el seu i el seu claustre. El poble de les muntanyes pelades i dels arbres únics que el cor estima.
Havien de ser ells que la vigília de la fi de la democràcia, del retorn a la fosca, farien renéixer el llumeneret blau de l'esperança. A vint-i-un metres d'altura, part damunt els ternals que aixequen l'estaca de Ternelles, un poble s'alça amb coratge, no és un jove tot sol qui hi arriba, la soca n'és plena, de germanor que l'aida a fer el cim. La plaça estibada i l'audiència televisiva encesa alenen a fons: amunt, ànima forta!
No són cames, ni braços, és l'alè d'un poble instal·lat al pit d'un jove amb coratge. El dia que no volíeu símbols, el símbol s'imposa amb força, per inevitable. Enmig de la plaça, coronant la festa, el clam d'un poble es fa sentir i fa de l'esforç, símbol, i de la gesta de portar-lo fins a sa testa consagrada, aroma d'unció divina.
Arbre pollencí, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure del cel i de llum pura.. Oh vida! Oh noble sort!
Arrela dins l'altura! I amb la força de tes garres com a símbol de coratge, crearàs nova imatge al lloc de les quatre barres!
