Andreu Mir Gual: “Quan els demanava d’on eren, molts responien: no som d’enlloc”

El geògraf i educador descriu i retrata dos grups d'immigrants: els marroquins i els xinesos

Andreu Mir Gual (Palma, 1981) és llicenciat en Geografia per la Universitat de les Illes Balears (2004) i doctor en Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona (2015). De resultes de la seva tesi doctoral, acaba de publicar un llibre esplèndid i molt instructiu: Els nous illencs. La identitat dels adolescents d’origen immigrant a la ciutat de Palma (Lleonard Muntaner, editor).

Focalitzau l’estudi en dos grups d’immigrants extracomunitaris: els marroquins i els xinesos. En què s’assemblen i en què es diferencien?

A més de triar adolescents de centres educatius de tot Palma, els vaig triar d’aquestes dues comunitats justament perquè l’objectiu de l’estudi era cercar un contrast. Per tant, presenten poques similituds aparents. Els marroquins tenen una proximitat geogràfica entre la terra d’origen i la terra d’acollida, entre les quals hi ha, a més, un passat compartit. Com que són un col·lectiu immigrant prou nombrós, el seu impacte cultural i social és eloqüent. La xinesa, en canvi, és una immigració poc significativa en termes quantitatius, i la distància cultural entre el país d’origen i el país d’acollida és enorme.

En termes de construcció de la identitat durant l’adolescència, presenten alguns punts en comú, no és cert?

El primer objectiu de la tesi era identificar els components que condicionen la identitat dels adolescents d’origen immigrant a Palma. La família és un component que té una gran influència en els dos col·lectius. És l’escenari més ric quant a la simbologia identitària: és on se celebren les festes de l’origen i on s’assumeixen les festes de la terra d’acollida, és on es condiciona la tria de la roba, el gust per la música... Això, en realitat, és vàlid per a tots els col·lectius d’immigrants. Hi ha diferències, també. La família, per als xinesos, queda reduïda a l’àmbit privat. En el cas dels sud-americans, en canvi, té una dimensió social: els caps de setmana solen fer balls tradicionals a les places. Per als marroquins, la família és determinant. També ho és, i molt, l’Islam. Hi ha al·lots per a qui l’Islam representa una connexió amb el seu origen i d’altres per a qui és tot el contrari: el principal motiu per rebutjar la terra d’on venen i el seu origen.

En termes laborals i econòmics, les diferències entre uns i altres deuen ser grans.

La situació econòmica dels marroquins els marca en negatiu. Molts varen venir a finals dels 90, atrets pel boom immobiliari, i tenen una única font d’ingressos, el pare que fa feina en el sector de la construcció. Per tant, els anys de crisi econòmica han castigat de manera directa aquestes economies domèstiques, cosa que ha fet que molts adolescents marroquins cresquessin en ambients amb pocs recursos. Si això ho mescles amb la concepció hedonista de l’adolescència que tenim a Occident, en què per ser adolescent has de consumir, ells se senten arraconats. El cas dels xinesos és totalment diferent. Els xinesos són l’únic col·lectiu immigrant que té una autonomia laboral, la qual li permet avançar sense dependre de la població autòctona. Els xinesos tenen una xarxa social i comercial important, fins al punt que ara ja tenen oriünds fent feina per a ells.

Parlar d’identitat durant l’adolescència és sempre complicat, perquè és un temps incert i de recerca, en què tot encara és precari i mal·leable. Per als adolescents d’origen immigrant, encara ho deu ser més.

Hi ha un doble procés de transició. Hi ha la transició vital -els canvis físics, psicològics i emocionals- que es dona en tots els adolescents quan es demanen qui són i qui volen ser. En el cas dels adolescents immigrants, a aquesta disjuntiva s’hi afegeix el fet que han d’anar teixint la seva identitat entre dues propostes culturals, la d’origen i la de la terra d’acollida, que sovint es presenten contraposades. Això augmenta la tensió. Per un costat, molts d’aquests adolescents nouvinguts venen de famílies rurals, més aviat tradicionals, que els pressionen perquè mostrin una fidelitat ètnica. Per l’altre costat, són adolescents que han de sobreviure a l’institut i, per poder fer-ho, no els queda més remei que incorporar elements occidentals.

Aquesta incorporació d’elements occidentals, és reversible?

Els xinesos són molt endogàmics, perquè poden ser-ho, i és molt freqüent que hi hagi un procés d’integració quan van a l’escola i l’institut i que, quan acaben els estudis, perdin el contacte amb la societat d’acollida. Els oriünds, per a ells, passen a ser només clients. Entre els marroquins, hi ha el cas de persones que durant el temps d’escola inicien uns processos d’integració que, pel que sigui, no funcionen i, com a reacció, s’aferren amb força a la proposta identitària d’origen, fins al punt de ser molt crítics i agressius amb la societat d’acollida. Són gent ferida i associen els seus problemes de convivència amb el seu origen, cosa que els duu a odiar la cultura d’aquí.

Els adolescents marroquins i xinesos de Palma tenen els mateixos maldecaps, temors i esperances que els mallorquins o els immigrants europeus?

Tenen problemes específics. En el cas dels marroquins, són derivats de la influència de l’Islam i de la precarietat econòmica. Quan surten dels paràmetres que marca la religió, això els genera un conflicte greu amb els pares, que no entenen que els fills beguin alcohol, per exemple. Es produeix un tall, i és mal de cosir. En el cas dels xinesos, els problemes específics tenen a veure amb la cultura del treball, molt exigent, que els inculquen a casa. Els pares els pressionen molt perquè facin feina, per a ells el concepte d’oci a penes existeix, per això els hàbits occidentals provoquen conflictes entre els xinesos. Un adolescent xinès ha d’anar a fer feina al negoci familiar els dissabtes i els diumenges, i això el limita molt socialment. Tot i que n’hi ha que es rebel·len, no és el més habitual.

De quina manera construeixen la seva identitat? Amb el que veuen a casa, a l’escola, a la televisió, amb els amics...?

Els amics són secundaris per als xinesos. La seva xarxa de relacions socials, aquí, es focalitza sobretot en internet, que els permet mantenir relacions amb persones de la seva edat de la Xina. Les noves tecnologies són una prioritat per a ells. L’oci dels marroquins és més de carrer. En les colles d’amics de marroquins, hi ha altres marroquins, africans musulmans (senegalesos, sobretot) i, ocasionalment, algun mallorquí o espanyol. A l’escola poden tenir relacions amb tothom, però fora de l’escola és més poc freqüent.

Senten que pertanyen més a la terra dels pares o a la terra on viuen?

Quan jo els demanava d’on eren, la resposta més habitual era: no som d’enlloc. Quan van allà els diuen que són estrangers i aquí veuen que mai no podran ser un més. Aquest no sentir-se d’enlloc els genera frustració.

Què me’n deis del seu consum cultural?

Els xinesos consumeixen molta cultura asiàtica. El tema japonès els estira molt. Quan són a casa amb els pares, els marroquins miren la televisió i escolten música àrab, però, segons l’estadi en què es troben, també van incorporant la música en anglès o la lectura en castellà. Els marroquins combinen més les dues propostes culturals que els xinesos.

I què me’n deis de les expectatives de futur d’uns i altres?

Els xinesos tenen un projecte més clar. Com que hi ha una exigència familiar per complir acadèmicament, treuen molt bons resultats, sobretot en ciències. L’idioma els costa moltíssim. Hi ha més casos de fracàs escolar entre els marroquins. Per a uns i altres, les expectatives de futur, en general, estan lligades a Mallorca. Tenen clar que hi han vingut per quedar-s’hi. Els xinesos són més ambiciosos i n’hi ha que es plantegen anar a altres països d’Europa o tornar a la Xina per muntar una empresa.

M’ensum que el coneixement i l’interès per la llengua i la cultura pròpies de Mallorca és baix.

En el cas dels xinesos, és nul. Només parlen en català quan hi han de parlar, a la classe de català de l’escola o de l’institut. Tenen una visió molt pragmàtica de la vida, creuen que el català no els generarà cap benefici i el desestimen. Els marroquins, amb una visió menys mercantilista, en saben més. Els sud-americans usen menys el català que els marroquins. Veuen la llengua com una nosa, tot i que jo no he percebut que hi fossin hostils.

Parlam dels xinesos i els marroquins però, dins cada comunitat, deu ser diferent el cas de les al·lotes que el dels al·lots.

Són dues comunitats en què els rols de gènere estan molt marcats. Hi ha una jerarquia forta. Quan els planteges el tema de tenir parella, els al·lots marroquins et diuen que tant els és una marroquina, una mallorquina o una europea. Les al·lotes marroquines, en canvi, només es plantegen tenir com a parella un marroquí. Tant els xinesos com les xineses, tots m’han dit que no es plantegen tenir una parella que no sigui xinesa. Té a veure, també, amb el seu pragmatisme. Molts adolescents xinesos que he entrevistat són fills de matrimonis de convivència.

Com valorau el paper que el sistema educatiu de les Balears fa envers l’alumnat immigrant? Saben com tractar-lo, els professors? Hi ha recursos suficients?

La societat illenca encara està en estat de xoc. En molt pocs anys hem rebut moltes persones de fora. I no és només una qüestió de quantitat i de qualitat: la policromia és infinita. L’educació va a remolc de tot això. No hi ha ni estructures ni recursos per poder donar una resposta a tota aquesta diversitat.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF